Parlava ahir de la novel·la “El violoncel·lista de Sarajevo” de Steven Galloway i del fet que la figura epònima estava basada en un personatge real. Aquest cel·lista es deia, i es diu, Vedran Smailović i sembla ser que no està gens content per haver estat utilitzat com a inspiració literària sense el seu permís.
Vedran Smailović (1956) era el cel·lista del Quartet de Corda de Sarajevo i també fou membre de l’Orquestra Filharmònica de Sarajevo, de l’Orquestra de la Radiotelevisió i de la del Teatre Nacional entre d’altres. A partir de l’any 1992 va patir, igual que els seus conciutadans, les dures condicions del setge: el fred, l’absència d’aliments i d’aigua, les bombes, les bales dels franctiradors... Malgrat el perill que això representava, se sap que va tocar el seu violoncel en diversos funerals durant el setge. Finalment va aconseguir escapar de la ciutat a finals de l’any 1993. En l’actualitat viu a Warrenpoint, Irlanda del Nord on s’ocupa de diversos projectes musicals com a intèrpret, director o compositor.
Efectivament Smailović, vestit en “roba de treball” i assegut en una cadira recremada (i per això va ser conegut internacionalment), va interpretar l’adàgio d’Albinoni 22 vegades en memòria de les víctimes assassinades mentre feien cua per comprar el pa. Aquesta suggestiva imatge va donar la volta al món i va impactar diversos compositors que crearen obres inspirades en ell.
Steven Galloway (Vancouver, 1975), sense encomanar-se a ningú, utilitzà aquest mateix punt de partida, i si bé és cert que en cap moment dóna nom al violoncel·lista, es va utilitzar la seva imatge per il·lustrar la portada de l’edició canadenca de la novel·la.
L’enfrontament entre els dos artistes és potser un fet menor, però no deixa de ser interessant per les qüestions que suscita. Pel que he entès, Smailović (que finalment és qui ha de suportar sobre les seves espatlles el trauma de la guerra) es queixa que algú hagi fet literatura a partir del seu dolor. Diu, molt raonablement, que ell no va tocar només durant 22 dies, sinó que va tocar cada dia mentre visqué a Sarajevo, abans i durant el setge, i que mai no va cometre l’estupidesa de tocar cada dia a la mateixa hora, com si volgués atraure les bales dels franctiradors. Que mai no va pretendre erigir-se en símbol del pacifisme i que ara vol gaudir del seu retir i que només participa en aquest tipus d’actes de forma voluntària. Amenaça que, si no rep una compensació per part de la justícia, anirà a Sarajevo i cremarà el seu violoncel.
Per la seva banda, el jove Galloway, de qui ningú no posa en dubte les bones intencions, intenta un paper conciliador, mentre en un no tan discret segon terme els engranatges de Hollywood ja en preparen la versió cinematogràfica.
I jo, des del primer moment em pregunto si calia que un escriptor canadenc busqués com a font d’inspiració una experiència tan allunyada. Per descomptat, en tenia tot el dret; però potser la seva empatia estava més impregnada de “bonisme” que de veritable coneixement. No sé, quan un dels personatges fantasieja sobre unes hipotètiques vacances en autoestop amb els companys d’institut a l’Espanya dels anys 60, em costa creure que sigui versemblant amb la Iugoslàvia de l’època [Igual que passa, marginalment, amb la feina de la traductora, en general excel·lent, però que parla d’un edifici Marshall Tito, com si es tractés d’un híbrid amb el famós pla d’ajuda americà. En fi, coses de la (poca) edat.]
Ai!, de vegades els “grans temes universals” ens poden venir una mica grans, si els comparem amb la grandària d’una vida qualsevol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada