dimecres, 8 de setembre de 2010

Durchburg (2 de 2)


Vaig tornar a l’hotel. L’habitació estava en penombra, Isidre semblava dormir. Vaig agafar la novel·la que havia estat intentant llegir des de l’inici de les vacances i vaig tornar a la plaça de l’ajuntament. Vaig escollir la taula més assolellada d’una de les terrasses. El llibre i una cervesa m’ajudaren a passar l’estona. Quan foren les dotze tocades, vaig menjar un “schnitzel” amb amanida. Vaig comprar una ampolla d’aigua per l’Isidre. Ara estava despert, va dir que es trobava una mica millor, però que no tenia gana, em preguntà si la ciutat valia la pena i què havia fet durant aquelles hores. Li vaig respondre que les rebaixes a “Intimissimi” eren si fa no fa com les de casa.

—És amb gas! —es queixà en destapar l’ampolla.

—Ni hi he pensat; però a Alemanya, ja saps. Segurament t’anirà bé, deu de ser més digestiva.

Ens quedàrem una estona mirant-nos, com si ens féssim nosa, finalment em demanà que el deixés reposar, que segurament per l’hora de sopar ja es veuria amb cor de sortir. Pots anar a visitar el museu, em recomanà, he llegit que hi ha un bon Grünewald.

Crec que a l’Isidre mai no l’han interessat els museus, però ara ja no es molestava en dissimular-ho. A mi sí que m’agraden, però el contingut s’ho ha de valdre i sospitava que el museu municipal no estaria a l’alçada. No tenia ganes de veure quadres vells, preferia l’aire lliure: em feia l’efecte que estava fent el millor dia des que arribàrem al país. Vaig anar caminant cap al riu. Hi havia un moll de llambordes, ombrejat per un parell de castanyers, a la dreta el famós pont de pedra blanca que figurava a totes les guies, i enfront una altra façana fluvial de cases inspirades en l’edat mitjana. Assegut a un muret mirava passar l’aigua i pensava en la proximitat de Marcus, de qui em separaven només unes passes. M’excitava la possibilitat de tornar-lo a veure, encara que fos només per prendre un vi i flirtejar una mica; però, si Isidre es trobava bé, seria impossible. Vaig descobrir-me desitjant que Isidre no s’acabés de refer i em donés llicència per passar la resta del dia al meu aire.

El “meu aire” incloïa vins i sopar amb Marcus, un lent exercici de seducció del que ja havia perdut el costum (per una vegada que se m’oferia l’oportunitat, no tenia cap interès en resoldre-ho tot amb un immediat passa-que-t’he-vist banal). Marcus m’havia semblat prou dolç com per apreciar totes aquestes demores. Al final de la nit, un final que, segons l’hora alemanya, arribaria aviat, esperava que ens retiréssim al seu apartament i que féssim una mica de sexe sense conseqüències, com solen fer els turistes de juliol.

Quan més hi pensava, més m’agradaven les possibilitats de la vetllada, unes possibilitats que depenien exclusivament de com es trobés el meu amic. Una indigestió no podia durar tant i era probable que me’l trobés amb ganes de prendre l’aire. Irritat, vaig retornar cap al centre. Només per preservar el sentit del ridícul no vaig tornar a passar pel carrer on hi havia la botiga d’estris per a la llar, tot i saber que potser era l’última oportunitat de veure el jove, i mentrestant anava projectant el meu odi, ara contra Isidre, ara contra mi. L’habitació continuava en penombra, encara que el sol brillava triomfant sobre les teulades de Durchburg.

—Et trobes millor? —vaig preguntar desmaiadament.

—Una mica —respongué amb veu moixa—, però, saps?, no tinc gaire ganes de sortir. Et molesta molt si em quedo aquí mirant la tele?

—I jo què? Saps que no m’agrada menjar sol als restaurants… —les campanes de la plaça tocaven els tres quarts de sis. Si volia, encara atraparia en Marcus.

—Em sap greu, però no tinc ganes de moure’m. Em perdonaràs?

Vaig baixar al carrer per darrera vegada. Marcus potser voltava ara per la plaça. Em vaig comprar un kebab ben embolicat en paper de plata i un parell de plàtans per l’Isidre. Vam passar la resta de la vetllada mirant els concursos xarons de la Rai.

13 comentaris:

  1. Però, si a les habitacions dels hotels no s'hi pot menjar!

    Fidelitat, amor, costum... paciència!

    ResponElimina
  2. Galde, s'hi pot menjar, ja t'ho dic jo. I també es pot practicar la fidelitat i la paciència.

    ResponElimina
  3. Ha, ha... la de tiberis que m'he fet (i faig) a les habitacions dels hotels! Això si, després ho deixem tot recollit i net!

    ResponElimina
  4. Home! no compararàs menjar incòmodament un kebab embolicat amb paper de plata i plàtans en una habitació d'hotel amb passar una crazy night amb un tal Markus! Hotel de tota la vida! Sense cap mena de dubte ;)

    ResponElimina
  5. Jo puc confirmar que a les habitacions d'hotel s'hi pot menjar: kebab, shawarma, falafel, retalls de pizza, pannetones. I malgrat algunes lleis paternals, també s'hi pot fumar: ho he comprovat. I després s'hi poden fer d'altres coses, com ara perseguir un mosquit a altes hores de la nit.

    Veig que finalment, el personatge ha estat definitivament contingut i s'ha replegat. En fi: un altre cop serà.

    ResponElimina
  6. Clídice, i de retruc poder mirar a la tele els hereus de Raffaela Carrà.

    ResponElimina
  7. Sí, és clar, el kebab era una opció. O un trinxat de col i patates, que pel cas.
    En fi: un altre cop serà.

    ResponElimina
  8. Lluís, no m'ho esperava, però encara hi ha hotels on es pot fumar a les habitacions. És el més bonic que ens va passar a Durchburg.

    ResponElimina
  9. Matilde, al final faré bo el tòpic aquell que diu que a un home se'l guanya per l'estómac... I que això ho digui jo!

    ResponElimina
  10. Segur que m'equivoco, però no sé per què dono per suposat que el teu post d'avui té una segona part.

    ResponElimina
  11. No, Leb, el que té és una primera part (ahir).

    ResponElimina
  12. Mira, Leb, no és mala idea. M'ho pensaré. Les aventures d'Isidre i el senyor X.

    ResponElimina