Notes americanes

Un Dickens, triomfador de 30 anys, retratat pel bostonià Francis Alexander.

Dickens i senyora van passar tota la primera meitat de 1842 en terres americanes amb un programa tan dens com esgotador. Començaren per Boston on ja sorgiren les primeres desavinences. La ciutat dels puritans pares fundadors trobà l’autor britànic massa alegre en les seves expressions i estrident en la vestimenta, massa plebeu en definitiva. Tampoc no va agradar que critiqués l’edició pirata de les seves obres, de la qual no n’obtenia cap guany, i que advoqués per una regulació dels drets d’autor. Els americans, que havien donat la benvinguda a Dickens, tot considerant-lo un germà demòcrata de cor, es trobaren amb un convidat que atemptava contra la lliure empresa, el més sagrat dels seus principis. Ja els estava bé que fos una veu crítica dins de la metròpoli, però no estaven disposats a concedir-li el dret a ser ells mateixos l’objecte de les seves crítiques.

A Nova York les relacions amb Washington Irving, instigador del viatge, tampoc foren molt fluïdes. Però malgrat tot, Irving va fer un discurs al sopar en honor seu que es va celebrar a l’ajuntament. L’entusiasme dels novaiorquesos aclaparà els Dickens, que no podien fer una passa sense ser seguits per una multitud i, quan anaven a l’església, semblava que el pastor s’adreçava només a ells. Visità la presó local i trobà motius per considerar-la inhumana, també expressà la seva opinió en contra del tràfic de carn humana i l’esclavatge tan comú als estats del Sud. En un nivell més lleuger, manifestà el seu disgust pel costum de mastegar tabac i la seva inevitable conseqüència, la necessitat d’escopir-lo. Com es pot veure, anava fent amics pertot arreu.

A Filadèlfia, on va témer que les enèrgiques encaixades que rebia li acabarien arrencant el braç, va fer coneixença d’Edgar Allan Poe, de qui havia apreciat les seves “Històries extraordinàries”. Li prometé promocionar la seva publicació a Londres. Encara que els dos escriptors eren gairebé de la mateixa edat, Poe no trigaria a morir; qui sap si Dickens mantingué la seva promesa.

A Washington visitaren al president John Tyler i a l’expresident John Quincy Adams. Els sopars en honor seu es multiplicaven i ell se sentia com una fera de circ, exhibida dins d’una gàbia, i a mercè dels espectadors. Decididament no se sentia còmode. Segons ell als americans només els interessaven dues coses, la política i els dòlars.

Encara li quedava visitar la ciutat d’Eldorado, a la confluència dels rius Ohio i Mississipi, on havia invertit diners en propietats immobiliàries pocs anys abans. Dickens feia temps que s’havia ensumat l’estafa, però el pantà pestilent que hi va trobar el deprimí encara més. Tampoc el Mississipi, pare de tots els rius, li semblà gran cosa.

L’ànim millorà quan passaren al Canadà. Després de contemplar l’espectacle natural de les Niagara, es deixaren embolcallar pels vestigis britànics de Montreal, on se sentiren molt més còmodes. Pararen encara, breument, a Nova York just per embarcar-se en el veler que els retornaria a Londres.

Quan Dickens arribà a casa (“Home!”, exclamava amb esperit poc cosmopolita en desembarcar), s’aplicà a escriure les seves experiències americanes, tal com s’havia compromès per contracte. El llibre que en va sortir, “American Notes”, ha estat tot just traduït com “Notas de América” (Zeta Bolsillo, 2010). No l’he llegit, però sé que la descripció franca de les seves peripècies, on no s’estalviava cap crítica, no va fer feliç als seus admiradors americans.

Els lectors transatlàntics s’havien sentit traïts, però el pitjor encara estava per arribar, com comprovarien durant la publicació de la seva propera novel·la de nom impossible.