La mare de tots els turismes

La molt vella i honorable ciutat de Heidelberg té mèrits més que suficients per ser visitada; però com passa amb els destins eminentment turístics, corre el perill que l’èxit mati els seus innegables encants. El problema es fa encara més evident si hi arribes un dissabte, quan als turistes estivals s’hi afegeixen els passavolants de cap de setmana, els aspirants al coma etílic i els temibles ramats que acomiaden la seva solteria (una plaga que comença a ser alarmant allà on vagis). Després, entre setmana, els seus carrers recuperen una certa calma, sobretot als vespres, quan els tours en autocar s’han retirat als seus hotels lluny del centre.

L’atracció que aquesta vila exerceix sobre els seus visitants ve de lluny. Serà per la proximitat del poètic riu Neckar o per l’evocadora silueta del seu desballestat castell; però ja els romàntics Brentano o Holderlin la cantaren, Turner la pintà i Twain la va descriure al seu “A tramp abroad”. Els americans la respectaren durant la Segona Guerra Mundial i en acabar aquesta hi instal·laren els seus quarters. Des de llavors, per a la ment americana, Heidelberg és la quinta essència de la Vella Alemanya. Aquests dies, que els ianquis surten més aviat poc de casa, han estat substituïts pels japonesos, que viatgen en grups compactes (com és d’esperar) i disposen de botigues on tot està etiquetat en la seva llengua. Allí poden comprar sense traumes ganivets, porcellanes i ulleres de sol Porsche, imagino. No vaig gosar entrar en cap d’elles, perquè semblaven exclusives pels nipons i ja ho vaig trobar prou estrany.

Heidelberg compta amb una antiga universitat que va ser fundada el 1386. Per ella han passat pensadors com Hegel, Jaspers, Habermas o Hanna Arendt, així com científics de rellevància mundial. Com és sabut, la supremacia de les universitats alemanyes desaparegué amb l’adveniment de la darrera guerra, quan la flor i la nata del seu professorat emigrà als Estats Units. Dels edificis que es poden visitar, la biblioteca d’estil “art nouveau” deu de ser el més bonic. Vam poder veure una exposició sobre vells llibres d’astronomia inesperadament fascinant.
 

 
En quant el famós castell, pol d’atracció i marc incomparable per decisió unànime, és una ruïna pintoresca que barreja tots els estils amb força gràcia. Durant la seva història ha patit tota mena de calamitats, des d’incendis fins la caiguda d’un llamp. Ara, a l’estiu s’hi fan concerts i representacions teatrals en el seu pati. Com a curiositat, té una bota de vi que diuen que és la més grossa del món. El castell també conté un museu de la farmàcia, molt més apassionant del que pot sonar d’entrada. S’hi poden veure les reconstruccions de diverses farmàcies històriques i només per això ja val la pena.

  Emblema d'una farmacia palestina (mitjans del segle XX)

Sí, no es pot negar que Heidelberg és molt bonica, especialment si aconsegueixes abstreure’t de les invasions turístiques i de les botigues de tota mena d’objectes prescindibles. Encara millor és creuar el no tan vell pont de pedra i fer l’esforç de pujar camí amunt fins al Passeig dels Filòsofs. Aquesta ben asfaltada senda per a vianants discorre a mitja alçada al llarg del riu i ofereix vistes de postal de la ciutat, que són les que més li escauen.