divendres, 13 de març de 2009

Lo ball del feisbuck


Aquesta gent de Facebook em farà parar boig. Cada vegada que hi entro em fa més pànic. De vegades em fa l'efecte que acabo d'interromple els asilats de Charenton en plena crisi maniaco-agressiva; d'altres em sento com la mestra de parvulari que, mentre neteja unes caques, li ha d'explicar a un xicotet què són l'Acròpolis, Carles Riba i el format CD.

El monstre del pantà sorgeix del nebulós passat i em reclama una amistat que mai no vam compartir quan érem despreocupats paramecis. Cal dir-li que sí, per absurdes qüestions de netiquette.

El veí de dalt, a qui amb prou feines saludo a l'ascensor, demana la meva adhesió per erigir un monument a Gustavo Re als jardins de Miramar. Ja són 37 membres. Cal dir-li que sí. També.

L'amiga guapa comenta la teva foto. Bé, només diu "ha! ha! ha!" Com el Pare Noel. I l'amiga de l'amiga guapa planta un polze verd cap amunt, que vol dir "m'agrada" i se'n va a buscar emocions més fresques.

Un mig conegut opina en una enquesta pública que vaig bastant mal follat i, per saber si un company de feina té ganes que li faci un strip-tease (que, juro que no ho vull saber), he d'apuntar-me a no sé quin altre grup, cedir-los les meves dades personals, l'ànima i una gota de sang.

Mai com ara has sentit una temptació tan gran de massacrar els teus amics.

Cap comentari:

Publica un comentari