La invenció del Nadal

Amb la publicació de “Martin Chuzzlewit” encara en curs, Dickens escrigué un relat llarg o novel·la curta que aparegué el 19 de desembre de 1843, just per coincidir amb les festes nadalenques. Es titulava “A Christmas Carol” (Un Conte de Nadal) i va ser un èxit tan instantani com perdurable.

Qui no coneix el Conte de Nadal? Fins i tot qui no ha sentit parlar mai de Charles Dickens reconeixerà la història. Ha estat adaptada infinitat de vegades en tots els mitjans possibles: teatre, musical, òpera, còmic, cinema i televisió. L’han traslladat als temps moderns, l’han feta amb “muppets” i fins i tot amb la Barbie! El paper protagonista d’Ebenezer Scrooge l’han interpretat actors tan diversos com Albert Finney, Bill Murray, Michael Caine, Robert Carradine, Tim Curry, Jim Carrey, Ralph Richardson, George C. Scott, Patrick Stewart, Mr. Magoo o el Yosemite Sam de Looney Tunes. Potser el més adequat de tots va ser qui aquí anomenem “Tío Gilito”, que en la versió original s’ha dit sempre Scrooge McDuck.

És innegable que la trama té grapa. La conversió del vell avar Scrooge en una persona millor, mitjançant un seguit d’aparicions fantasmals durant la nit de Nadal, és reconfortant i convida a les llàgrimes de felicitat. En el decurs de la breu narració hi ha lloc per a tot, pel “pathos” i per la comèdia, pel terror macabre i per la nostàlgia. I sempre ve de gust una faula moral que acaba amb premis per a tothom.

L’aparició de la novel·leta coincidí oportunament amb un canvi en la celebració del Nadal, que es venia produint des de feia pocs anys. Després de molt de temps de commemoracions sòbries, tenyides de religiositat, començava a obrir-se pas una idea més festiva i secular. Foren anys de reviscolament de les cançons de Nadal, de l’aparició dels primers avets guarnits i de la introducció de les targetes de felicitació. Aquest Nadal, eminentment familiar i conciliador, amb bona teca i un millor humor, no podia trobar propagandista més eficaç que Dickens, un escriptor especialment dotat per descriure la felicitat que produeixen els plaers més senzills.

I, curiosament, cosa que rarament es pot dir de gaires llibres, la lectura de “Conte de Nadal” millorà de forma palpable, encara que potser efímera, els seus lectors. S’expliquen innombrables anècdotes al respecte, com l’augment de la caritat pública ran de la seva publicació. Thomas Carlyle, després de llegir-lo va decidir celebrar no un sinó dos dinars de Nadal, Robert Louis Stevenson va prometre’s actuar més generosament, un empresari americà va tancar la seva fàbrica el dia de Nadal i regalà un gall d’indi a cadascun dels seus empleats, la reina de Noruega envià regals als nens malalts de Londres fent-se passar per Tiny Tim (el nen coixet del conte)...

Dickens va intentar repetir aquest èxit els Nadals dels anys 1844, 1845, 1846 i 1848, però “Les campanes”, “La batalla de la vida” o “El grill de la llar” no gaudiren ni de lluny del mateix favor crític i de públic. Encara així, no hi ha cap altre autor major que hagi escrit tantes línies sobre l’esperit nadalenc. No li hauríem de tenir en compte molt del que s’ha fet amb el  seu llegat.