John Keats tenia 23 anys quan va conèixer la senyoreta Fanny Brawne de 18 anys, veïna seva a Hampstead. Durant els menys de dos anys que es van relacionar, el poeta escrigué moltes de les seves peces majors, així com algunes cartes a Fanny que es cotitzen molt alt en la història dels epistolaris amorosos. Malgrat que Keats estava malalt i arruïnat, es va comprometre amb Fanny l’octubre de 1819. A finals de 1820 va partir cap a Itàlia per evitar que l’hivern anglès empitjorés la seva malaltia. Va morir a Roma un 23 de febrer de 1821. Tenia 25 anys. Com a poeta romàntic no ho podia haver fet millor.
La història d’amor entre John Keats i Fanny Brawne no fou coneguda pel públic fins molt més tard; però la seva barreja irresistible d’idil·li no consumat i final tràgic captivà l’imaginari dels caçadors de grans amants històrics. Amb aquest material la cineasta neozelandesa Jane Campion ha fet una pel·lícula que es titula “Bright Star” (igual que un poema que Keats dedicà a Fanny) i que alguns crítics han qualificat de joia romàntica i cinematogràfica. Campion no s’ha deixat dur pels excessos d’altres propostes seves i ha optat per un drama domèstic i en sordina, narrat des del punt de vista de Fanny.
Segons la versió Campion, Fanny Brawne era una joveneta molt preocupada pel disseny del seu vestuari i molt poc interessada en poesia, però que, en conèixer John Keats (paper que a la pel·lícula fa un bufó Ben Whishaw), li van entrar de cop totes les inquietuds literàries i s’hi va enamorar com una adolescent. Així, la veiem fent manetes amb el poeta, brodant-li draps, portant-li branques florides i esllanguint-se pels racons quan ell no hi és. El comportament de Keats és molt més ambigu i sembla més ocupat en cultivar la imatge del poeta maleït que en atendre les necessitats de Fanny. Tant pot fer-li una escena de gelosia absurda, com desaparèixer sense explicació durant setmanes; i mentrestant va recitant per la vida i pesca unes calipàndries tremendes pel lleig costum que té de passejar sense abric sota la pluja.
En definitiva, passió, el que es diu passió, no sembla que n’hi hagi molta entre els dos; però ves a saber, perquè d’això fa gairebé 200 anys i ja he confessat més d’una vegada que sóc un negat pels temperaments poètics. No crec que escoltar en un film alguns versos de Keats m’ajudi a apreciar millor la seva poesia, i el to menor, que evita les trampes habituals dels “biopics”, no em fa més propers els personatges.
Abbie Cornish com a Fanny és excel·lent. L’ambientació és impecable i tot el tractament visual és una preciositat. L’adagio de la Serenata K. 361 de Mozart és per plorar de tan bonic com és. “Bright Star” dura dues hores i ben llargues que es fan.
La història d’amor entre John Keats i Fanny Brawne no fou coneguda pel públic fins molt més tard; però la seva barreja irresistible d’idil·li no consumat i final tràgic captivà l’imaginari dels caçadors de grans amants històrics. Amb aquest material la cineasta neozelandesa Jane Campion ha fet una pel·lícula que es titula “Bright Star” (igual que un poema que Keats dedicà a Fanny) i que alguns crítics han qualificat de joia romàntica i cinematogràfica. Campion no s’ha deixat dur pels excessos d’altres propostes seves i ha optat per un drama domèstic i en sordina, narrat des del punt de vista de Fanny.
Segons la versió Campion, Fanny Brawne era una joveneta molt preocupada pel disseny del seu vestuari i molt poc interessada en poesia, però que, en conèixer John Keats (paper que a la pel·lícula fa un bufó Ben Whishaw), li van entrar de cop totes les inquietuds literàries i s’hi va enamorar com una adolescent. Així, la veiem fent manetes amb el poeta, brodant-li draps, portant-li branques florides i esllanguint-se pels racons quan ell no hi és. El comportament de Keats és molt més ambigu i sembla més ocupat en cultivar la imatge del poeta maleït que en atendre les necessitats de Fanny. Tant pot fer-li una escena de gelosia absurda, com desaparèixer sense explicació durant setmanes; i mentrestant va recitant per la vida i pesca unes calipàndries tremendes pel lleig costum que té de passejar sense abric sota la pluja.
En definitiva, passió, el que es diu passió, no sembla que n’hi hagi molta entre els dos; però ves a saber, perquè d’això fa gairebé 200 anys i ja he confessat més d’una vegada que sóc un negat pels temperaments poètics. No crec que escoltar en un film alguns versos de Keats m’ajudi a apreciar millor la seva poesia, i el to menor, que evita les trampes habituals dels “biopics”, no em fa més propers els personatges.
Abbie Cornish com a Fanny és excel·lent. L’ambientació és impecable i tot el tractament visual és una preciositat. L’adagio de la Serenata K. 361 de Mozart és per plorar de tan bonic com és. “Bright Star” dura dues hores i ben llargues que es fan.
uf! ara serien carn de psiquiatre aquest parell :P bé, potser el mal nostre és que associem de forma indestriable la poesia i el romanticisme. Serà cosa de començar a prendre's seriosament (ehem) els intents de poesia "assagística" que s'intenta per part d'alguns autors d'El penjoll ;)
ResponEliminaDe poesia i d'amor ja n'hi havia abans dels romàntics i també després. L'Estellés no era tan fotogènic, però el sento més proper. I, a més, va viure molts més anys.
ResponEliminaHome, tal com has reescrit l'argument, me'ls he imaginat i perquè no, gairebé diria que m'agradaria veure-la!
ResponEliminaZel, suposo que gaudir d'aquest film depèn del temperament de cadascú i del que entén com a "poesia".
ResponEliminaA priori, diria que el biopic és un dels pitjors gèneres de la literatura i del cinema. Crec que el darrer que vaig veure va ser una cosa horrorosa sobre els "Doors", que també insistia en el tòpic del poeta que mor jove i fa un bell cadàver. Aquestes idees presenten un romanticisme "nyonyo" que té molt poc a veure amb el caràcter romàntic, tràgic i negre i pessimista i gòtic.
ResponEliminaI per cert: per més romàntic que sigui, ningú no vol morir jove: conec pocs romàntics que superin Goethe. I Goethe va morir de vell acomplerts els vuitanta anyets, i a pesar seu.
Lluís, en honor a la veritat, Jane Campion també confessa que no li agraden gaire els "biopics" i en aquest sentit se'n surt prou bé. Però tant li fa, la Fanny i el John d'aquesta pel·lícula no m'importen gens.
ResponElimina