3 Gràcies

Un abonament al Liceu t’assegura assistir a les funcions envoltat de vells coneguts. A la meva dreta seu el meu germà Santi, davant s’obre l’abisme del quart pis i a l’esquerra, després d’uns anys de comptar amb la companyia d’un parell de noies, ara hi ha una gent a la que encara no he arribat identificar.

Però jo volia parlar de les meves veïnes del darrera que, com les filles d’Elena, “tres eran tres y ninguna era buena”. Es tracta de tres senyores d’edat més que considerable i d’una notable complexió, molt similar a la que gastava Mary Santpere. Les tres es guarneixen d’allò més quan toca funció, amb rasos i petits detalls de pedreria que, donades les dimensions dels seus cossos, fan un efecte literalment enlluernador. Els minúsculs bolsos que cal dur en aquestes ocasions esdevenen invisibles al costat del seu embalum. Una d’elles porta una melena llarga i canosa i sol vestir de randes i cintes, és clavada a Bette Davies a “What ever happened to Baby Jane?”, però en indescriptible.

Crec que només hem parlat amb elles un parell de vegades, primer quan s’interessaren pels nostres binoculars i després quan ens demanaren ajuda per fer “funcionar” els que s'acabaven de comprar (els estaven utilitzant pel cantó que no toca).

Com a bones contemporànies de Puccini, xalen amb el repertori més tradicional i remuguen audiblement quan és el torn de Janacek o Monteverdi. També xerren pels descosits més enllà dels entreactes i tant el meu germà com jo ens hem hagut de girar en censura silent més d’una i de deu vegades per fer-les callar. Una altra de les seves especialitats és deixar caure els bastons, amb els que s’ajuden a caminar, en els moments més inoportuns de la representació.

Però allà on veritablement excel·leixen és en matèria de caramels. Les tres (o potser és sempre la mateixa, que no tinc ulls al clatell), quan les ataca una picoreta a la gola o un accés de tos, són adeptes a prendre un caramel. Llavors, amb una parsimònia infinita comencen a fer lliscar la cremallera dels seus moneders. L’enervant procediment pot allargar-se un minut sencer de manera que es pot anar comptant l’avanç dent a dent. A més, no sé per quins capricis del destí, aquest delicat martiri no coincideix mai amb la sorollosa obertura o amb el massiu cor de cossacs en peu de guerra, sinó amb els moments més delicats d’alguna ària de la comtessa d’Almaviva o similars.

I això no s’acaba aquí, perquè un cop obert el moneder, cal localitzar a les palpentes la bossa de llaminadures que, pels sorolls que sentim, deu estar envoltada de quincalla. A continuació s’ha de procedir a desembolicar el caramel. Cal dir que l’embolcall és fet de la cel·lofana més sorollosa del mercat? I que la cerimònia d’apertura es prolonga encara un minut més? Intueixo que, a sobre, són persones molt endreçades que, un cop tenen el dolç a la boca, procedeixen a plegar l’embolcall en quatre i el fiquen a la bossa, la qual tornen a tancar amb la maleïda cremallera.

Com que sóc persona pacífica i respectuós amb la gent d’edat i com que al Liceu no deixen entrar amb kalashnikovs, he pensat que a la propera sessió els regalaré a cadascuna un d’aquells distribuïdors de dragees PEZ amb un cap de la rateta Minnie que segur que els agrada.