dissabte, 11 de setembre del 2010

Me'n recordo (XXVI)


Em recordo que a la botiga de la tia Carmen hi havia un cocodrilet dissecat sobre un llac fet amb un mirall.
Enviat per a les
Etiquetes:

14 comentaris:

  1. Unknown11 de setembre del 2010, a les 0:23

    indirectament veig un lligam entre aquest record i el post del matí de la Clidice: lligams mentals?

    ResponElimina
  2. Allau11 de setembre del 2010, a les 0:26

    Eulàlia, aquest "je me souviens" el tenia escrit de fa mesos, però si l'he publicat avui segurament serà una mica culpa de la Clídice. Som permeables, què hi vols fer?

    ResponElimina
  3. Clidice11 de setembre del 2010, a les 1:39

    la tia Carmen era osea amb fundament? en algun lloc aquest estiu venien cocodrilets dissecats de la mida d'una Barbie. Serà com la Mirinda que en encara la pots trobar segons on vagis :)

    ResponElimina
  4. Vicicle11 de setembre del 2010, a les 9:20

    A València també n'hi havia un en una botiga de articles de pell, no recorde bé si al carrer Comèdies o al carrer de la Pau. Sempre que hi anàvem per la zona la meua germana i jo insistíem en veure-ho, tot i que ens feia por.

    ResponElimina
  5. Sufur11 de setembre del 2010, a les 9:53

    ¡Ah, las decoraciones de las casas de las tías y abuelas! Piensa que podría haber sido un cuadro con una escena de perros persiguiendo a un ciervo...

    ResponElimina
  6. Allau11 de setembre del 2010, a les 10:14

    Clídice, la tieta era anterior a l'osea i bastant indescriptible.

    ResponElimina
  7. Allau11 de setembre del 2010, a les 10:15

    Vicicle, de petit aquestes coses marquen.

    ResponElimina
  8. Allau11 de setembre del 2010, a les 10:16

    Sufur, no lo tenía en casa, sino en mitad de su tienda de pret-à-porter, en el suelo. El cuadro del ciervo lo teníamos en casa.

    ResponElimina
  9. Anònim11 de setembre del 2010, a les 12:29

    Ai, sí, els animalons dissecats, quin oi i quin mal gust! Jo tenia una tieta que hi tenia un aguineu i a casa d'una amiga, havia una fura. Em feien tanta llàstima, amb aquells ulls de botó que semblaven tan vius.

    ResponElimina
  10. Allau11 de setembre del 2010, a les 14:18

    Sí, Vida, fan molta angúnia. No sé com ningú pot tenir-los a casa.

    ResponElimina
  11. Carles Hernando11 de setembre del 2010, a les 23:38

    Jo també feia el llac del pessebre amb tros de mirall.

    ResponElimina
  12. Allau11 de setembre del 2010, a les 23:42

    Carles, en el cas del pessebre, qualsevol gest kitsch està justificat.

    ResponElimina
  13. Santi13 de setembre del 2010, a les 9:03

    Allau, el Carles m'ha fet pensar que en el teu pessebre hi quedaria molt bé un cocodril al mig del riu (disposat a cruspir-se pastorets com si fossin nyus).

    ResponElimina
  14. Allau13 de setembre del 2010, a les 9:30

    Santi, ja hi tinc els ossos polars per atacar els pastorets.

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)