divendres, 17 de setembre de 2010

Dublinesca

 "Staircase" d'Edward Hopper

 “el mundo es muy aburrido o, lo que es lo mismo, lo que sucede en él carece de interés si no lo cuenta un buen escritor”

Des que Enrique Vila-Matas va patir fa tres anys greus problemes de salut, m’ha semblat percebre en els seus escrits un canvi de to que, sense perdre tota la seva càrrega habitual de referències artístiques i literàries, ha eliminat una certa altivesa i l’ha fet més proper. Almenys les seves recents col·laboracions a la premsa ens mostren un personatge més fràgil que, apart de desplaçar-se reflexiu per indrets mítics de París o Trieste, comparteix de tant en tant inquietuds més quotidianes com pot ser el soroll del trànsit a la Travessera de Dalt.

No sé si aquesta visió de les orelles del llop influiria en el seu trencament amb Jorge Herralde, el seu editor de sempre, però en la seva primera novel·la per Seix Barral, “Dublinesca”, m’ha semblat descobrir un Vila-Matas no exactament “nou”, però sí amb una nova forma d’il·luminar els seus habituals paisatges metaliteraris.

Samuel Riba és un editor literari de la vella escola que fa dos anys va abandonar la seva activitat professional, incapaç d’assumir un mercat que demana “historias góticas de moda y demás zarandajas”. Proper a la seixantena, sense el consol de l’alcohol, que va haver d’abandonar per raons de salut, passa el dia tancat a casa davant de la pantalla de l’ordinador, buscant a Google el seu nom i el dels autors que va editar. Per a desesperació de la seva companya Celia, ha esdevingut una mena de “hikikomori”, aquests joves japonesos que es tanquen durant anys a la seva cambra i no tenen altra relació amb el món que la que els ofereix internet. Durant la visita setmanal que fa als seus pares ancians, induït per un somni premonitori, anuncia que viatjarà a Dublín per celebrar el Bloomsday, tot i que el seu propòsit secret és celebrar un funeral per un tipus de cultura que Gutenberg va iniciar i que sembla que es troba a les portes de l’extinció.

L’elecció d’un editor com a protagonista de la novel·la no deixa de ser interessant. Estem acostumats a llegir llibres on el personatge principal és un escriptor, un fet que acaba sent tautològic, ja que els llibres els escriuen sempre escriptors. Aquest Samuel Riba es lamenta ara de no haver descobert cap “gran” autor i sembla pensar que el món literari seria molt millor si no existissin els escriptors. Jubilat prematurament, busca alguna forma d’omplir les hores i, amb més càlcul que afecte, intenta salvar les poques relacions que li resten, especialment amb la seva dona de tota la vida. Potser m’equivoco, però no és gens freqüent que els personatges de Vila-Matas estiguin casats i tinguin problemes de parella. Crec que tampoc en cap altre dels seus llibres l’humor és tan present.

En una obra com la de Vila-Matas, on l’autor i el seu text són tan difícils de destriar, era d’esperar que alguns crítics llegissin Samuel Riba en clau Jorge Herralde, cosa que el novel·lista ha desmentit, com era igualment d’esperar. Però aquest Riba que va patir una malaltia greu fa dos anys i des de llavors no tasta l’alcohol, que és amic d’Auster i de Magris, i que viu a la part alta de Barcelona, també podria ser en part el propi Vila-Matas. I és curiós que, malgrat estar escrita en tercera persona, si hom no s’hi fixa, es diria que és una narració en primera persona, tal és la implicació del text amb la vida interior del personatge.

És possible que el propi novel·lista ho propicii, però la xarxa va plena d’interpretacions més o menys peregrines sobre l’obra, sobre la identitat dels fantasmes recurrents, sobre l’home del mackintosh a la novel·la de Joyce i especialment sobre aquest Vilém Vok que ens ha obligat a tots a googlejar. Tanta especulació metaliterària acaba bastint una mena de sentiment de secta, però aquest és el perill de ser un escriptor “de culte”.

Segons paraules del propi autor el seu flaubertià propòsit en escriure “Dublinesca” era fer interessant la peripècia d’un personatge a qui no li passa res. Certament ho aconsegueix, perquè si d’entrada es podria pensar que aquest és un llibre del que només poden gaudir els que estan seriosament ferits per la lletra, contemplat una segona vegada (amb tots els seus suggeriments, anècdotes, personatges i xarxa d’idees interconnectades) ha de ser un plaer intens per a qualsevol aventurer de la lectura.

PS: Samuel Riba escriu de tant en tant en un document “world”. M’he quedat amb la incògnita si el lapsus és voluntari o només feliç.
   "British Museum" de Vilhelm Hammershøi

32 comentaris:

  1. Tot i ser lector i admirador del V-M, és cert que es deixa endur per una altivesa -que tu dius- o fins i tot una supèrbia: està convençut que és un gran intel·lctual. No li discuteixo el valor de l'obra. Aquests textos que mesclen l'assaig, la ficció, la cita i l'especulació els trobo molt bons i alhora difícils d'escriure. Però no és el primer que ho va fer, i la fórmula no li funciona sempre igual de bé ni els seus llibres són del tot coherents, o com a mínim no mantenen el mateix nivell al llarg de les planes. No ho veig com un problema a l'hora de llegir-lo, però no li aniria gens malament una mica de modèstia. Si és això el que ha fet ara, ho celebro.
    I per cert: com coi ho fas per llegir tant?

    ResponElimina
  2. Bé, Lluís, si t'agradaria un V-M més modest, crec que aquí el trobaràs. Val la pena!

    I llegeixo tant perquè pràcticament no faig altra cosa de profit (i encara us estalvio llibres que llegeixo i dels que no em veig amb cor de dir res d'intel·ligible).

    ResponElimina
  3. Jo només em sentiria capaç de llegir tant si treballés de vigilant nocturn o una feina d'aquestes, de veritat. Per cert: m'oblidava de dir-te que tot i saber la teva vena anglofílica, el quadre del British és espantós...! O és la portada del llibre? (Perquè en aquest cas no sabria si afrontar la lectura).

    ResponElimina
  4. Jo també vaig tindre la temptació de buscar Vilém Vok al Google, però m'hi vaig resistir ;-) S'ha m'ha fet pesat per reiteratiu. Fa tres dies que el vaig deixar a 50 pàgines escasses del final i em fa una mandra terrible acabar-el. Mentre anàvem del carrer a Aribau a Gràcia, com aquell, però quan finalment ens varem anar a Dublin i seguíem amb les mateixes obsessions i els mateixos recursos narratius... En fi, que la novel·la no és lo meu; se'm fa costa amunt.

    ResponElimina
  5. És que no m'imagino capaç de llegir tant a no ser que fes de vigilant nocturn, o una feina d'aquestes.
    Per cert, t'havia de dir que (malgrat saber la teva vena anglofílica) el quadre del British és espantós. No serà pas la portada del llibre, no? Perquè en aquest cas no sabria pas si agafar-lo...

    ResponElimina
  6. El quadre jo no el trobo espantós. Tant el Hopper com l'Hammershoi són citats explícitament a la novel·la (igual que un miler de referents culturals més).

    ResponElimina
  7. Bé, Brian, no discutirem per això ni per l'existència de déu ;p Qüestió de gustos.

    ResponElimina
  8. Fa temps que intento escriure alguna cosa sobre Dublinesca però no me'n surto: Samuel Riba em sembla el millor personatge que ha escrit Enrique Vila-Matas, però encara he de trobar la manera d'explicar-ho.

    Salutacions cordials.

    ResponElimina
  9. Dec estar seriosament ferida, no sé si per la lletra o pel món en general, però a mi aquest "lo que pasa cuando no pasa nada" de Dublinesca m'ha arribat a l'ànima. Clar que sóc vila-matiana, sempre disposada a trobar-li les gràcies. Tot i això, i fent un esforç d'objectivitat, penso com el llibreter: Samuel Riba és, fins ara, el millor personatge de V-M.
    I "ante un pelotón" d'afusellament, hagués jurat que la narració era en primera persona. Curiós. Gràcies per les ulleres!!!

    ResponElimina
  10. ja fa temps que em miro en Vila Matas amb un cert escepticisme, no pas per la bondat de l'autor, sinó per les meves incapacitats. Vaig llegir una coseta breu i em va sembla brillant, però amb aquella brillantor una mica postissa i vaig pensar que, probablement no devia estar preparada. Potser no n'estaré mai, ves a saber! :)

    ResponElimina
  11. Llibreter, escriure alguna cosa sobre Vila-Matas imposa una mica, perquè molta gent ho fa i cadascú intenta ser més brillant que l'anterior. Jo no m'hi he matat gaire.

    Segur que tu te n'acabaràs sortint millor.

    ResponElimina
  12. Potser, Matilde, aquesta tercera persona que sembla primera és "la prova del nou" d'un bon personatge.

    ResponElimina
  13. Clídice, oblida els temibles vila-matians professionals i no tinguis por. Aquesta "Dublinesca" és intel·ligent, però també intel·ligible i molt distreta. Segur que de la seva lectura alguna cosa en trauràs de bo.

    ResponElimina
  14. I d'un bon escriptor i una pèssima lectora!

    ResponElimina
  15. Pèssima lectora?, ca! No crec que aquests tecnicismes siguin tan rellevants.

    ResponElimina
  16. Tinc el llibre. No he volgut llegir gaire sobre el que es diu per no sentir-me mediatizada.

    Tu ets l'excepció i espero que no m'hi influexis gaire ;)

    Ara, amb les lectures extensives que recomana la Clidi al seu post d'ahir, i que s'afegeixen a la llista de pendents, no sé pas com me'n sortiré.

    ResponElimina
  17. Eulàlia, segur que aquest t'ocuparà menys hores que la Karenina. Jo el vaig llegir en un plis-plas, encara que l'experiència d'en Brian ha estat ben diferent.

    ResponElimina
  18. Literatura pendent de lectura. D'això en podria fer un llibre. Es dona la paradoxa que sóc una fantàstica lectora. Llegeixo tot "lo" dia milers de coses. Per la meva feina m'he de documentar i em passo el dia enganxada a un text. En canvi tinc tanta literatura pendent, que hauria de viure dues o tres vides per llegir el que penso que he de llegir i el que recomana gent tant llegida com vosaltres. El llibre de Vila Matas no n'és una excepció. No l'he llegit. De fet ni aquest ni cap. Però amb les referències que dius que fa de Hopper (i altres), m'ha fet salivar. Si esmenta un dels meus pintors preferits, cal que el posi el primer de la llista. Si a més, com dius, sembla que aquest home ha baixat del pedestal, pot ser una bona elecció de cap de setmana llarg de la Mercè. Me'l compro avui mateix. Gràcies.

    ResponElimina
  19. Llum, de vegades cal escapar de les lectures que tenim programades a la pila i fer una escapada amb rumb desconegut. Espero que t'ho passis bé.

    ResponElimina
  20. Vinc de ca la Clídice i he dit que m'apuntava a llegir la Karenina tot i que no sé quan. Sobre Vila-Matas em sembla que m'hi perdria i no m'ho passaria bé. Em fan respecte aquest tipus de literatura tan metaliterària plena de referències que desconec i que m'agradaria conèixer. Per raons acadèmiques, abans d'ahir vaig començar El Quixot. No em sembla gens simpàtic però ho he de fer i a la vegada en tinc ganes. No m'acaben de sortir els números de llegir, escriure, anar a comprar, netejar el pis, etc

    ResponElimina
  21. Allau,
    Qun veig veure el títol: Dublinesca, em varen fer mal les orelles. Que pretenciós i forçat em sembla! Per què no Dubliniana o Dublinesa? No em cau bé en Vila Matas i això que vaig llegir-li Lejos de Veracruz i no em va desagradar però alhora em va ser com una alerta que em portava a pensar que no m'agradarien altres obres seves. A més a més es creu guapo!
    De totes maneres, Allau, com que veig que el deixes bé, potser l'agafaré de la biblioteca pública. A veure si m'hi engresco.
    Gràcies!

    ResponElimina
  22. No trobo en Vila-matas superb i m'agraden moltíssim tant el quadre de Hopper com el de Hammershoi!
    M'han entrat moltíssimes ganes de llegir Dublinesca.... a veure a veure...me'n vaig a biblio a veure si el trobo!

    ResponElimina
  23. Això, noies, cap a les biblioteques hi falta gent!! he he he, escombrant cap a casa.;)

    ResponElimina
  24. De fet la experiència no ha estat tant diferent, jo també l'he llegit en un plis-plas (avui, amb la teva empenta, l'he finiquitat), el que passa és que entre "plis" i "plas" he hagut de vença una gran mandra. Em passa com els ciclistes quan els hi agafa la pájara a mig pujar.

    Però deixeu-me dir -amb perdó dels lletraferits- que tampoc n'hi ha per tant amb tot això de la meta-literatura, les cites erudites, etc. D'acord, hom gaudeix més de la novel·la si és capaç de captar totes les picades d'ull de'n V.M., però al cap i a la fi el que és realment important (ai senyor! que m'estic ficant en un jardí) és el relat i com es construeix; i no si Vilém Vok és un escriptor inventat i Paul Auster real, o viceversa. També es bastant innocu- si més no, jo m'he negat a entrar en el joc- els salts constants entre la tercera i la primera persona o les anades endavant i en darrera en el temps.

    Finalment no estic d'acord en el que dieu que ha dit V. M. de que és la historia d'un personatge a qui no passa res: li passa que està obsessionat amb els seus fantasmes (o els que li deixen de prestat) i en saber si existeix o no aquesta merla blanca que és el autor-geni que va perseguir tota la seva vida professional i que, finalment, resulta ser el fantasma de Samuel Beckett. (Lo del funeral de l'era Gutenberg va perdent força a mesura que en guanya la recerca del geni).

    ResponElimina
  25. Marta, no és tan fer el lleó (Vila-Matas) com sembla. De totes maneres, si estàs amb el Quixot ja tens feina. Si et cansen els contes que s'hi intercalen, t'aconsellaria que te'ls saltis. I pensa que millora quan més avança la narració.

    ResponElimina
  26. Glòria, el títol prové del poema "Dublinesque" de Philip Larkin sobre l'enterrament d'una prostituta de Dublín. Això que dius que es creu guapo no sé d'on ho treus. A mi, de guapo no m'ho sembla.

    La biblioteca em sembla una bona solució: almenys, fes-li una ullada.

    ResponElimina
  27. Lolita, confesso que Hammershoi va ser un dels noms que vaig haver de buscar a Google per verificar la seva existència. Vaig descobrir que coneixia els quadres, però no el nom de l'autor.

    ResponElimina
  28. Estic d'acord, Brian, que si vols et pots quedar amb la mera anècdota i deixar les infinites referències com a mera decoració. No, ja ho he dit, no cal ser un lletraferit, però ajuda si t'interessen els mecanismes de la ficció. Sembla que tu ara estàs més per la no-ficció.

    La definició aquesta del personatge que "no li passa res" suposo que és una frase promocional fàcil de recordar d'aquelles que els autors s'empesquen per respondre a les innombrables entrevistes que els toca fer quan surt un llibre.

    ResponElimina
  29. http://www2.cccb.org/cat/activ/expos/2006/actual44.htm
    Jo també desconeixia aquest pintor fins veure l'exposició que et linko.
    RgR

    ResponElimina
  30. Rgr, jo en desconeixia el nom, però els seus quadres d'interiors s'han utilitzat sovint en cobertes de llibres com "La canción de Dorotea" de Rosa Regàs o alguna obra d'Isaak Dinesen.

    ResponElimina
  31. Allau,
    En una entrevista al ¿Qué leer? recordava els seus anys a París i l'èxit que tenia. El periodista afirmaba que era guapo i ell semblava estar-hi d'acord. Havia lligat molt a França i, una vegada, va ballar amb l'Annie Girardot que li encantava.

    ResponElimina
  32. No ho sabia, Glòria. Per a mi, guapo era el Félix de Azua o ho és encara en Mendoza. De totes maneres, les seves vanitats no enfosqueixen els seus mèrits literaris. No et negaré però que alguns autors se m'atravessen per foteses com la que menciones i llavors em costa molt prendre-me'ls seriosament.

    ResponElimina