En el lot nadalenc de l’empresa hi havia un tercer llibre i, com si haguessin endevinat la tírria que li tinc, es tractava de “El viatge de l’elefant” de José Saramago. Com que, al cap i a la fi, respecto l’escriptor i la novel·la és primeta, me l’he llegida.
Es basa en un fet històric: al segle XVI el rei Joan III de Portugal va regalar a l’arxiduc Maximilià d’Àustria un elefant amb motiu del seu casament. El llibre narra la passejada que va fer el proboscidi de Lisboa fins a Viena.
Malgrat el pes del seu protagonista, un elefant indi de nom Salomó, es comprendrà que es tracta d’una obra lleugera d’intenció més aviat humorística, plena de sornegueria, anacronismes i algun punt de tendresa. Saramago ho relativitza tot, començant per la puntuació amb la que escriu, i ens ve a dir que les coses passaren així com podien haver passat de qualsevol altra manera. Aquesta absència de certituds, on el caprici sembla ser l’únic motor, a mi m’ha acabat produint alguns brots de fatiga i d’indiferència. Per sort és un llibre breu i sempre hi ha moments amb una certa gràcia, o sigui que sense arribar a reconciliar-me amb Saramago, estic disposat a perdonar-li la vida una estona més.
La deprimida Susi
D'acord, no és la millor novel·la de Saramago, oi?
ResponElimina