Sobre la mala fe

Aquest apunt em rondava pel cap des de fa dies i finalment ha estat la Clídice qui m’ha empès a escriure’l. Parteix d’una frase, que he llegit o sentit sovint, la qual afirma que hem substituït la fe en la religió per la fe en la ciència. Si la pronuncia un creient, acostuma a sonar com un retret defensiu; però la sentència no és patrimoni exclusiu d’ells i sempre que la sento em quedo intranquil, com si encobrís un malentès. I és que “religió” i “ciència” no són termes equiparables, sinó més aviat antitètics.

La religió és un sistema de creences i pràctiques revelades per un ésser d’existència indemostrable en el qual grups humans més o menys nombrosos hi creuen, en la majoria dels casos perquè així els han educat. La religió parteix de certeses, no dubta mai, no s’equivoca. Qui s’empara en la fe religiosa adquireix un còmode “pack” que li indicarà quin ha de ser el seu comportament moral, li solucionarà el problema de quin sentit té la vida i també l’alliberarà de l’angoixa de la seva pròpia mort.

La ciència, en canvi, no té certeses i admet que tots els seus resultats són provisionals. La ciència dubta i sotmet cada pas que dóna a una bateria de proves ben establertes, mitjançant el mètode científic. Aquest mètode porta molts segles demostrant les seves bondats i, a menys que ens enganyin els sentits, sabem moltes més coses sobre nosaltres i el món en que vivim ara que fa vint segles.

Potser sí que jo tinc fe en la ciència, però la tinc perquè em mostra de forma palpable que avança, que té un sentit, no per la decisió irracional de lliurar-me a un conjunt de codis inexplicables. Evidentment no em preocupo per entendre cada avenç científic, de la mateixa manera que el fet de no acabar de comprendre com són capaços de volar els avions no m’impedeix d’utilitzar-los per desplaçar-me. De segur que hi ha també científics tramposos que ens volen ensarronar; però no em preocupa. Me’n refio de la comunitat científica, si més no, perquè es vigilen els uns als altres com estafadors desenfeinats.

Segur que hi ha persones que contemplen la ciència amb reverència acrítica i la posen al mateix nivell que la religió. Són els que segueixen la dieta i compren el braçalet magnètic de la temporada, només perquè algú que es presenta com a metge els hi recomana. De totes maneres sospito que aquest tipus de persones són les mateixes que estan disposades a creure en ovnis, homeopaties, signes zodiacals i el poder curatiu de les medalletes beneïdes.

Del fet que religió i ciència juguen en diferents divisions, en serien prova els científics reputats que es declaren al mateix temps creients en alguna doctrina religiosa més o menys establerta. Stephen Hawking va irrompre en el debat, quan jo em trobava al bell mig d’aquestes elucubracions, per dir que la idea de déu no era imprescindible per explicar l’origen de l’univers. La premsa, especialment la italiana (vaticana), s’escandalitzà. A mi, francament, tant me fa: qui vulgui parlar de déu o de déus, que ho faci. Jo no els trobo a faltar.

Però, com molt encertadament deia David Foster Wallace a l’essencial “L’aigua és això”, els humans necessitem invertir la nostra part irracional en una creença o una altra. Si deixem de creure en la religió, buscarem un substitut: els diners, l’art, la bondat humana, la diversió, El Corte Inglés o, per què no?, la ciència. I com que ho farem igualment, val més que siguem conscients d’on dipositem la nostra fe cega, perquè de vida només en disposem d’una i val més que tinguem clar cap a on l’anem portant.