Una tardor infinita: prefaci

Vist a Better Book Titles

Serà que amb l’edat em molesta cada vegada més carregar objectes feixucs, que no estic disposat a invertir massa temps en esforços de resultat incert o que (signe dels temps) valoro molt l’art de la concisió, però darrerament em sento atret per autors que han fet de la brevetat virtut com ara els aforistes, o Borges, o Kafka, o Txekhov. I malgrat tot, enyoro els temps en els quals res em podia fer més feliç que la possibilitat d’encetar un novel·lot d’un fotimer de pàgines amb la seguretat que allí dins hi trobaria tot un nou món en el que podria passar hores i hores dedicat a l’embadalit descobriment dels seus habitants i costums. He passat estones molt amenes amb aquests meravellosos “totxos”, veritables vacances d’estiu literàries que contrasten amb els “urban weekends” que ara ens toca viure.

Caldrà que reciti com un mantra els seus títols màgics i inoblidables: “Bleak House”, “La vie, mode d’emploi”, “La Regenta”, “Middlemarch”, “Le comte de Montecristo”, “Ulisses”, “Guerra i pau”, “Lord of the Rings”, “El Quijote”, “A suitable boy”, “Fortunata y Jacinta”, “À la recherche du temps perdu”... I, si se’m permet, deixaré fora “Les miserables”, que és una novel·la que detesto de tot cor.

Si invoco totes aquestes insignes mostres de verborrea literària, és perquè estic a punt d’enfrontar-me a un llibre de 1078 pàgines sense tenir gaire clar com m’en sortiré. Em trobo com l’escalador davant d’un 8.000, tan il·lusionat com acollonit. La novel·la en qüestió és “Infinite jest” (o “La broma infinita”) de David Foster Wallace, admirada i discutida des de la seva publicació l’any 1996.

Com ja comença a ser tradició en novel·la tan recent, és preceptiu fer l’ascensió en companyia de sherpes solidaris que parin l’orella per pal·liar les altes solituds que aquí es visitaran. Així ho van fer l’estiu passat un grup de blocaires intrèpids a través del projecte que s’anomenà Infinite Summer.
Encara no sé què faré jo, si aniré comentant les incidències de la ruta periòdicament, com ja vaig fer amb la “Vida i destí” de Grossman o bé m’ho guardaré tot per a mi fins haver fet el cim. En tot cas, l’estiu és a les acaballes o sigui que m’hauré de conformar amb una tardor infinita i en solitari. O una tardor-hivern, que tampoc hi ha pressa.

Si trigueu en tenir notícies meves, envieu-me un Sant Bernat amb coneixements de cocteleria.

[De vegades es produeixen coincidències que fan una mica de por. “Infinite jest” me’l va regalar Josep el juliol de 2009 a Montreal. Durant més d’un any no havia gosat estrenar-lo, tot esperant disposar de l’energia suficient per un atac frontal. Finalment em vaig decidir el passat 12 de setembre, dia en el que vaig llegir les seves primeres pàgines. Avui, tot documentant-me sobre David Foster Wallace, m’he adonat que precisament el 12 de setembre de 2008 fou el dia que l’autor escollí per suïcidar-se. Serà que jo també veig morts?]