Urbanismes impossibles

Recordo dels meus estudis de geografia al batxillerat que llocs remots com Medina del Campo o Miranda de Ebro eren considerats com a “nusos ferroviaris”. En el nostre tragí de trens durant les vacances alemanyes vam passar més d’una vegada i de dues per ciutats com Karlsruhe o Mannheim i vaig deduir que devien ser les homòlogues de Medina i Miranda. Les descripcions que en feien les guies no eren per tirar coets, però la curiositat ens va vèncer i hi férem una ullada.

Vista sobre el mapa, Karlsruhe sembla espectacular. La va fundar l’any 1715 el Karl aquest que li dóna nom i que governava llavors la regió. Com a bona filla del Segle de les Llums, el seu urbanisme fou del tot premeditat i pretesament modèlic, amb el palau principesc al seu centre i avingudes radials que l’envoltaven. Diuen que la ciutat de Washington n’imità el disseny.

Sigui perquè un palau no és suficient per fer interessant una ciutat, sigui pels bombardejos patits durant la darrera guerra, la veritat és que una visita breu a Karlsruhe és bastant decebedora. De l’esplendor del XVIII se’n troba ben poc i la reconstrucció de les façanes que encerclen el palau semblen la versió reduïda dels Nuevos Ministerios de Madrid.
 

Ja sé que amb sis hores difícilment hom pot fer-se una idea del que dóna de si una ciutat, però del que vam veure només podem salvar la Galeria Estatal d’Art, especialment per la seva col·lecció d’art medieval alemany. Llàstima que la nostra visita va coincidir amb la instal·lació que havia fet un artista conceptual, el qual havia omplert les sales amb passadissos en forma de gàbia, a través dels quals calia contemplar els quadres, mentre uns ventiladors s’engegaven automàticament sobre el teu cap. Crec que volia fer al·lusió a l’holocaust; certament no era una experiència agradable.

 

Mannheim també té una disposició urbanística ben particular. El seu centre és una gran quadrícula inscrita en una avinguda circular. Però el més curiós de tot és que els carrers no tenen nom. Cada illa de cases s’identifica per les seves coordenades (J3, B14), igual que en el joc dels “barcos”, i la numeració dels edificis és continua al voltant del bloc. Sense cap motiu en especial, la ciutat ens va agradar més que Karlsruhe.
 

 

 

El seu símbol arquitectònic és una bonica torre d’aigua, molt ben presentada entre jardins; però l’edifici més impressionant és el seu palau barroc, el més gran d’Alemanya i un dels més grans d’Europa. Curiosament, poc després de completar-ne la construcció, la cort es va traslladar a Munic i l’edifici esdevingué pràcticament inútil. Ara és ocupat parcialment per la Universitat, però sospito que encara disposen de moltes estances amb les que no saben què fer-ne.

 A l’horrible església dels jesuïtes vam prendre nota d’algunes idees de decoració.