El bard de Verbàlia

El nostre idil·li amb Andrew Bird continua. Els últims dies hem ampliat la col·lecció amb els anteriors “Armchair apocrypha” i “The mysterious production of eggs”, dos bells discos que encara no superen l’irrepetible bon rotllo de “Noble beast”.

A l’entrada anterior vaig comentar que les lletres de Bird eren el seu taló d’Aquil·les, i ara me n’hauré de desdir, perquè (tot i que la intenció dels textos és de gènere més aviat incomprensible) hi he anat descobrint un genuí malabarista dels mots que, literalment no deixa pedra per aixecar.

És clar que al noi li agrada la natura i tota mena de bestioles, com ja anuncia a “Noble bèstia”, potser predestinat pel seu nom d’ocell (Bird). Per això deu identificar-se amb ‘la misteriosa producció dels ous’ o retratar-se d’esquena, tot comparant el seu clatell amb el de diverses aus.

Qui té humor per jugar amb el propi nom, serà capaç de jugar amb qualsevol altre nom, titular una cançó amb un palíndrom primitiu (‘ouo’), començar un disc amb la cançó ‘Oh No’ i acabar-lo amb el seu emmirallament ‘On Ho’, o començar un altre disc amb ‘Master Sigh’ (sospir mestre) i concloure’l amb ‘Sigh Master’ (mestre dels sospirs).

També li agraden les paraules maletí, com ara ‘Plasticities’ (plastic/cities) o ‘Imitosis’ (I/imitate/mitosis), i algú que fa servir la paraula ‘mitosi’ no farà escarafalls per parlar de sociòpates, coprofàgia, radiolaris o dermèstids. No està de més tenir un diccionari a mà.

A la cançó “Tenuousness” (tenuïtat), juga amb les homofonies del títol (Ten you us ness less seven comes to three/Them you us plus eleven) i escriu la perversa al·literació “From proto-Sanskrit Minoans to porto-centric Lisboans”.

I a la fabulosa “Anonanimal”, que podria parlar d’un animal anònim, descobrim que es tracta d’un anòmal, “a non-animal” amb “the tenderest tendrils” (els més tendres circells (los más tiernos zarcillos)) o potser una anemone marina (“I see a sea anemone”).

Per tot el que antecedeix i per molt més, em permeto sol·licitar-li a Màrius Serra que concedeixi a Andrew Bird la ciutadania honorífica de Verbàlia, gràcia que espero obtenir... etcètera.

Però, per a que ningú no s'espanti, us deixo amb "Fitz & the dizzyspells", una cançó ideal per llevar-se del llit cada dia amb un somriure renovat. Es tracta del vídeo oficial, però no es correspon amb la versió en estudi: aquí acompanyen Bird uns sonats (mai millor dit) de nom Mucca Pazza. Dedicada a Josep.