dissabte, 18 de setembre de 2010

Bon temps per les anguiles


Aquest divendres a la nit el cel trencava aigües sobre Barcelona, una meteorologia certament inadequada per sortir de casa, però el mitjà ideal perquè les anguiles s’esbargissin. I és que a Biquini hi havia concert dels nostres estimats eels i no ens ho podíem perdre de cap de les maneres.

Dins de Biquini no hi cabia ni una ànima més, un ambient més propi de sardines enllaunades que d'esmunyedisses anguiles (em diuen que les entrades estaven exhaurides des del 13 d’agost, tot i que jo només vaig veure anuncis del concert a principis de setembre, quan ja no tenia cap sentit penjar-los). No recordo cap altre recital en el que m’hagi sentit més incòmode, anxovat entre jovenots que em passaven un pam, sense possibilitat d’esbossar ni un pas de ball i estirant el coll per veure l’escenari de tant en tant. Serà que em faig gran i requereixo uns mínims d’espai vital.

De totes maneres del concert en si no tinc cap queixa i la proximitat que ofereixen aquestes sales petites no té preu. M’intrigava saber quin tipus de directe farien, perquè Mark Oliver Everett, com fan tots els bons artistes, reinventa contínuament el seu repertori i tant pot aparèixer amb una guitarra acústica, com amb un quartet de corda. O com aquesta nit, amb tres guitarres, baix i bateria, cinc mossos hirsuts amb ulleres fosques i una posada en escena bàsica i eficaç.

eels de vegades són aspres i d’altres són tendres, de vegades les dues coses al mateix temps. Avui han sonat més inclinats a la canya i el guitarreig saturat, versionant especialment els seus tres darrers àlbums (“Hombre lobo”, “End times” i “Tomorrow Morning”) publicats en poc més d’un any. D’això se’n diu treballar! Han alterat els temps originals com han volgut: “Spectacular girl” ha sonat més lisèrgica que en disc, el famós “I like birds” l’han convertit en punk-rock. També han fet una versió de “Summer in the city” de John Sebastian i un indescriptible “Summertime” en clau flamenco-rock. Mr. E ha cantat amb la seva veu de gravilla i ha udolat de tant en tant en qualitat d’home llop.

Ha estat una hora i mitja que ha passat molt ràpid: crua, substanciosa, nutritiva.

Ara us deixo un vídeo de la cançó “Unhinged” del seu penúltim disc: l’he trobat molt divertit i no dic res més.

10 comentaris:

  1. Una descripció molt entenadora del que ha estat el concert i un vídeo genial per música i contingut!
    A veure si li passes a en Leblansky bon material...

    ResponElimina
  2. Concert canyero canyero, molt emocionant, amb un repertori brutal. I un ventríloc de teloner!

    ResponElimina
  3. Galde, com aprofites per atacar el pobre Leb. Pensa que tenim més coincidències de gustos musicals de les que penses. Podríem atacar-te per dos fronts a la vegada.

    ResponElimina
  4. Hola Doc, no és estrany que no t'hagi vist ;p Jo el ventríloc no l'he vist. O et refereixes a la noia una mica sòmines de la guitarra?

    ResponElimina
  5. Recordo que havies escrit alguna cosa d'aquest grup, i que me l'havia apuntat. Però com que sóc tan desmemoriat i allò que apunto també ho perdo... gràcies per tornar-hi.
    De primer he pensat que el cowboy amb el ram de flors era l'autor de l'apunt.

    ResponElimina
  6. Ha, ha, qui sap qui t'ha donat aquestes idees sobre la meva aparença.

    Al primer paràgraf hi ha un enllaç al meu altre apunt sobre eels.

    ResponElimina
  7. I quina dieta més sana són els Guillermos!
    M'ha encantat el Crist-madelman articulat... Si fins i tot pot fer botifarra!

    ResponElimina
  8. A mi m'agrada la lluita entre la monja i el robot. I els exèrcits amagats sota les faldilles de l'àngel.

    ResponElimina
  9. la monja fa mooooolta por, per sort al final guanyen els bons! :) veig que t'ho vas passar bé, malgrat tot :)

    ResponElimina
  10. Clidi, al cine sempre guanyen els bons, és sabut.

    ResponElimina