“A handful of dust” (“Un grapat de pols”, Edicions 62, 1992) d’Evelyn Waugh, una amarga sàtira sobre la desocupada vida de l’alta societat britànica d’entreguerres, es considerada una de les millors novel·les angleses del segle XX. Escrita amb ploma enverinada, plena de diàlegs d’una concisió magistral, combina amb elegància tragèdia i humor a través d’una salvatge ironia.
Si he tornat a llegir-la, apart de per la diversió que ofereix tot el primer Waugh, és per la referència que hi recordava a l’obra de Dickens. L’any 1933 Waugh va fer un viatge a la Guyana i durant una pausa forçada del seu itinerari va rellegir amb gran plaer algunes de les novel·les de Dickens com “Nicholas Nickleby” o “Dombey and son” [el seu pare, Arthur Waugh, havia estat director de Chapman and Hall, els editors propietaris dels drets de l’obra de Dickens]. A partir d’aquesta experiència redactà un conte que es titulava “The man who liked Dickens” (L’home que estimava Dickens), que acabaria formant part del desenllaç de “A handful of dust”.
El llibre narra la disgregació de la família de Tony Last, un plàcid i jove lord molt aferrat a la seva impossible mansió neogòtica i a les seves obligacions amb la tradició del noble propietari rural. La mort del seu únic fill i l’adulteri de Lady Brenda trasbalsarà el seu món. Davant la demanda de divorci, emprendrà una forassenyada expedició a la recerca d’una mena d’Eldorado.
Qui no conegui la novel·la i vulgui llegir-la (val molt la pena) que s’aturi aquí, perquè ara donaré pistes de com acaba (“spoiler ahead”, que diuen els anglos).
Després de mil penúries selvàtiques, Tony és salvat de la mort per Mr. Todd, un mestís que ha format la seva petita tribu autònoma en un lloc perdut de l’Amazònia. (A ningú se li hauria d’escapar que Tod és “mort” en alemany). Així que Tony comença a recuperar-se, l’analfabet Todd li mostra el seu “tresor”:
Va desembolicar el paquet més proper i li lliurà un llibre relligat en cuir. Era una primera edició americana d’“El Casalot”.
—No importa per quin comencem.
—Té afició per Dickens?
—Sí, i tant que hi tinc afició! Molt més que afició, moltíssim més! Són els únics llibres dels que tinc coneixença. El meu pare acostumava a llegir-nos-els, i després l’home negre… i ara vostè. A hores d’ara ja els he sentit diverses vegades, però mai no me’n canso; sempre hi ha alguna cosa per aprendre i per descobrir, tants personatges, tants canvis d’escenari, tantes paraules… Tinc aquí tots els llibres de Dickens, llevat dels que van devorar les formigues. Costa molt de temps llegir-los tots, més de dos anys.
—Bé —digué Tony amb lleugeresa— n’hi haurà de sobra per la meva estada.
—Espero que no. És un plaer tornar a començar. Cada vegada em penso que hi trobo més coses de les que gaudir i admirar.
Van prendre el primer volum d’”El Casalot” i aquella tarda Tony va fer la seva primera lectura.
No continuo traduint, però per les notícies que ens dóna Waugh és probable que Tony Last encara ara estigui llegint el cicle de les obres de Dickens davant d’un públic tan reduït com entusiasta. No sé si això és una imatge simbòlica de les benaurances celestials, una condemna infernal o una estada permanent als llimbs (que no existeixen). Que cadascú esculli segons les seves relacions amb Dickens.
Si he tornat a llegir-la, apart de per la diversió que ofereix tot el primer Waugh, és per la referència que hi recordava a l’obra de Dickens. L’any 1933 Waugh va fer un viatge a la Guyana i durant una pausa forçada del seu itinerari va rellegir amb gran plaer algunes de les novel·les de Dickens com “Nicholas Nickleby” o “Dombey and son” [el seu pare, Arthur Waugh, havia estat director de Chapman and Hall, els editors propietaris dels drets de l’obra de Dickens]. A partir d’aquesta experiència redactà un conte que es titulava “The man who liked Dickens” (L’home que estimava Dickens), que acabaria formant part del desenllaç de “A handful of dust”.
El llibre narra la disgregació de la família de Tony Last, un plàcid i jove lord molt aferrat a la seva impossible mansió neogòtica i a les seves obligacions amb la tradició del noble propietari rural. La mort del seu únic fill i l’adulteri de Lady Brenda trasbalsarà el seu món. Davant la demanda de divorci, emprendrà una forassenyada expedició a la recerca d’una mena d’Eldorado.
Qui no conegui la novel·la i vulgui llegir-la (val molt la pena) que s’aturi aquí, perquè ara donaré pistes de com acaba (“spoiler ahead”, que diuen els anglos).
Després de mil penúries selvàtiques, Tony és salvat de la mort per Mr. Todd, un mestís que ha format la seva petita tribu autònoma en un lloc perdut de l’Amazònia. (A ningú se li hauria d’escapar que Tod és “mort” en alemany). Així que Tony comença a recuperar-se, l’analfabet Todd li mostra el seu “tresor”:
Va desembolicar el paquet més proper i li lliurà un llibre relligat en cuir. Era una primera edició americana d’“El Casalot”.
—No importa per quin comencem.
—Té afició per Dickens?
—Sí, i tant que hi tinc afició! Molt més que afició, moltíssim més! Són els únics llibres dels que tinc coneixença. El meu pare acostumava a llegir-nos-els, i després l’home negre… i ara vostè. A hores d’ara ja els he sentit diverses vegades, però mai no me’n canso; sempre hi ha alguna cosa per aprendre i per descobrir, tants personatges, tants canvis d’escenari, tantes paraules… Tinc aquí tots els llibres de Dickens, llevat dels que van devorar les formigues. Costa molt de temps llegir-los tots, més de dos anys.
—Bé —digué Tony amb lleugeresa— n’hi haurà de sobra per la meva estada.
—Espero que no. És un plaer tornar a començar. Cada vegada em penso que hi trobo més coses de les que gaudir i admirar.
Van prendre el primer volum d’”El Casalot” i aquella tarda Tony va fer la seva primera lectura.
No continuo traduint, però per les notícies que ens dóna Waugh és probable que Tony Last encara ara estigui llegint el cicle de les obres de Dickens davant d’un públic tan reduït com entusiasta. No sé si això és una imatge simbòlica de les benaurances celestials, una condemna infernal o una estada permanent als llimbs (que no existeixen). Que cadascú esculli segons les seves relacions amb Dickens.
Tu Waugh, jo Irving! Això nostre, més que una ofensiva és una conxorxa!! Dickens o res!!!!
ResponEliminaGracias por el aviso de spoiler... he sido un niño bueno y me he parado donde has indicado :-)
ResponEliminadoncs jo no m'he parat, i ara l'hauré de llegir, ja ho veig ;)
ResponEliminaAi, Matilde, que no sigui una conjura de necis.
ResponEliminaSufur, para acabar de ser bueno, ahora te toca leerla. Seguro que te gusta.
ResponEliminaClídice, es llegeix ràpid, és divertida i cruel. Què estàs esperant?
ResponEliminaFa temps vaig llegir Decadència i caiguda, en castellà, i m'ho vaig passar bé. Apuntada per l'estiu que ve!
ResponElimina"Decadència i caiguda", "Cossos vils", "Notícia bomba", "Black mischief" i "Un grapat de pols" són totes molt recomanables i molt divertides.
ResponEliminaVaig descobrir el Evelyn Waugh gràcies a la sèrie televisiva de "Retorno a Brideshead" (Brideshead Revisited) Poc desprès aparegué el llibre en la seua traducció castellana. El vaig llegir amb interès però crec que massa condicionat per la versió televisiva. Prenc nota d'aquest "handful" ja que cita "El Casalot" que supose serà el que jo conec com a "Casa desolada" del Dickens, una de les novel·les més estimades de Proust. Bé, farem un Waugh Revisited, segur que no me'n penediré.
ResponEliminaA l'oncle Waugh el tinc entronitzat, a ell i a les seues obres (les literàries, que de les altres hi ha alguna cosa que fa certa vergonya). O sigui que igual aquest és el camí que ha de fer un negat a Dickens com jo per arribar a llegir-lo?
ResponEliminaNo sabria decidir quin final dels que proposes em quedo. Com que aquest sí que l'he llegit, ara em pensaré si aquest era l'enllaç que necessitava per arribar al Dickens.
ResponEliminaSí, Vicicle, "El casalot" és com s'ha traduït recentment al català "Casa desolada" o "Bleak House". Aquestes obres que he citat de Waugh no són tan serioses com "Brideshead", però tenen molta conya.
ResponEliminaLeb, apart de l'admiració que Waugh devia de sentir per Dickens no crec que literàriament tinguin gaire a veure.
ResponEliminaLluís, com li dic a Leb, no crec que Waugh sigui la via per arribar a Dickens. Si no us atreu Dickens, tampoc cal forçar-ho. Deixeu-ho córrer, i tan amics!
ResponElimina