El festeig ha acabat

L’un ho deixa estar, l’altre diu que es retira per temps indefinit, el tercer adverteix que la feina l’allunyarà del bloc durant una temporada i encara un quart fa temps que s’acomiada, tot i que amb dubtosa convicció. Aquest espectacle agònic no anima ningú: on estem anant a parar, nosaltres que tant ens havíem estimat?

Bé, aquest sembla ser el destí natural de totes les històries d’amor: de la il·lusió a la rutina i d’aquesta al desamor i el divorci. Els blocs, com a éssers vius, no en serien l’excepció. Neixen balbucejant, tot just estan aprenent a caminar i miren al seu voltant amb ulls meravellats. De mica en mica en van aprenent i, llevat d’alguns casos de desídia o de completa ineptitud, arriben a l’atractiva eclosió de la joventut. Qui, per molt malgirbat que sigui, no ha mostrat alguna gràcia als disset anys?

És una època bonica: els lectors t’estimen i tu estimes els lectors i, amb l’obsessivitat d’un primer amor, no fas altra cosa que pensar en ells i, de retruc, en el teu bloc. Tot de sobte se t’ha omplert la casa d’amics brillants que et prometen fidelitat i et juren que ets el millor. Aquest intercanvi de floretes et fa sentir el rei o la reina del món, almenys mentre dura l'idil·li. Després, lentament, la realitat s’imposa i descobreixes que aquella ronca i que aquest pateix d’aerofàgia i que, fins i tot és possible que tu mateix no siguis tan formidable com creies.

Quant de temps es triga a descobrir que hem caigut a les trampes de la vida quotidiana? Depèn. Els més entusiastes poden mantenir la flama durant anys, els més impacients, els més inquiets no admeten ni un dia d’avorriment. I, quan el pes de la rutina se’ns fa insuportable, no hi ha cap problema: divorciem-nos. Ara va dient l’església que el seu matrimoni és més seriós, perquè és més difícil d’anul·lar; però en el nostre cas, que ens hem compromès només de paraula o, com a molt, a través del Google Reader, ningú no podrà demanar-nos responsabilitats.

Res, que ens hem fet grans, que res no dura per sempre, i que la mort d’un bloc (o l’emmudiment, que ve a ser el mateix) no ha de ser cap tragèdia. No estem parlant de la desaparició d’una persona. Perquè qui deixa d’escriure en una pàgina digital, segurament ho farà perquè ha trobat un nou amor, i les seves dots que tant ens agradaven continuarà desplegant-les en un altre mitjà. Si tant ens interessava, de segur el sabrem retrobar.

I per a la resta, els que quedem aquí, perquè no hem trobat altre lloc on explicar certes coses, continuarem intentant fer-ho cada dia una mica més fi, una mica millor. El que sigui per mantenir l’interès de la parella.

I en el pitjor dels casos, sempre podrem acudir a la roba interior sexy. 

Classical Alice

Si pensàveu que havia acabat definitivament amb Alícia serà perquè menysteniu els recursos de la nena per ficar el seu nasarró en les aventures culturals més heterogènies. Havia mencionat ja les seves aparicions dins de la contracultura hippy de la mà de Jefferson Airplane o l’obra de teatre musical que li dedicà Tom Waits; però no havia parlat encara d’obres musicals de caire més clàssic que també li havien estat dedicades a la creació de Carroll.

El cert és que n’hi ha un munt i no citaré totes les que he trobat, per no cansar, però les primeres es remunten als inicis del segle XX i avui dia en continuen apareixent amb entusiasme puixant. Deixant de banda les partitures d’Oliver Wallace per la versió Disney i Dany Elfman per la de Burton, el primer nom que trobem és el de l’avantguardista americà Harry Partch (1901-1974), que va ser un dels primers compositors a treballar amb microtons, utilitzant sovint instruments que construïa ell mateix. El 1954 va escriure “O Frabjous Day!”, una peça per veu, marimba i “harmonic canon” (una de les seves invencions), basada en el poema “The Jabberwock”.

Un altre avantguardista, l’hongarès György Ligeti (1923-2006), de qui de segur recordareu les esfereïdores peces “a cappella” que il·lustren la pel·lícula “2001”, acabava les seves “Deu peces per a Quintet de Vent” de 1969 amb una abrupta interrupció. A la partitura es pot llegir una cita de Carroll:

—...però.
Hi va haver una llarga pausa.
—Això és tot?— preguntà Alícia tímidament
—Això és tot— digué Humpty Dumpty—. Adéu.

Entre 1988 i 1993 va escriure “Sis madrigals absurds” per a sis veus masculines sense acompanyament, basant-se també en textos de Carroll. A més contemplà llargament la possibilitat de convertir Alícia en la seva segona òpera (després de “Le Grand Macabre”) i finalment fou el seu deixeble coreà Unsuk Chin (1961) qui va escriure-la i l’estrenà a Baviera el 2007 en una producció espectacular que, pel poc que he vist, pot tenir molt d’interès (n’existeix DVD).

D’entre les adaptacions a l’escena sembla que la que ha fet més fortuna és l’òpera “Alicia” (1995) del mexicà Federico Ibarra (1947), circumstància gens estranya, perquè respecta la tonalitat i es basa en formes arcaitzants (potser massa arcaitzants).

Existeix també una òpera de cambra per a nens escrita per l’americà Robert Chauls el 1978; però segurament ens produirà molt més “morbo” el musical “Alice at the Palace” (1981) d’Elizabeth Swados (1951), dirigit en la seva estrena pel llegendari director teatral Joseph Papp. Si parlo de “morbo” és perquè en aquesta producció s’hi poden trobar rostres tan coneguts com Debbie Allen (la professora negra de “Fame”) o Meryl Streep fent d'Alícia amb “peto”(!), demostrant que allò de “Mamma Mia!” li venia de lluny.

Però, si hi ha un compositor lligat indefectiblement al nom d’Alícia, ha de ser l’americà David Del Tredici (1937). Malgrat els seus inicis modernistes, cap a 1968 va retornar a la tonalitat, i entre aquesta data i l’any 1995 va dedicar-se gairebé exclusivament al tema d’Alícia: més d’una dotzena de peces, vuit hores de música (incloent-hi l’òpera encara inèdita “Tweedle-dum-Deedle), la majoria per a soprano i orquestra.

Us deixo amb “Acrostic Song”, un sumptuós himne de la seva “Final Alice” interpretat per la Rutgers University Symphony Band dirigida per Peter Stanley Martin. Pot sonar a comiat, però no us enganyeu, Alícia pot reaparèixer en qualsevol moment: Alícia sempre viu aquí.

Podeu trobar un bon resum d’obres anomenades clàssiques en les quals Alícia ha estat la protagonista i inspiradora AQUÍ.

Me'n recordo (XXXIII)

Em recordo que, quan la lluna fa una “C”, vol dir que decreix i, quan dibuixa una “D” creix.

Justificant la sagnia

És coneguda la meva flaca per les qüestions tipogràfiques i, per tant, no és d’estranyar que em sentís atret per un llibret d’Enric Jardí editat per Actar el 2007 amb un títol quilomètric: “Veintidós consejos sobre tipografía (que algunos diseñadores jamás revelarán) y veintidós cosas que nunca debes hacer con las letras (que algunos tipógrafos nunca te dirán)”. El llibre consta de dues parts cadascuna amb la seva coberta, o sigui que no té ni davant ni darrera, que és capiculat (no sé si m’explico, però tant se val) i està adreçat als dissenyadors professionals, de manera que els seus consells són, en general, poc útils pels dissenyadors aficionats que som els blocaires.

Alguns dels consells són de sentit comú: no barrejar tipus de lletra, evitar les tipografies fantasioses (a menys que siguis en Girbén, afegeixo jo) i les que imiten l’escriptura cal·ligràfica. Curiosament en Jardí menciona la Comic Sans i opina que potser som massa cruels amb ella, atès que tanta gent la troba “simpàtica”. D’això en dic respecte per la democràcia.

Una qüestió interessant que no sempre tenim en compte els que escrivim als blocs és la dels paràgrafs. Res no és més fatigós que un text llarg sense un punt i apart de respir de tant en tant; però no és suficient tallar la línia abruptament: cal marcar el canvi de paràgraf d’alguna forma més  visible. Hi ha dues opcions usuals, bé intercalar una línia en blanc o bé sagnar la primera línia del paràgraf següent, és a dir iniciar la primera línia unes quantes posicions més a la dreta del marge.
   
    Com he fet aquí. Segons Jardí, el mètode de la línia en blanc malgasta espai i és més cansat pel lector. En qualsevol cas, el que no s’ha de fer mai és utilitzar els dos recursos (sagnat i línia en blanc) alhora, com acabo de fer.

Però l’assumpte que m’ha deixat més intranquil és el de la justificació dels textos. Jo, potser malacostumat per la tradició de l’edició en paper, sempre havia defensat els textos justificats, aquells que dibuixen uns marges dret i esquerre perfectament verticals. Però Jardí sosté que, sempre que sigui possible, cal alinear els textos a l’esquerra. El motiu és molt clar: qui dissenya una bona tipografia, també pensa molt detingudament en l’espai que hi ha d’haver entre lletres i entre paraules. Qualsevol justificació obliga el text a cenyir-se una cotilla i pervertir els seus espais naturals de respiració. Si es parteixen les paraules que clouen cada línia es pot aconseguir un marge dret força uniforme. A partir d’ara, intentaré publicar així, encara que la meva “helvetica”, esdevingui “arial” a la majoria d’ordinadors, i per tant no tingui gaire “pedigrée”. 

O no, perquè ara que m'ho miro, els talls de línia de l'editor no es corresponen amb els del producte acabat. Encara som lluny del "what you see is what you get". WYSIWYG pels amics.

Eco, el dimoni de les llistes (2 de 2)

La publicació d’”El cementiri de Praga” produí fa uns mesos un petit escàndol a Itàlia, país que darrerament es caracteritza per no escandalitzar-se per res, a menys que sigui per raons equivocades. Tant la comunitat jueva com l’església catòlica trobà improcedent que Eco fes reviure empolsegats libels antisemites i algun altre d’anticlerical contra els jesuïtes o fins i tot contra els mateixos maçons. Perquè l’èxit fos complet, es va trobar a faltar la condemna de l’Islam. En aquest món actual, de cua de palla tan gegantina, sembla que cal treballar de valent per irritar a totes les religions monoteistes. Paciència, Umberto, la propera vegada ho aconseguiràs.

Ara, seriosament (per citar els Monty Python), quin crim ha comès Umberto Eco en refer, en clau de fulletó, l’origen falsari d’alguns documents repugnants que han dissenyat la història del nostre segle XX? No ho explicava ahir, però “El cementiri de Praga” s’ocupa de refer la genealogia dels “Protocols dels savis de Sió”, un pamflet fundacional de l’antisemitisme modern, veritable èxit de vendes, que influí Adolf Hitler i que encara avui dia sustenta els moviments neonazis.

Sembla que a les esglésies esmentades els molesta que es parli d’antisemitisme o d’anticlericalisme, encara que sigui per fer-ne befa. O és que han estat tan babaus per confondre l’autor amb el seu protagonista?

Per descomptat Eco, gràcies al seu llarguíssim historial de pontificat d’esquerres, és per damunt de tota sospita i ni farts de Priorat el prendríem per antisemita. El seu protagonista, el capità Simonini, és un personatge caricaturesc i ridícul des del primer moment. A la sisena pàgina de la novel·la llegim com descriu amb detall exhaustiu (el dimoni de les llistes de nou!) algunes de les característiques més repulsives i més arquetípiques del poble jueu. En el paràgraf següent ens informa que no ha conegut mai en la vida cap jueu.

Aquestes bromes esdevindran freqüents al llarg del llibre: tothom s’ho inventa tot, i la major ignorància engendra la millor credulitat. El libel que un dia serveix per atacar els maçons, l’endemà es pot reciclar per denigrar els jueus sense que els lectors se n’adonin del “déjà lu”. També qui la diu més grossa sembla acreditar la dosi més gran de veritat. En temps de Wikileaks i d’excés d’informació el conte d’Eco sembla guardar un aspecte cautelar que va més enllà del plaer purament narratiu.

Eco, dissabte passat a “Babelia”, amb escàs rigor científic assegurava que només el 20% dels seus lectors l’entén correctament. No sé en què es basava per donar aquesta xifra, però si atenem a les notícies de la premsa, es diria que els lectors (i els espectadors) actuals són cada cop més literals i més incapaços de distingir realitat i ficció, que si no se’ls hi fa explícita la moral de la història en lletres de neó, són incapaços d’extraure’n el sentit del discurs. ¿És possible que després de desenes de segles de rondalles encara haguem de preocupar-nos pels nens que salten per la finestra després d’una ració de Superman? O és que una certa visió de la correcció política acabarà esterilitzant-nos tots?

Eco, el dimoni de les llistes (1 de 2)

Imatge de TracX obtinguda a flickr

La veritat, no crec que Umberto Eco sigui un bon novel·lista. Ja està dit.

Amb “El nom de la rosa” se’n va sortir prou bé, potser la sort del principiant (i el gènere detectivesc, que és tan agraït), però la resta de la seva producció dins del terreny de la ficció tendeix a l’aridesa i a la indigestió erudita (confesso, malgrat tot, que la idea darrera d’”El pèndol de Foucault” em continua fascinant (molt més que la seva execució)). És possible que Eco ni tan sols pretengui ser un bon novel·lista i que el seu únic interès sigui el de divertir-se escrivint. Quan llegeixo una novel·la d’Umberto Eco, em fa l’efecte de contemplar un infant jugant amb els artificis de la ficció amb el mateix entusiasme que hi posaria amb el seu Scalextric o amb el seu Lego. No em sembla mèrit menor, perquè aquest entusiasme original d’alguna forma es transmet al lector i l’ajuda a superar pàgines no sempre planeres. Però Eco no deixa de ser un erudit amb interessos de vegades abstrusos i, per molta simpatia que hi posis, no sempre és fàcil seguir-lo.

I tot això ens porta a la seva darrera novel·la, “El cementiri de Praga” que ens explica la vida de l’abominable Simone Simonini, un piemontès fincat a París, on es dedica a falsificar documents per a tothom que n’hagi menester. Aquest protagonista amoral, antisemita, corrupte, misogin i finalment misantrop no té altra qualitat redemptora que el seu gust per la bona taula.

El llibre està narrat a la manera d’un diari escrit per Simonini on s’intercalen les intervencions d’un tal Abat Dalla Piccola, que podria ser el mateix Simonini en un cas flagrant de doble personalitat, o no? De tant en tant, un Narrador intrusiu resumeix alguns fets, com qui s’impacienta pels artificis del mètode memorialístic. De tot plegat en resulta una construcció tan arbitrària i gratuïta, com la convenció dels canvis tipogràfics o les il·lustracions reciclades que adornen algunes pàgines. Es diria que Eco ha embogit amb el seu Lego, tot i que sempre es podrà excusar pel model literari emprat que no és altre que el del fulletó decimonònic.

Així, aquest “pastiche” dels colobrots d’Alexandre Dumas i d’Eugène Sue abunda en criptes i passadissos, perruques i barbes postisses, enverinaments i misses negres; Eco entra sense vacil·lacions ni recança en el territori de l’embolica que fa fort. Però allà on els seus models aconseguien novel·lots truculents i irresistibles, el semiòleg acaba conduint-nos al tedi via l’excés de dades i la manca de grapa del guió.

Eco, que sembla haver-se documentat exhaustivament sobre l’època, sent la necessitat d’abocar-ho tot a la novel·la sense cap mena de discriminació i de fet, llevat de Simonini, tota la resta de personatges estan basats en figures històriques. Hi ha moments que el llibre sembla un exercici d’allò que els anglesos anomenen “namedropping”: la sobreabundant cita de noms il·lustres per legitimar l’aventura personal del protagonista.

A més, Eco és una veritable víctima del “dimoni de les llistes”. Si un personatge emmalalteix, ens ha de detallar vint-i-cinc símptomes de la seva patologia. Si apareix una figura de la noblesa, no ens estalviarà la corrua de títols que l’acompanyen. I si es tracta d’una “salade Francilion”, ens oferirà la llista d’ingredients i la recepta sencera. Sóc el primer a encaterinar-me davant d’una llista, però hi ha d’haver moments per tot.

Les intencions últimes d’Eco són diàfanes, el seu “missatge” (per utilitzar una paraula desprestigiada): no hi ha matèria més corruptible que la informació; l’ésser humà, si ha d’escollir entre el que és plausible i el que és impossible, sempre optarà pel segon; la creença en teories de conspiració acaba conduint a la paranoia dement (a “El pèndol de Foucault” ja ens deia el mateix)… Cap objecció, hi estic molt d’acord. Però parlem d’una novel·la i, com a tal, “El cementiri de Praga” no funciona. O no em funciona, més enllà d’algun pessigolleig lletraferit. No se us acudís dur-la com a lectura de platja o d’aeroport!

Morts a la vista

Fa poques setmanes era Javier Bardem qui entrava en comunicació amb els difunts a “Biutiful”; ara li toca el torn a Matt Damon a “Hereafter” (“Más allá de la vida”), l’últim lliurament de la prolífica vellesa de Clint Eastwood. Si bé el veterà director en la seva ja llarga carrera havia fet incursions en gèneres molt diversos, aquesta meditació en clau menor sobre els misteris del que hi ha després de la mort sembla una elecció que no li quadri gaire. I tanmateix, sembla que Eastwood va mostrar un genuí interès en dirigir-la, motiu pel qual cal esperar trobar-hi almenys el benefici de la sinceritat.

La pel·lícula narra tres històries paral·leles. A San Francisco, George (Matt Damon) és un home que té el do de poder connectar amb els morts. Durant un temps s’ha beneficiat econòmicament d’aquestes aptituds; però, cansat de viure diàriament en contacte amb la mort, es retira i es posa a treballar en una fàbrica. A París, Marie (Cécile de France), una periodista que va sobreviure al tsunami que va assolar l’Índic el 2004, viu obsedida per les visions que va tenir en el moment de creuar el llindar entre la vida i la mort. A Londres, Marcus (George McLaren), un nen de dotze anys, troba a faltar el seu germà bessó, desaparegut en accident, i busca entre professionals de la parapsicologia la manera de posar-se en contacte amb ell.

Durant tot el llarg període d’exposició, la pel·lícula no sembla que vagi enlloc, especialment pel que fa a l’episodi francès i l’americà. Es diria que són escenes pensades com a farciment, a l’espera que arribi el tercer acte. Els termes exactes del conflicte es deixen sovint en una nebulosa, potser perquè cap dels implicats vol ficar-se en conjectures massa agosarades sobre el que es pot trobar en el més enllà.

Com és d’esperar els tres fils narratius acaben confluint a la Fira del Llibre de Londres, per motius més artificiosos que plausibles (tot i que no deixa de fer-me gràcia que un d’aquests motius sigui l’adoració que sent el personatge de Damon per l’obra de Dickens). La pel·lícula conclou amb un dels anticlímaxs més desmaiats que jo recordi i evidentment Matt Damon i Cécile de France acaben junts per raons que se m’escapen. Bé, sí, acaben junts, perquè a les pel·lícules un home i una dona que es besen ha estat des de fa temps un final de reconeguda solvència.

Sorprèn que firmi aquest guió tan rebullit Peter Morgan, autor de docudrames polítics molt ben travats com “The Queen” o “Nixon/Frost”. Sembla que Morgan el va escriure com a reacció a la mort sobtada d’un amic seu. Va enviar un primer esborrany als productors i, en arribar a mans d’Eastwood, aquest entusiasmat va voler filmar-lo immediatament, encara que es trobés en estat embrionari.

Tot i que s’agraeix que la pel·lícula eviti els excessos sobrenaturals, denuncii de passada l’explotació del dolor aliè i citi suposades teories "científiques" sense entrar en detall, no deixa de ser una història poc treballada i sense nervi, d’aquelles que et fan preguntar si les dues hores esmerçades en la seva contemplació no es podrien haver aprofitat en activitats més satisfactòries. Que ja se sap que la vida són dos dies.

En temps del Terror

“Era el millor dels temps, era el pitjor dels temps, era l’edat de la saviesa, era l’edat de la beneiteria, era l’època de les creences, era l’època de la incredulitat, era la temporada de la Llum, era la temporada de la Foscor, era la primavera de l’esperança, era l’hivern de la desesperació…”

Amb aquestes paraules, que es compten entre els inicis de novel·la més cèlebres de la literatura universal, començava “A tale of two cities” la dotzena aportació de Charles Dickens al gènere. Fou publicada entre maig i desembre de 1859 a la nova revista “All the Year Round”. Es tracta de la segona de les dues novel·les històriques que Dickens va escriure; però mentre la primera (“Barnaby Rudge”) s’ocupava d’uns fets relativament foscos per a un lector no britànic, aquesta gosava posar en escena la crucial Revolució Francesa de conseqüències universals.

Dickens tenia moltes virtuts, però no es caracteritzava per la seva perspicàcia històrica, per això, per escriure aquest llibre es refià totalment de “The French Revolution: A History” de Thomas Carlyle. De totes maneres, poc importa: ningú no hauria de llegir novel·les històriques per aprendre història. I el cert és que, com a ficció, la cosa funciona la mar de bé: poques vegades aconseguí Dickens un argument tan concís i tan dramàticament rodó.

Les dues ciutats a les que es refereix el títol són París i Londres (Reus va caure al darrer moment). Malgrat la simplicitat del conflicte principal, us estalviaré els innombrables detalls de la trama (al cap i a la fi ens trobem en territori Dickens). És suficient saber que implica a un noble francès (Charles Darnay) amb simpaties revolucionàries i a un advocat cínic, dissolut i anglès (Sydney Carton). Tots dos rivalitzen per l’amor de Lucie Manette, el pare de la qual es troba empresonat a l’emblemàtica Bastilla. Darnay i Carton presenten físics tan similars que molta gent els confon. La crítica més sofisticada cita la figura del “doppelgänger” (o la del “bessó dolent”) com a inspiració temàtica, jo diria que és simplement un recurs barat per facilitar el desenllaç. Ja que, en el moment culminant, el menyspreable Carton, redimit per amor, es sacrifica i substitueix Darnay en el camí a la guillotina.

Melodramàtic, sí, ja ho sé. Increïble, també. Però tremendament eficaç. Afegiu-hi algun d’aquells membres de la noblesa francesa que deien allò de “si no tenen pa, que mengin coca” i un cor de bruixes venerables que fan mitja al peu del patíbul i ja teniu la versió per a tots els públics de la Revolució Francesa.

“Història de dues ciutats” ha estat sempre una de les obres més populars de l’autor, potser per la grapa dramàtica del seu argument, també per la seva relativa brevetat. Adaptada en nombroses ocasions al teatre, al cinema, a la televisió i fins i tot a l’òpera, si entreu en qualsevol llibreria és probable que aquest sigui el llibre seu que trobeu amb més facilitat. Dit això, i tot i que la seva lectura és molt recomanable, per a mi té ben poc a veure amb les coses que més m’agraden de Dickens. Serà que la novel·la històrica mai no me l’acabo de creure del tot (i que Dickens no era gens bon historiador), serà que hi ha poc lloc per l’humor o la sàtira social, serà que Londres queda en un segon terme. I què és una novel·la de Dickens, si no té el seu cor ben plantat al bell mig d’Anglaterra?

Les veritats de la ficció

Els títols de crèdit de “También la lluvia”, l’última pel·lícula d’Iciar Bollain, es projecten sobre una escena d’aires documentals. Ens trobem a un carrer de Cochabamba, Bolívia, on una llarga cua d’indígenes aspiren a obtenir un paper en una pel·lícula. El productor i el director, en veure que se’ls hi ha girat feina, n’escullen a dit tres o quatre i despatxen tota la resta. Un indi menut i no gaire agraciat es queixa amb fermesa per l’arbitrarietat i exigeix que se li faci la prova de “casting” promesa. El director se’l mira fascinat i decideix que precisament aquest és l’actor que necessita per fer un dels papers crucials, el del líder dels “tainos”. En aquest moment es produeix en l’espectador inquisitiu una petita sensació de vertigen, en adonar-te que tots aquests indis anònims havien passat abans per un procés real de “casting” i que el que veiem ara és una ficció: que aquests rebutjats de la pantalla són aquí perquè havien estat acceptats en una selecció anterior.

És un detall menor, però que marca molt bé alguns dels temes de la pel·lícula. El cinema dins del cinema, un recurs que s’ha emprat en moltes ocasions (i que sovint proporciona bones pel·lícules), però que poques vegades he vist explotat amb tanta intel·ligència. El mèrit inicial cal atribuir-lo al guió de Paul Laverty, còmplice habitual de Ken Loach i marit de la directora, que encadena escenes on els diferents nivells de ficció enriqueixen mútuament el seu significat i conviden a reflexions que van molt més enllà del mer joc estilístic.

“También la lluvia” narra en principi l’aventura d’un equip de rodatge que s’ha traslladat a Bolívia per fer una pel·lícula sobre els primers temps de la colonització espanyola a Amèrica. Primera ironia: tot i que Colom va desembarcar al Carib entre els “tainos”, per qüestions de pressupost, la filmació es realitza a l’altiplà andí amb indígenes que parlen quítxua. La gent de l’equip, amb les millors intencions progressistes, pretén denunciar l’injusta explotació a la que els conqueridors sotmeteren a la població local, tot optant pel punt de vista de fray Bartolomé de las Casas o del menys conegut Antonio Montesinos. No costa fer cap esforç per establir un paral·lelisme entre els fets del segle XVI i la situació actual dels indígenes, un efecte de mirall que s’explora de forma molt subtil en les escenes d’assaig.

Afegim-hi a tot això un tercer nivell narratiu, el de les revoltes pel dret a l’aigua que esclataren a Cochabamba l’any 2000, que irrompen dins del relat a través dels problemes ben reals dels actors indígenes, i que afecten de retruc els cineastes vinguts del primer món. Aquesta confluència d’interessos contraposats fa esclatar el conflicte interior dels protagonistes: fins a quin punt estem disposats a defensar les nostres bones intencions? On són els límits de l’explotació?

I encara, com m'ha fet observar una amiga, cal preguntar-se quina va ser la relació de Bollain i el seu equip amb els seus col·laboradors indígenes, un problema del qual la realitzadora en devia ser molt conscient.

Luis Tosar, en el paper del productor, personifica la presa de consciència dels nostres límits i contradiccions davant de les injustícies del Tercer Món. Està excel·lent, com ja ens té (mal) acostumats, en un paper de cabró que es va humanitzant. La resta del repartiment és en general irreprotxable. Karra Elejalde està entranyable com l’actor que encarna a Colom, un descregut borratxo que és l’únic que gosa dir les veritats. Raul Arévalo és un actor que, des d’uns inicis no gaire prometedors, va demostrant de mica en mica que l’ofici també es pot aprendre i aquí està brillant en un difícil paper, ja que interpreta a un actor de caràcter totalment oposat al paper que representa a la pel·lícula dins de la pel·lícula. Malauradament, Gael Garcia Bernal ha de carregar amb el personatge menys acabat i poca cosa pot fer, apart de col·laborar amb la seva fotogènica presència. I parlant de presència, no cal oblidar Juan Carlos Aduviri, l’intèrpret bolivià que, malgrat el seu físic tan poc canònic, omple de magnetisme totes les seves intervencions i ofereix una rèplica a l’alçada de l’immens Luis Tosar.

No tot en el film és rodó. Apart del desenvolupament insuficient del personatge del director (el que li ha tocat a Gael), el seu desenllaç, després d’un clímax de gran potència, té un regust a suflé que es desinfla. Però es poden considerar retrets menors per a una cinta que emociona, fa pensar i fins i tot té moments de trepidació i adrenalina. No conec cap pel·lícula d’Iciar Bollain (“Hola, ¿estás sola?”, “Flores de otro mundo”, “Te doy mis ojos”, “Mata-haris”) que estigui mancada d’intel·ligència i de cor. Amb una trajectòria tan consistent, estic disposat a seguir-la allà on vulgui dur-nos en el futur.

Me'n recordo (XXXII)

Em recordo del sentiment de ritual d’iniciació amb el que vaig mastegar el meu primer xiclet: un Bazoka rosa de tres pisos.

El nostre col·lega David

"The Ladies' Mile", disseny de David Byrne per aparcar bicicletes.

David Byrne té una bicicleta. De fet, des de fa més de 30 anys és defensor de la bicicleta com a mitjà de transport urbà i la utilitza tant a Nova York, on viu, com quan es desplaça de gira per ciutats dels 5 continents.

David Byrne té també un bloc (com tu i com jo) des de l’any 2004 i fins fa poc el mantenia amb certa assiduïtat. Ell l’anomena “Journal”, que potser fa més distingit, però aquest calaix de sastre de reflexions, experiències i cròniques de viatge, tot i que no permet comentaris, no deixa de ser un bloc personal.

De la conjunció de la bicicleta i el bloc ha sorgit aquest “Diarios de bicicleta” que Mondadori va editar el 2010 i que és una selecció d’apunts apareguts al seu bloc, lligats temàticament pels seus desplaçaments sobre dues rodes per una sèrie de ciutats com són Berlín, Estambul, Buenos Aires, Manila, Sidney, Londres, San Francisco i Nova York.

Byrne no sent cap atracció pel ciclisme esportiu i confessa una franca aversió a la lycra, però sí és una mena d’activista que defensa la introducció de la bicicleta com a mitjà de transport urbà i l’adequació de les ciutats perquè el seu ús sigui viable. Cal tenir present que s’ha criat als Estats Units, el país que primer va sacralitzar l’automòbil com a màxima aspiració humana i per tant el seu discurs pot semblar més revulsiu a Nova York que, posem, a Berlín; però no per això deixa de tenir raó:

“Més convincent que cap argument pràctic és el sentiment de llibertat, la sensació d’alliberament físic i psicològic que s’experimenta. Veure les coses des d’un punt de vista proper als vianants, els venedors i els aparadors, combinat amb el fet de moure’t sense sentir-te totalment divorciat de la vida del carrer, és un pur plaer”.

“Observar i participar de la vida d’una ciutat, fins i tot per a una persona reticent i tímida com jo, és un dels grans plaers que es poden experimentar. Ser una criatura social: això forma part del que significa ser humà”.

Amb aquest enfocament, cada capítol dedicat a una ciutat s’inicia amb unes consideracions sobre la viabilitat d’emprar-hi la bicicleta i després se’ns narren les peripècies d’algunes de les seves excursions. Byrne és un artista inquiet —músic, cineasta, productor, performer… ja és un clixé anomenar-lo “home del renaixement”— i, a causa de la seva feina, té ocasió de tractar-se amb gent molt diversa. Tot i que la seva obra es podria emmarcar sovint dins de l’avantguarda, com a comentarista cultural evita la retòrica abstrusa i s’expressa de forma assenyada i propera.

Per tot això és un plaer seguir-lo i compartir amb ell les seves reflexions sobre urbanisme, sobre intel·ligència artificial o sobre l’art realitzat per malalts mentals, acompanyar-lo a un espectacle de dansa del ventre a un barri gità d’Estambul, visitar la mòmia de Ferdinand Marcos o viure en primera persona una apagada elèctrica a Nova York. Un blocaire privilegiat, direu, però també una mica “un dels nostres”. 

Encontres a la tercera fase

Dia a dia vaig escrivint el meu propi rastre en aquest bloc. Del que em passa, del que veig, del que llegeixo, miro d’extraure’n algun suc que, si no és petroli, procuro que tampoc sigui oli de colza. Encara que teòricament el bloc és obert a tothom, ja sé amb aproximada certesa qui em llegirà; perquè aquestes cases digitals nostres se situen per barriades i més o menys ja tenim apamats els veïns. Enmig d’aquesta situació endogàmica és fàcil empoltronir-se: seure a la porta de casa amb les cames enlaire i esperar que  hi passi el veïnat. És com predicar als conversos, un esport de risc insignificant.

Però un dia escrius un apunt com qualsevol altre, sobre una traducció que no et convenç o un llibre que t’ha deixat tebi, i de sobte passa quelcom d’inaudit: l’autor de la traducció o el creador del llibre, figures totalment alienes al teu ecosistema, es posen en contacte amb tu. Així la bombolla feliç del bloc es veu interrompuda per la crua realitat de la gent que habita darrera de la quarta paret i t’adones tot d’una que el món és molt més ample del que pensaves i que totes les paraules tenen conseqüències. I t’agafa una mica de canguelo i et preguntes si no has estat un petulant irresponsable.

I mira que intento ser equànime i enraonat amb les meves crítiques (si he après alguna cosa des que tenia 20 anys, és que qualsevol acte creatiu té un preu i que el seu cost és sempre superior a l’energia que esmercem en valorar-lo i ocasionalment esbudellar-lo), però encara així, quan et trobes cara a cara amb l’artífex és inevitable preguntar-se si ho has fet prou bé o fins i tot si tens cap dret a pujar-te sobre una caixa de fusta i llençar el teu discurs als quatre vents.

L’escriptura d’un apunt diari és necessàriament atrafegada i superficial, i experiències com aquesta —per no parlar del previsible empatx dels lectors—, conviden a espaiar i reflexionar els bruels propis. En definitiva és una lliçó d’humilitat.

M’havia passat abans amb Salvador Oliva o amb Xavier Pàmies. Em va passar fa quatre dies amb Francesc Serés. Tots ells van respondre amb tanta educació i respecte que em van fer sentir culpable, com si m’haguessin convidat a casa seva i els hagués vomitat sobre la catifa. Ja sé que no és ben bé així, perquè qui publica una obra ha d’admetre que s’exposa a la crítica; però no deixa de ser un eficaç recordatori per no caure en el solipsisme.

En particular la resposta de Serés a la meva recensió dels seus “Contes russos” mostra tal gentilesa i genuí interès pel lector que m’ha fet sentir doblement culpable. Ho confesso: he caigut en una espècie de síndrome d’Estocolm i sento la inescapable necessitat de gaudir d’algun dels seus llibres. M’hi hauré de posar aviat. Algun suggeriment?

Per amor al teatre (2 de 2)

Ellen Ternan havia nascut a Rochester, al comtat de Kent, el 3 de març de 1839. Els seus pares eren actors d’un cert prestigi i conseqüentment la nena debutà a Sheffield a l’edat de 3 anys. Mai no va ser considerada la més teatralment dotada entre els seus germans, però tot i això era presentada als cartells publicitaris com “la nena fenomen”. Resulta curiós i fins i tot premonitori que a “Nicholas Nickleby” (1838) ja aparegui un “infant fenomen” integrat a la companyia teatral del senyor Crummles.

Dickens va descobrir-la al Haymarket Theatre de Londres i va contractar-la per les representacions a Manchester de “The Frozen Deep”. Diuen que s’hi va enamorar apassionadament, tot i que l’època no permetia deixar-ne testimoni. Charles feia temps que havia desesperat de la comprensió de la seva esposa i Ellen era jove, decidida, independent i s’interessava pel teatre, la literatura i la política. No sabria explicar el perquè, però de tots els relats que he llegit sobre l’afer m’ha quedat la impressió que Ellen senzillament es va deixar estimar sense correspondre exactament a les expectatives formades ni invertir-hi un ardor excessiu.

Fos com fos, la relació adúltera tirà endavant. El periodisme de l’època, guiat per un pacte entre cavallers (a diferència de l’actual), mantingué en secret l’aventura. Kate Dickens, l’esposa legítima, la descobrí el 1858, en rebre erròniament un braçalet destinat a l’amant. Se’n seguí la separació matrimonial “de facto”, tot i que un divorci oficial fos impensable: Dickens era massa popular com per tacar la seva reputació amb qüestions tan sòrdides.

El tel de discreció que envolta aquesta relació, que es prolongaria fins la mort del novel·lista, ens ha deixat una desesperant escassetat de testimonis. Ellen abandonà els escenaris l’any 1860 i, a partir d’aquell moment fou mantinguda per Dickens, qui li posà casa a Slough i més endavant a Nunhead, sempre actuant sota un nom fals. Algunes vegades va viatjar amb ella, però ho solia fer en companyia de la seva mare per mantenir les aparences. En el segon viatge que faria a Amèrica el 1867 va renunciar a dur-la amb ell, ja que no es refiava de la complicitat de la premsa americana i va témer que acabessin esbombant l’afer.

Es diu que Ellen podria haver tingut un fill de Charles, el qual hauria mort a la infantesa, però això, com tantes altres coses, no passa de ser una conjectura, atès que tota la correspondència rellevant que mantingueren fou destruïda. Contemplat ara, resulta cruel pensar que Dickens i Ternan haguessin d’enfrontar-se a aquella experiència crucial de les seves vides sota la cautela i el dissimul, sempre amatents per esborrar les petjades incriminatòries que anaven deixant. Hi ha qui opina que la tensió de tanta duplicitat fou una de les causes de la mort prematura del novel·lista.

Per amor al teatre (1 de 2)

Imatge de la representació de "The Frozen Deep".

Més enllà dels seus èxits professionals, Dickens feia temps que no anava bé i escrivia agònics textos personals com aquest: “Els vells temps… Els vells temps! Aconseguiré alguna vegada, em pregunto, tornar a tenir l’estat d’ànim que tenia llavors? Observo que els records que guardo al meu armari s’estan fent massa grans”.

Com succeiria sovint en la seva biografia, el verí del teatre acudí al seu rescat. Corria l’any 1856 i el seu amic Wilkie Collins li escrivia un drama titulat “The Frozen Deep” (“La profunditat gelada”). Si dic que “li escrivia” és perquè Collins sembla que ho va fer teledirigit pel seu col·lega i perquè, durant la posada en escena, Dickens millorà substancialment  l’obra, participà en la seva reescriptura i dissenyà uns efectes lluminosos espectaculars.

“The Frozen Deep” tracta una temàtica molt estimada durant el segle XIX a Anglaterra, la del destí atzarós de tantes expedicions desaparegudes en territoris inexplorats. En aquest cas el referent original era el viatge de Sir John Franklin a l’Àrtic l’any 1845. Que cap d’aquells braus homes retornés al confort dels seus clubs privats s’atribuí inicialment al canibalisme dels inuit, tot i que (amb la boca petita) cabia també la possibilitat que aquella colla de cavallers britànics hagués caigut en l’antropofàgia per pura necessitat alimentícia. Collins (i Dickens) intentaren pintar-ho tot de la forma més heroica possible i foren recompensats amb un prometedor èxit de públic. Les primeres representacions tingueren lloc a can Dickens, amb assistència de jutges, ministres i membres del Parlament.

Dickens, que actuava en el paper de Richard Wardour, el protagonista, en un gest de pura noblesa salvava el seu rival amorós al bell mig dels gels àrtics. Tanta abnegació de segur que devia prefigurar el sacrifici de la seva següent novel·la (“A tale of two cities”). Com a mínim garantí una pila de llàgrimes entre el distingit públic. El triomf teatral fou tan descriptible com memorable: qui no acabava plorant davant d’aquella exhibició de sentiment, no tenia ànima. D’això se’n diu catarsi.

Llavors morí el seu amic dramaturg Douglas William Jerrold i es va muntar una funció benèfica per amorosir la situació de la vídua i els fills. Hi assistiren la reina Victòria, el príncep Albert i el rei de Bèlgica a més de llumeneres literàries com William Thackeray i Hans Christian Andersen. Tots es mostraren plenament satisfets davant del drama àrtic, però la recaptació fou insuficient. Dickens buscà una sala més gran per rendibilitzar els seus esforços caritatius i la trobà al Free Trade Hall de Manchester. Fins llavors havia comptat amb la col·laboració desinteressada de les seves filles Kate i Mary, però li semblaren inadequades per fer una tanda de tres funcions en un teatre d’aquelles dimensions. Així fou com decidí contractar l’actriu professional Frances Ternan i les seves dues filles, Maria i Ellen.

Les circumstàncies de l’encontre són poc clares (al cap i a la fi ens trobem en el molt discret segle XIX), però del que no hi ha cap dubte és que Charles, el celebèrrim escriptor de 45 anys, s’enamorà d’Ellen Ternan, 27 anys més jove que ell. Res que sigui gaire infreqüent ni llavors ni ara. [I aprofitaré que les coses es posen interessants per interrompre i continuar demà].

Molts russos a Rússia

Sé que arribo tard, perquè tocava parlar d’aquest llibre fa un any, quan era una novetat i encara no havia rebut el Premi Ciutat de Barcelona ni el Premi de la Crítica; però no dono a l’abast i tot just he acabat la lectura dels “Contes russos” de Francesc Serés (Quaderns Crema, 2009). A aquestes alçades de la pel·lícula tothom sap que el llibre consisteix en una (falsa) antologia de cinc escriptors russos semidesconeguts (i inventats), traduïts al català per una tal Anastàssia Maxímovna (també fictícia), i amb algunes notes introductòries de Francesc Serés (l’únic ésser real de tot l’afer). Per acabar d’arrodonir l’invent, el llibre compta amb un prefaci de la traductora, les biografies dels antologats i unes imatges de realisme socialista que funcionen com a fotos carnet dels mateixos.

A les notes de la introducció escriu Serés: “Els contes parlen de Rússia des de Rússia, lluny dels corrents que intenten fer desaparèixer el lloc en el no-lloc o diluir el jo i el nosaltres en les societats líquides. Són contes físics, concrets, els personatges no tenen ni les angoixes existencials franceses, ni la ironia servil, ni el postmodernisme ubic que dilueix formes i identitats… Els contes que hem escollit parteixen d’una realitat que no té res a veure amb les distàncies que imposa la metaliteratura ni cap dels artefactes que han anat fent la viu-viu a aquesta banda del Mur i del segle passat”.

I sí, és cert que els contes són farcits de referents que associem a la Rússia del segle XX o encara a la Rússia “Eterna”: hi trobarem corrupció i purgues, isbes i mugics, astronautes i “belleses russes”, cogombrets i Revolució. I també és veritat que tots els escriptors seleccionats, malgrat les seves personalitats diferenciades, escriuen relats amb “argument, personatges que interactuen i pensen, i escenari, com en els contes de Maupassant, Txèkhov o Salinger”. O sigui que no trobarem en aquestes pàgines contes experimentals ni jocs metaliteraris.

Però per altra banda, des de la coberta del llibre se’ns anuncia que els “Contes russos” els ha escrit Francesc Serés, o sigui que l’artefacte no podria ser més postmodern ni més metaliterari. I aquí és on comencen els meus problemes. Quina és la intenció de l’obra? Me l’he de prendre únicament com un exercici d’estil? I per què precisament Rússia? L’autor explica al pròleg la seva curiositat infantil per tot allò que provingués de la Unió Soviètica, incloent-hi un intercanvi de correspondència amb la seva ambaixada. No deixa clar si aquesta fília es va prolongar en la vida adulta, ni tampoc el seu coneixement real del país, més enllà de la menció a una visita a Minsk (que no pertany tècnicament a “Rússia”). És clar que això té poca importància, perquè, degut a la natura de l’obra, totes aquestes confessions autobiogràfiques podrien ser inventades sense que això suposés cap diferència substancial.

I llavors es presenta la qüestió de com cal enfrontar-se a aquests contes. Si trobem el seu punt de vista massa lligat als tòpics, si la seva construcció no ens satisfà, a qui cal demanar responsabilitats? A Yevguènieva? A Kroptkin? A Vòlkov? O a Serés? I sí un gir de llenguatge ens sembla forçat o fins i tot fallit? Cal atribuir-ho a la traductora? Perquè dins de les regles del joc hi cap la possibilitat que Serés s’hagi empescat una traductora maldestra i uns escriptors menys brillants del que prometen.

I aquesta és la pega fonamental que hi trobo a aquesta mena d’artificis: el fet que se situïn més enllà de la crítica. Semblen néixer blindats, vacunats contra qualsevol retret, ja que és impossible discernir a qui exactament cal adreçar les reclamacions. Potser sóc massa primmirat, però aquest laberint d’autories m’ha produït un cert mal de cap.

El que queda finalment són els contes i és lícit preguntar-se si funcionen. Com que els cinc “autors” presenten estils diferents i els seus relats responen a diversos models i gèneres, hi trobareu mostres per a tots els gustos (i també per a tots els disgustos). La meva tria personal potser escolliria “La guerra contra els voromians” d’Aleksandr Vòlkov (una distòpia inacabada amb ecos de la guerra a Txetxènia), “La transparència del mal” de Véra-Margarita Abansèrev (un inquietant retorn a Txernobil) i, sobretot, “Enciclopèdia russa” de Vitali Kroptkin (una sàtira burocràtica amb un peu ben plantat a Gogol).   

En resum, l’experiència ha estat curiosa, però no gaire satisfactòria. Segurament pel camí entre ulls i cervell se m’ha escapat alguna cosa important sobre la transcendència d’aquesta maniobra literària. Si algú la sap, agrairé que me n’expliqui la “gràcia” per no quedar gairebé a les fosques.

Temporada Mariscal

A l’espera de l’estrena de “Chico y Rita”, la pel·lícula de Fernando Trueba i Javier Mariscal, anunciada pel 25 de febrer, els Reis em van dur la seva versió en format de novel·la gràfica editada per Sins Entido. 216 pàgines d’imatges càlides i bigarrades, plenes d’encant. Segurament és una obra més de l’estudi que del propi dissenyador, però tot i això el seu estil és ben reconeixible. La història d’amor entre una cantant i un pianista cubans a mitjans del segle XX és absolutament convencional en el seu desenvolupament i em pregunto si calia que un novel·lista com Ignacio Martínez de Pisón intervingués en el guió, però és una bona excusa per passejar-se pels carrers i els tuguris de l’Havana, Nova York i París. Visualment deliciosa, però un relat tan musical com aquest demana a crits que l’acompanyi una banda sonora a l’alçada. Espero que el film, amb l’ajuda de Dizzy Gillespie, Nat King Cole i Bebo Valdés arrodoneixi el bon efecte inicial.

I ja posat, us recordo que fins a final de mes es pot visitar l’exposició gratuïta “Mariscal a la Pedrera” on es mostren 40 anys de treballs del polifacètic artista valencià: disseny gràfic, il·lustració, pintura, tipografies, mobiliari, parament de la llar, tèxtils, joguines… El muntatge és molt divertit i recomanable per anar amb les criatures.

Sempre he pensat que Mariscal de petit devia de caure en una marmita plena d’algun producte lisèrgic. El cert és que les seves creacions comuniquen un bon rotllo gairebé universal amb el que és difícil no connectar. Ara, millor si no obre la boqueta.

Me'n recordo (XXXI)

Vist aquí

Em recordo dels carpesanos.

El món com a presidi (2 de 2)

Potser cap altra novel·la de Dickens té un humor més llòbrec ni unes conclusions més amargues. Només cal veure la desesperança amb la que ataca el sistema, en especial l’empresonament per deutes, que en el moment de redacció de la novel·la ja havia passat a la història. Tampoc la descripció de la imaginària Oficina de Circumlocució, institució que representa el poder esterilitzador de la burocràcia deixa lloc a l’optimisme. I no hi ha figura més desenganyada i trista que la d’Arthur Clenman, el protagonista masculí, qui als seus 45 anys encara viu oprimit pel calvinisme repressiu de la seva mare.

Chesterton, que tenia teories per a tot, opinava que “Little Dorrit” havia estat escrita en plena depressió personal i, vist el que succeiria aviat, no és forassenyat pensar que la penosa estabilitat del matrimoni Dickens alguna cosa hi tingué a veure en el to del llibre. És cert que l’habitual reciclatge d’elements autobiogràfics es pren sempre pel costat que més cou. Així, els viatges per Suïssa i Itàlia dels “ressuscitats” Dorrit (reflex de les estades que havia fet el novel·lista al Continent) serveixen d’escenari per a la tràgica fi dels membres més vells de la família. Ja he mencionat en un parell d’apunts anteriors el frustrat retrobament de Dickens amb la seva primera novieta Maria Beadnell. A la novel·la la retrata en el personatge de Flora Finching, amor de joventut d’Arthur Clenman, esdevinguda amb els anys una voluble doneta rabassuda, ridículament coqueta, encara que guiada per les millors intencions.

Però on el canvi de to es fa més palès és en el tractament de William Dorrit. Dorrit és òbviament un transsumpte de John Dickens, el pare de Charles, empresonat per deutes a Marshalsea durant l’adolescència de l’escriptor. Dickens ja havia emprat el seu pare per modelar el jocund i immortal Micawber de “David Copperfield”, un home assetjat per la insolvència, però inassequible a la rendició: una veritable força de la natura de la ficció. Dorrit, en canvi, tot i compartir les estretors i la prodigalitat del seu antecessor, és un home que mai no arribarà a estar per damunt de les seves circumstàncies i acabarà aclaparat per elles.

D’entre les obres de maduresa de l’autor “Little Dorrit” és potser la menys rodona i la més desconeguda. És també la més audaç en solucions narratives i un tresor indiscutible per a qualsevol degustador de “totxos” novel·lístics (havent-hi Dickens, com és que la gent encara perd el temps amb la Neville o en Follet?). Conté excel·lents moments de sàtira social, una intriga inusualment complicada, truculenta però absorbent, i un personatge (Miss Wade) amb curiosos components protolèsbics. Puc confessar també que és un llibre que m’agrada molt? Si no acabessin de passar els Reis, els demanaria que, després d’una traducció com Dickens mana de “Grans esperances”, em portessin la traducció al català de “Little Dorrit”. “La Dorrit petita” es podria dir.

El món com a presidi (1 de 2)

“Little Dorrit”, la novel·la seriada que Dickens publicà entre 1855 i 1857, competeix amb “Bleak House” en termes d’ambició globalitzadora i en nombre de pàgines i de personatges. És també una de les novel·les més modernes i apassionants de l’autor. El fet que ni Bloom, ni Nabokov, ni Chesterton l’hagin apreciat (tot i que era la favorita de Bernard-Shaw), l’han condemnada a una mena de llimbs literaris, especialment fora de l’àrea anglosaxona. No voldria equivocar-me, però crec que ni tan sols en castellà està ben representada (en català és simplement inexistent).

No afavoreix “Little Dorrit” ni les seves tonalitats pessimistes ni el seu caràcter centrífug. Allà on “Bleak House” (El Casalot) es construeix entorn de la figura centrípeta del Tribunal de la Cancelleria que li dóna unitat temàtica i d’atmosfera, aquesta novel·la afavoreix la digressió, per no parlar de la dispersió sense excuses. De fet, “Little Dorrit” és la llavor del que s’ha acabat anomenant “narració coral” (amb permís de Robert Altman, Alejandro González Iñarritu o “13, rue del Percebe”): un munt de fils argumentals que, a partir d'orígens inconnexes, acaben confluint en una certa forma de discurs articulat. El llibre comença inesperadament amb un dia de sol a Marsella i, en un moviment de travelling narratiu, s’introdueix dins d’una fosca presó (sí, es tracta curiosament d’una novel·la de llenguatge molt cinematogràfic). El gens xenòfob Dickens ens presenta el diàleg entre dos presidiaris, dos dels seus pocs personatges no britànics: el maligne i granguinyolesc Blandois i el trapella Cavalletto. En els molls de la mateixa ciutat coincideixen Arthur Clenman, dubtós i madur protagonista, desenganyat d’anys d’aventures colonials, els seus amigables i satisfetament burgesos Meagles, la seva encantadora filla Pet i l’adoptiva Tattycoram, mig senyoreta de companyia, mig niu de ressentiment.

A partir d’aquí el relat esclata en múltiples direccions, tot i que troba el seu centre en William Dorrit i la seva família. El senyor Dorrit fa anys que viu empresonat per deutes a la presó de Marshalsea i allí ha criat els seus tres fills: la frívola Fanny, el dropo Edward i l’abnegada Amy qui, amb les seves feines de costura manté a la resta de la parentela. No cal dir que Amy és la Little Dorrit a la que es refereix el títol i és l’única entre els seus que toca de peus a terra. Perquè el senyor Dorrit, després de tants anys de confinament, ha esdevingut el patriarca de Marshalsea i ha assumit amb orgull la seva preeminència dins d’aquest petit món. Aquest sentiment il·lusori d’importància esdevindrà fatal quan un gir inesperat del destí li retorni la llibertat i li faci descobrir que les veritables presons no estan fetes de maons ni de reixes, sinó que es construeixen dins del cap.

La novel·la es divideix en dues parts titulades “Pobresa” i “Riquesa” i, significativament, l’arribada de la fortuna serà la que marqui, no tan sols la disgregació dels Dorrit sinó també la ruïna d’altres personatges en una gran estafa d’estructura piramidal. Els diners són un dels grans protagonistes del llibre i la riquesa canvia sovint de mans en un ball foll de cobdícia i especulació, motiu que ja faria molt adequada la lectura per aquests temps presents. Tot llegint les opinions dels lectors a Amazon, més de dos i més de quatre citaven Bernie Madoff com una figura que podrien haver trobat entre les pàgines del llibre. Res de nou, com podeu veure...

La felicitat era això

vist aquí

Els matemàtics (ànimes de déu!) es deleixen per definir conceptes pel mer gust de la definició. Després estudien les conseqüències del seu acte creador, hi busquen regles i excepcions, pautes secretes, connexions inesperades. Sovint acaben establint els límits d’un territori artificial, tancat en si mateix, que només ells han inventat i aquí s’acaba la història. Però en alguns casos aquests treballs d’exploració aporten llum a problemes que d’entrada no hi tenien res a veure i s’obren de sobte camins de repercussions infinites. Aquesta és la gràcia de la definició perquè sí.

Ran del meu apunt de primer d’any, la Montse G. C. m’informa de l’existència dels nombres feliços, dels que mai no havia sentit parlar, però que tenen tanta legitimitat matemàtica com qualsevol altra invenció precisament definida. I quins són els nombres feliços? Com els reconeixerem?

Aquesta és la recepta. Preneu un nombre enter positiu, calculeu el quadrat de cadascuna de les seves xifres, sumeu-les. Repetiu el procediment amb el resultat. Així una vegada i una altra. A la llarga entrareu en un bucle del tipus 4, 16, 37, 58, 89, 145, 42, 20, 4, ... o obtindreu un 1 (no em pregunteu el perquè, però s’ha comprovat que és així). Si es dóna aquest segon cas, us trobareu davant d’un nombre “feliç”. No sabria explicar-vos perquè aquests nombres han de ser més feliços que els altres: els matemàtics són així de forassenyats en les seves decisions i no he trobat enlloc el motiu d’aquest apel·latiu.

Més enllà del cas trivial de l’u, el 7 és el nombre feliç més petit. Vegem-ho:

Després venen el 10, 13, 19, 23, 28, 31… Per la natura de la definició, si un nombre és feliç, també ho serà qualsevol permutació de les seves xifres. Com que el 176 ho és, també ho són el 167, el 617, el 671, el 716 i el 761. Ja que el quadrat del zero no altera el resultat de la suma, hi podrem afegir igualment tants zeros com voldrem sense modificar la seva felicitat: 1.760, 1.076, 1.000.607.000…

Malgrat que, de moment, no s’ha trobat cap ús d’aquesta felicitat numèrica, s’han plantejat ja totes les preguntes pertinents: quina és la densitat de nombres feliços dins dels enters, què passa si en lloc de quadrats utilitzem cubs, quins nombres feliços són a més primers, què passa en altres sistemes numèrics (en sistema binari i en base 4, tots els nombres són feliços, són per tant sistemes “feliços”)...

Ah, me n’oblidava (i excuseu-me l’obvietat), tots els números que no són feliços queden definits per decret-llei matemàtic com a “infeliços” o “tristos”. Per exemple, el 2, el 3 o el 4. Que cadascú n’extregui les conseqüències morals que vinguin al cas.

Un món de metros: Lyon

Començat l'any 1978

30 quilòmetres de vies repartits en 36 estacions

Mira, m'agrada, potser perquè deu de ser l'únic mapa que utilitza angles de 20 graus; d'això se'n diu personalitat.

A Madrid abans de la Guerra Civil

Dec ser un il·lús, però quan vaig assabentar-me que Eduardo Mendoza havia guanyat el Premi Planeta, vaig sentir-me una mica decebut: sempre l’havia considerat massa elegant per deixar-se atrapar en aquesta mena de muntatges deterministes. Després, amb el cap més serè, vaig dir-me que el novel·lista havia fet santament, que seria ruc qui rebutgés aquesta picossada d’euros a canvi de fer la seva feina, ara que les regles d’aquest premi ja són clares per a tothom (llevat d’un grapat d’innocents desconeguts que encara s’hi presenten un any rere l’altre amb el lliri a la mà).

“Riña de Gatos, Madrid 1936” s’ambienta a Madrid en el mes de març de 1936, just quan l’agitació social i les activitats conspiratòries prefiguren la Guerra Civil. Anthony Whitelands, un anglès especialista en pintura espanyola del Segle d’Or, arriba a aquesta ciutat en ebullició per taxar la col·lecció privada d’un aristòcrata. Aviat es veurà embolicat en una densa trama d’interessos creuats on hi figuraran falangistes, militars conspiradors, diplomàtics britànics, forces de l’ordre públic i espies soviètics, sense oblidar algunes escaramusses d’alcova amb senyores de tota condició.

En general l’obra de Mendoza pot dividir-se entre les novel·les còmiques, farses impúdicament salvatges que em semblen el més interessant de la seva producció, i les novel·les de caire més seriós, com seria aquesta “Riña de Gatos”. Els llibres d’aquesta segona “manera” solen patir de manca de múscul i de construccions una mica descurades, però seria injust negar la presència d’un altre tipus d’humor més sorneguer i soterrat. La novel·la que ens ocupa no és una excepció, i amb personatges com la Marquesa de Cornellà i el teniente coronel Gumersindo Marranón, no podria ser d’una altra manera.

Hi retrobarem el llenguatge precís i lleugerament passat de moda, propi de l’època que descriu i característic també de l’autor, quan opta pel seu vessant menys trinxeraire. També ens endinsarem en una intriga entorn d’una obra desconeguda de Velázquez, intriga que sembla parodiar un cert gènere de novel·les molt popular actualment, en les quals un portentós objecte està destinar a sotraguejar els fonaments de les nostres creences. Per descomptat, l’afer del Velázquez es diluirà en el no res.

La presència de personatges històrics és un altre dels atractius de la novel·la i entre les seves pàgines ens toparem amb gent anomenada José Antonio Primo de Rivera, Niceto Alcalá Zamora, Manuel Azaña o Francisco Franco. Afortunadament, Mendoza té prou seny per no fer parlar aquestes figures amb frases grandiloqüents, destinades als almanacs de la Història, sinó que ens els retrata ben col·loquials, gairebé “en sabatilles”. No seria exagerat qualificar “Riña de Gatos” de vodevil històric.

Per regla general, el Premi Planeta no sol obtenir el bo i millor dins de la producció dels seus il·lustres guardonats (casos flagrants serien els de Juan Marsé, Camilo José Cela o Mario Vargas Llosa). Cal dir que aquesta “Riña de Gatos”, sense ser fenomenal, ocupa dins de les novel·les de Mendoza una posició digna, que no farà caure la cara de vergonya ni a l’autor ni a qui la llegeixi. Un bon entreteniment intel·ligent que, sobretot, els “mendocians” agrairan vivament.

Passat festes

Foto de xesc vista a Flickr

Dèiem ahir (o així ho sembla ara) que s’acostava una temporada d’intensa activitat lúdico-sentimental, la qual durant un mes i escaig no deixaria ningú indemne. La perspectiva es preveia tan embafadora com un massapà fet de bons propòsits i de nadales sintetitzades i, malgrat tot, ha passat més de pressa del que pensàvem i es diria que hem sobreviscut sencers.

Em veig com el nàufrag que arriba a una platja i troba, escampats al trencant o sobre la sorra, embalums, baguls, fardells i paquets, restes de l’equipatge amb els que haurà de conviure a partir d’ara. Objectes. En realitat no necessito aquests objectes fútils i redundants i abjectes. Cada dia em cal menys per viure i tota aquesta quincalla ja la conec prou: l’he tastada, la tinc emmagatzemada en armaris, calaixos i altells, en tinc suficients provisions pel que pugui quedar i encara en sobrarà perquè la llencin a les escombraries els hereus.

Demà serà dilluns i, com qui torna de la batalla, exhaust, engripat, potser tocat de l’estómac, faré una excepció i donaré la benvinguda a aquest concepte escassament engrescador i tan poc fiable que sovint anomenem “normalitat”. De vegades el meu mal no vol tant de soroll.

Me'n recordo (XXX)

Em recordo de quan era tema de conversa que les dones fumessin, que els homes anessin a comprar al mercat, que les dones conduïssin, que els homes canviessin uns bolquers...

El llibre de la pel·lícula

A la feina, enlloc de regalar-me culares de Vic, cigrons fregits, tramussos, Sugus de maduixa, un cabàs de cogombres i una ampolla de Hendricks, al lot de Nadal m’han deixat només dos llibres d’aquells que mai no hauria comprat en ple ús de les meves facultats. El pitjor dels dos és una història “ficcionalitzada” entorn de la fundació de Facebook que es titula “Millonarios por accidente” d’un tal Ben Mezrich, el publica Alienta Editorial i és el perfecte model d’edició conjuntural.

Tot i que l’autor diu basar-se en desenes d’entrevistes i centenars de documents, enlloc cita explícitament les fonts més enllà de confessar que Mark Zuckerberg, el creador de Facebook, va negar-se a parlar amb ell. Potser per això, es cura en salut, i qualifica el llibre de “novel·la” amb el que invalida en certa manera el seu possible valor documental.

Però com a novel·la, “Millonarios por accidente” és força fluixa i els seus personatges, joves obsessionats pel sexe amb dones impossibles, mancats d’empatia social, elitistes i ambiciosos, no podrien ser menys interessants. Atès que hi ha una base històrica, qualsevol conjectura sobre el que pensen o senten els personatges, put sospitosament a impostura. Perquè una cosa és recrear una realitat que ha estat prèviament ben documentada, com feia Vargas Llosa a “El sueño del celta”, i una altra ben diferent és començar a fer cabòries sobre una història que encara no té una versió canònica al darrera (i col·locar Vargas Llosa i Mezrich en la mateixa frase em sembla una ofensa pel peruà).

Tanmateix el llibre ha servit d’inspiració per l’excel·lent “La xarxa social” de David Fincher, que aconsegueix explicar el mateix argument de forma infinitament més intel·ligent, en part gràcies al modèlic guió d’Aaron Sorkin. El ritme trepidant del film té també l’avantatge de fer més suportable la irritant vacuïtat dels seus protagonistes. [Els editors, que van a per totes, després d’utilitzar una portada que contenia esquers de sexe i luxe, van aprofitar l’èxit de la pel·lícula per afegir-hi una sobrecoberta que recordava el seu cartell, com podeu comprovar en les dues il·lustracions de l’apunt].

L’únic avantatge del llibre sobre la pel·lícula és que permet administrar-te el temps de lectura i meditar a bastament sobre les implicacions del que es narra. Sorprèn, per exemple, que Facebook nasqués com a xarxa social en un àmbit tan restringit com és el d’una universitat. Diu molt sobre la qualitat de les relacions que ofereix, el fet que es prefereixi la mediació d’una pantalla per interactuar amb persones que no es troben a més d’unes desenes de metres de tu: és a dir, un simulacre d’intimitat amb les espatlles ben cobertes. És clar que la intenció inicial s’ha desvirtuat i ara la nostra “xarxa d’amics” pot incloure familiars, amics íntims, saludats i personatges que no tenim ni remota idea de qui són, amb la subseqüent esquizofrènia que això comporta.

El que ni el llibre ni la pel·lícula aclareixen és on rau la genialitat de Facebook, ja que l’invent de la web social era anterior a Zuckerberg. Serà tot una qüestió de trobar-se en el lloc adequat en el moment adequat i caure, a més, en gràcia? En tot cas, no penso participar en la tendència actual a qualificar de genis tots aquells responsables de crear un best-seller: per a mi la genialitat cal buscar-la en una altra estratosfera.