diumenge, 19 de setembre de 2010

Un solstici a l'equinocci


El 4 de març de 1981 s’inaugurava el Centre Dramàtic de la Generalitat al Teatre Romea amb l’obra “Nit de Sant Joan” de la companyia Dagoll Dagom. La seva obra anterior havia estat la meravellosa “Antaviana”, que havien muntat amb la complicitat de Pere Calders, i que m’havia entusiasmat tant que la vaig veure 4 o 5 vegades. És lògic que la “Nit” em decebés una mica, en tractar-se d’una peça més lleugera, més càndida, mancada de la sornegueria inimitable de l’escriptor. La vaig deixar arraconada en el record com una peça agradable i menor.

Ara, gairebé 30 anys més tard, torna aquella “Nit de Sant Joan” i ho fa al nou teatre Arteria Paral·lel. Cal aclarir que aquest nom tan quirúrgic respon a la política de la SGAE, que així anomena tots els teatres que gestiona i suposo que pretén ser un derivat d’”art”. El nou teatre ocupa el mateix espai on anteriorment hi havia hagut el Teatre Español, l’Studio 54 i un projecte de “meublé que no va arribar a bon port per la pressió dels veïns, en un xamfrà al costat del cadàver venerable de l’Arnau. La façana i el vestíbul són d’una lletjor mancada de qualsevol encant, però l’interior de la sala (que conserva l’estructura del 54 que tinc en el record) fa força goig. Veus autoritzades m’informen que darrera del teló la distribució d’espais tira a insuficient, però la cantonada no devia donar per més.

Crec que “Nit de Sant Joan” era l’únic dels seus clàssics que Dagoll Dagom mai no havia recuperat i, en contra del que feien habitualment, aquest cop han optat per una producció totalment nova. Això vol dir que l’escenografia i el vestuari són totalment nous, encara que encarregats al mateix equip original d’Isidre Prunés i Montse Amenós. El resultat és molt atractiu, acolorit i càlid (brillant el número amb plomes del Gran Jordiet). De la direcció s’ha ocupat Carles Alberola, els intèrprets són uns altres i Sisa ja no intervé en escena. Però el text i les cançons són pràcticament els mateixos.

Hem estat veient una funció prèvia el dissabte a la tarda (l’estrena oficial és el dilluns 20) i, en contra de les meves prevencions inicials, cal dir que la cosa funciona. Si en el moment de la seva estrena, ja em va semblar inofensiva, 30 anys més tard resulta entendridorament innocentota, molt apropiada per a dur la canalla (tot i que potser serà massa innocent per a segons quina canalla). Alguns referents com els “progres” o la Unió Soviètica ja comencen a sonar molt i molt llunyans pels menors de 50 anys. També resulta irònic que una obra que parla de l’inici de les vacances i de l’arribada del bon temps, s’estreni precisament al principi de la tardor; es tracta d’un fet fortuït, em consta que estava previst estrenar-la el febrer d’aquest any per inaugurar el teatre i que ho va impedir l’absència d’instal·lació elèctrica en el local.

Però això són pegues menors. La nostàlgia és molt traïdora i m’he sorprès recordant amb plaer i un somriure cadascuna de les escenes que només havia vist una vegada fa molt de temps, el que m’ha demostrat que l’obra que havia considerat “menor” m’havia deixat una petja més important del que pensava.

Per aquest mateix motiu, he trobat a faltar els intèrprets originals: el David d’en Ricard Arilla, el Follet sexy de la Montse Guallar, el progre d’en Joan-Lluís Bozzo, la senyoreta González de l’Anna Rosa Cisquella o el Gran Jordiet d’en Miquel Periel. Alguns dels mencionats m’asseguren que, si veiés ara un vídeo d’aquelles funcions, em posaria les mans al cap. I és cert que els actors del muntatge actual estan molt bé i canten i ballen amb molta més professionalitat. Potser el que realment trobo a faltar és la innocència de fa 30 anys, la meva pròpia innocència. Ja dic que, en contra del que afirmava la Signoret, la nostàlgia és el que sempre ha estat: molt traïdora.

Res, que si voleu veure un musical que no sigui de franquícia, ni de radio-fórmula, on no aparegui cap celebritat televisiva i on ningú no mori de sida, regaleu-vos aquestes dues hores. I que us aprofiti tant com una coca de pinyons!



[Com que no tinc gens clar on em conduiran les meves notes sobre la lectura de “Infinite Jest”, si és que em porten enlloc. Com que Blogger no em permet obrir més pàgines en el bloc amb separació d’entrades. Com que no tinc ganes d’obrir un tercer bloc. I com que tampoc tinc intenció d’espantar els lectors…

He optat per publicar aquestes entrades quan em vagui, però sempre darrera de la preceptiva entrada diària. Que les llegeixi qui vulgui. Probablement seran espesses. No entren a l’examen.]

14 comentaris:

  1. Bé, ja veig que hem de tornar a caure en la temptació. Llàstima que el preu no sigui el mateix de fa 30 anys...

    ResponSuprimeix
  2. A mi m'ha costat menys que fa 30 anys, avantatges de tenir família a la faràndula.

    ResponSuprimeix
  3. [Tant si entra a examen com si no continuaré llegint-te només si em ve de gust.]

    ResponSuprimeix
  4. Jo hi vaig anar el divendres, també gratis, perquè el que ha fet les cortines del decorat (el foc) és un amic meu :)

    Em va entretenir, però en algun moment se'm va fer un pèl llarg. L'escena dels 4 homes repetits potser va ser la que em va agradar menys i se'm va fer llarga. La senyora González és molt divertida :)

    ResponSuprimeix
  5. Caram, Antaviana, quins records. Varem quedar encisats quan la representaren a València. Pura poesia, pura màgia en l'escena. Així la vaig sentir i així va quedar en la memòria. Un somni meravellós.

    ResponSuprimeix
  6. Marta, estic d'acord que l'escena dels Macaris podria ser més graciosa i que ls senyoreta Gonsales és un crack. La cortina de foc, molt bonica ;p

    ResponSuprimeix
  7. Sí, Vicicle, va ser sensacional; per això mateix m'he resistit a veure la seva reposició, per guardar-ne el bon record.

    ResponSuprimeix
  8. Recordo els "dagolls dagoms" de la Festa Major, cada any un, i encara, a vegades, em sorprenc a mi mateixa cantant "sóc una coca, sé el que em toca, no sóc cap soca, sóc una coca, una coca amb molts pinyons!" :) No crec que la torni a veure, però aquella va ser una època molt bona :)

    (batalleta de les 12:49 patrocinada per Hendrick's :P)

    ResponSuprimeix
  9. Una batalleta molt ben rebuda. La cançó de la coca és un clàssic!

    ResponSuprimeix
  10. Va ser una obra deliciosa que vaig recuperar a la televisió. Quan parles de la teva innocència em recordes, inevitablement, la meva. On és?
    Allau,
    Podries publicar d'on treus l'energia per escriure tant? I a més a més llegir. I anar al cinema i al teatre i a Alemanya? Digues clar que no ets d'aquest món. I, per cert, quan fas matemàtica?
    Gràcies per les respostes.

    ResponSuprimeix
  11. Glòria, malauradament la meva energia és molt limitada, però gairebé tota la dedico al que aquí es veu. Potser no sóc d'aquest món i per això tenen motiu de queixa les persones estimades que tinc a prop. I de matemàtica ja no en faig mai.

    Ah, i no sabria dir-te on ha anat a parar la nostra innocència. Espero que fins el final en conservem una miqueta. Seria saludable.

    ResponSuprimeix
  12. A més de la innocència primigènia, jo vaig trobar a faltar uns arranjaments musicals amb més grapa, els moderns m'han semblat rutinaris. Però els diferents números els he trobat més lligats entre ells, el record que tenia era de molta dispersió (deu ser mèrit de l'Alberola).
    I si bé el progre del Bozzo és imbatible, el Jordiet del Llordella fins i tot supera (en un altre estil) el del Periel i la nova senyoreta Gonzales de la Totusaus ja és de referència.

    ResponSuprimeix
  13. Santi, pots imaginar que amb els 30 anys que han passat no puc fer cap comparació seriosa, només em guio per intuicions de la memòria.

    ResponSuprimeix