Sherezade de nou

El Marroc és només a setze quilòmetres d’Espanya, però em vaig quedar estupefacta en comprovar, quan vaig creuar l’estret de Gibraltar per primera vegada, que, a l’altre costat, Sherezade era considerada com una bella cortesana una mica ximpleta que explica històries inofensives i que es vesteix meravellosament. A la nostra part del món es percep com una heroïna coratjosa, una de les nostres rares figures mítiques de dones que tenen poder per canviar els éssers i el món. Fina estratega, extraordinàriament intel·ligent, gràcies als seus coneixements de la psicologia i la natura humanes, aconsegueix capgirar els equilibris de poder. Com Saladí i Simbad, Sherezade ens fa ser més audaces, més segures de nosaltres mateixes i de la nostra capacitat d’analitzar situacions desavantatjoses, d’elaborar estratègies que multipliquen les nostres possibilitats de felicitat. (Fatima Mernissi, "Dreams of trespass")

Amb seguretat, un dels més bells llegats que ens han deixat les cultures de l’Orient Mitjà és el mite de Sherezade, l’astuta narradora d’històries salvífiques, santa patrona de tots aquells que creiem que la ficció és part essencial de la vida. No, és clar, la ficció autoritària i interessada del discurs polític o religiós, sinó la ficció que poua en els nostres desitjos i somnis més profunds i que desplega veles impensades per omplir-nos d’energia i de futur.

L’hem imaginada sempre bellíssima; però seria magnífic que el seu físic no fos gran cosa (al cap i a la fi fou la penúltima verge a disposició del sanguinari califa) i que tot el seu atractiu l’hagués bastit paraula a paraula durant el dia que precedia a la darrera nit. O així m’agrada pensar-la.