Sylvie and Bruno

Fins al darrer moment d'aquesta ofensiva m’he debatut sobre si calia parlar o no de l’últim llibre de Lewis Carroll, perquè el cert és que, quan el vaig llegir, no em va interessar gens i fins i tot em va avorrir. Però no m’agrada deixar les coses a mitges, així que li dedicaré una estona curta a aquestes estranyes novel·les de Sylvie i de l'insofrible Bruno de parla infantil.

Sembla que Carroll hi va estar treballant durant vint anys i que finalment, donada la seva extensió, es va publicar en dos volums. El primer, “Sylvie and Bruno”, aparegué el 1889, el segon, “Sylvie and Bruno concluded” és de 1893, tots dos amb il·lustracions de Harry Furniss. Aquesta obra és el més proper a una novel·la que mai va fer Carroll, però és certament una novel·la molt peculiar. Consta de dues trames paral·leles, per un costat hi ha els intents del tutor de Sylvie i Bruno d’apropiar-se dels seus drets de naixença, per l’altre, la rivalitat de dos amics per l’amor de Lady Muriel. L’acció es desenvolupa en tres realitats coexistents: l’Anglaterra de l’època, Outland (que seria el seu correlat grotesc) i Fairyland, és a dir el País de les Fades. Cada personatge habita en un d’aquests mons i només alguns d’ells són capaços de traslladar-se a un altre, amb l’excepció de l’omniscient narrador, que es mou en tots ells amb comoditat.

Malgrat que he parlat de personatges i de trames, el conjunt té poc a veure amb una novel·la victoriana tradicional i en ell s’hi barregen materials tan heterogenis que molt difícilment es concreten en res que pugui tenir una mica de cap i peus. Hi trobarem disquisicions filosòfiques, ironia, sentimentalisme, “nonsense” i fascinació per les fades, tot ficat amb calçador en un argument que sembla que no vagi enlloc.

En el moment de la seva publicació representà per a Carroll un fracàs considerable, i si es vengueren 13.000 exemplars, fou perquè el públic esperava haver-se-les amb una nova Alícia. La crítica més recent hi ha sabut trobar trets avantguardistes que prefiguren Joyce o Queneau. Sí, no hi ha  dubte que fragments com aquest, hereus de Sterne, anuncien la literatura autoreferencial del postmodernisme:

“I aquesta, per descomptat, és l’escena inicial del primer volum. Ella és l'Heroïna. I jo sóc un d’aquests personatges subordinats que només apareixen quan són necessaris pel desenvolupament del seu destí”.

Feu-me cas, deixeu aquest parell de llibres pels estudiosos de l’Acadèmia, i posats a salvar alguna cosa de la novel·la, quedem-nos amb algun dels seus poemes absurds, com aquesta Cançó del Jardiner Boig, que també podríem incloure tranquil·lament al catàleg de llistes:

Pensà que veia un elefant
que practicava el flabiol
Mirà de nou i descobrí que era
una carta de sa senyora
Per fi m’adono, digué,
de les amargors de la vida!

Pensà que veia un búfal
assegut sobre la llar de foc
Mirà de nou i descobrí que era
la neboda del marit de sa germana
A menys que surtis de la casa, digué,
cridaré a la policia!

Pensà que veia una cascabell
que li preguntava en grec
Mirà de nou i descobrí que era
el bell mig de la setmana
L’únic que lamento, digué,
és que no pugui parlar!

Pensà que veia un empleat de banca
baixant de l’autobús
Mirà de nou i descobrí que era
un hipopòtam
Si es quedava a dinar, digué,
no en restaria res per nosaltres!
 

Pensà que veia un cangur
amb un molinet de cafè
Mirà de nou i descobrí que era
una píndola de verdures
Si me l’hagués d’empassar, digué,
em posaria molt malalt!

Pensà que veia un carruatge
aturat prop del seu llit
Mirà de nou i descobrí que era
un ós decapitat
Pobre bèstia, digué, pobrissó!
Espera que li donin de menjar!

Pensà que veia un albatros
que aletejava entorn del llum
Mirà de nou i descobrí que era
un segell d’un penic
Millor que tornis a casa, digué,
les nits són molt humides!

Pensà que veia una porta de jardí
que s’obria amb una clau
Mirà de nou i descobrí que era
una doble regla de tres
I tot el seu misteri, digué,
ara és tan clar com la llum del dia!

Pensà que veia un argument
que demostrava que era el Papa
Mirà de nou i descobrí que era
una pastilla de sabó
Un fet tan terrible, digué feblement,
apaga tota esperança!