Martin, el problemàtic

 Seth Pecksniff i les seves filles, Charity i Mercy, segons Solomon Eytinge

 

Un cop acomplert el compromís de les cròniques americanes, Dickens inicià el gener de 1843 la publicació de la seva novel·la següent, “The Life and Adventures of Martin Chuzzlewit”, coneguda des de llavors com “Martin Chuzzlewit”. Aquest llibre tanca l’etapa juvenil de l’escriptor i és considerada com la darrera de les seves obres picaresques. Tal com indica l’autor en el pròleg, el tema principal de la narració és les diverses formes com es presenta l’egoisme humà, però Dickens és tan ric en suggeriments, que buscar-hi un sol motiu seria una penosa simplificació.

La perversa trama principal explica com el vell Martin Chuzzlewit, un home tan ric com solitari, convençut que tota la seva parentela va darrera de la seva fortuna, s’afilla l’òrfena Mary perquè el cuidi i promet mantenir-la esplèndidament mentre ell sigui viu. A la seva mort, ella no rebrà res de l’herència. Els plans del vell Martin s’espatllen, quan el seu net, el jove Martin, s’enamora de Mary, així que no li queda un altre remei que desheretar-lo.

De totes maneres aquest resum difícilment, com passa sempre amb Dickens, pot reflectir el munt de personatges, trames paral·leles i relacions creuades que apareixen a la novel·la. De fet, ni el Martin vell ni el jove són els protagonistes del llibre, si és que n’hi ha algun. Com farà en altres novel·les posteriors, converteix una institució en un personatge més, en aquest cas la Companyia Asseguradora Anglo-Bengalí, que amb la seva estafa piramidal esquitxarà alguns dels protagonistes.

Dos personatges de “Martin Chuzzlewit” s’han guanyat el dret a la posteritat, especialment en l’àmbit anglosaxó. Una és la infermera, llevadora i amortalladora Sairey Gamp, una alcohòlica que té més interès pels rebosts de les cases on treballa, que per les persones a les que ha d’atendre. L’altre és Seth Pecksniff, un arquitecte inepte, d’expressió moralista i pomposa, però d’actes més aviat repulsius. A Anglaterra, Pecksniff és encara avui dia sinònim d’hipòcrita.

 

La senyora Gamp fent de les seves, segons Phiz

Des de l’inici de la seva publicació “Martin Chuzzlewit” no fou tan ben acollit com obres anteriors, possiblement perquè el públic no havia quedat gaire satisfet amb “Barnaby Rudge” i sobretot amb les “American Notes”. Dickens, preocupat pel descens de les vendes, improvisà un gir inesperat en la trama i feu que el jove Martin i el seu fidel company Mark Tapley viatgessin a Amèrica en busca de fortuna.

Aquests capítols americans reaprofiten el mateix material que s’havia utilitzat per redactar les “American Notes”, però el que allà era crítica pretesament objectiva, ara esdevé sàtira despietada. Martin i Mark, de forma poc versemblant, es troben en situacions similars a les viscudes per Dickens en el viatge americà, de manera que l’autor es despatxa a gust contra els polítics, la premsa, els esclavistes, els comitès i tota la resta de persones i institucions que tant molestes s’havien sentit per la seva crònica recent. No cal dir que els lectors americans van respondre amb fúria renovada.

Per a Chesterton aquests capítols són el millor del llibre; però des del punt de vista de la unitat de la novel·la no deixen de semblar un pegot, precisament en l’obra que Dickens considerava la que millor havia construït. Fos com fos, les vendes no remuntaren i el novel·lista acabà trencant amb Chapman i Hall, els seus editors fins al moment. Confesso que a mi el llibre m’agrada molt i sempre em diverteix llegir-lo, encara que els episodis americans m’impacientin una mica.

Afortunadament per a Dickens, mentre la publicació d’aquesta novel·la estava encara en curs, va escriure una peça curta que li va retornar la confiança en si mateix. I de passada, va inventar-se el Nadal.

Martin i Mark a Eden, reflex de la fraudulenta ciutat d'Eldorado, on Dickens havia invertit diners.