Dublinesca

 "Staircase" d'Edward Hopper

 “el mundo es muy aburrido o, lo que es lo mismo, lo que sucede en él carece de interés si no lo cuenta un buen escritor”

Des que Enrique Vila-Matas va patir fa tres anys greus problemes de salut, m’ha semblat percebre en els seus escrits un canvi de to que, sense perdre tota la seva càrrega habitual de referències artístiques i literàries, ha eliminat una certa altivesa i l’ha fet més proper. Almenys les seves recents col·laboracions a la premsa ens mostren un personatge més fràgil que, apart de desplaçar-se reflexiu per indrets mítics de París o Trieste, comparteix de tant en tant inquietuds més quotidianes com pot ser el soroll del trànsit a la Travessera de Dalt.

No sé si aquesta visió de les orelles del llop influiria en el seu trencament amb Jorge Herralde, el seu editor de sempre, però en la seva primera novel·la per Seix Barral, “Dublinesca”, m’ha semblat descobrir un Vila-Matas no exactament “nou”, però sí amb una nova forma d’il·luminar els seus habituals paisatges metaliteraris.

Samuel Riba és un editor literari de la vella escola que fa dos anys va abandonar la seva activitat professional, incapaç d’assumir un mercat que demana “historias góticas de moda y demás zarandajas”. Proper a la seixantena, sense el consol de l’alcohol, que va haver d’abandonar per raons de salut, passa el dia tancat a casa davant de la pantalla de l’ordinador, buscant a Google el seu nom i el dels autors que va editar. Per a desesperació de la seva companya Celia, ha esdevingut una mena de “hikikomori”, aquests joves japonesos que es tanquen durant anys a la seva cambra i no tenen altra relació amb el món que la que els ofereix internet. Durant la visita setmanal que fa als seus pares ancians, induït per un somni premonitori, anuncia que viatjarà a Dublín per celebrar el Bloomsday, tot i que el seu propòsit secret és celebrar un funeral per un tipus de cultura que Gutenberg va iniciar i que sembla que es troba a les portes de l’extinció.

L’elecció d’un editor com a protagonista de la novel·la no deixa de ser interessant. Estem acostumats a llegir llibres on el personatge principal és un escriptor, un fet que acaba sent tautològic, ja que els llibres els escriuen sempre escriptors. Aquest Samuel Riba es lamenta ara de no haver descobert cap “gran” autor i sembla pensar que el món literari seria molt millor si no existissin els escriptors. Jubilat prematurament, busca alguna forma d’omplir les hores i, amb més càlcul que afecte, intenta salvar les poques relacions que li resten, especialment amb la seva dona de tota la vida. Potser m’equivoco, però no és gens freqüent que els personatges de Vila-Matas estiguin casats i tinguin problemes de parella. Crec que tampoc en cap altre dels seus llibres l’humor és tan present.

En una obra com la de Vila-Matas, on l’autor i el seu text són tan difícils de destriar, era d’esperar que alguns crítics llegissin Samuel Riba en clau Jorge Herralde, cosa que el novel·lista ha desmentit, com era igualment d’esperar. Però aquest Riba que va patir una malaltia greu fa dos anys i des de llavors no tasta l’alcohol, que és amic d’Auster i de Magris, i que viu a la part alta de Barcelona, també podria ser en part el propi Vila-Matas. I és curiós que, malgrat estar escrita en tercera persona, si hom no s’hi fixa, es diria que és una narració en primera persona, tal és la implicació del text amb la vida interior del personatge.

És possible que el propi novel·lista ho propicii, però la xarxa va plena d’interpretacions més o menys peregrines sobre l’obra, sobre la identitat dels fantasmes recurrents, sobre l’home del mackintosh a la novel·la de Joyce i especialment sobre aquest Vilém Vok que ens ha obligat a tots a googlejar. Tanta especulació metaliterària acaba bastint una mena de sentiment de secta, però aquest és el perill de ser un escriptor “de culte”.

Segons paraules del propi autor el seu flaubertià propòsit en escriure “Dublinesca” era fer interessant la peripècia d’un personatge a qui no li passa res. Certament ho aconsegueix, perquè si d’entrada es podria pensar que aquest és un llibre del que només poden gaudir els que estan seriosament ferits per la lletra, contemplat una segona vegada (amb tots els seus suggeriments, anècdotes, personatges i xarxa d’idees interconnectades) ha de ser un plaer intens per a qualsevol aventurer de la lectura.

PS: Samuel Riba escriu de tant en tant en un document “world”. M’he quedat amb la incògnita si el lapsus és voluntari o només feliç.

   "British Museum" de Vilhelm Hammershøi