diumenge, 8 de març de 2009

Sempre ens quedaran els llibres!

Després d’una pila de dies sense anar al cinema, avui hem repescat “The reader” de Stephen Daldry, un film que respira “qualité” per tots els seus porus: està basat en una novel·la d’èxit, té guió del reputat dramaturg David Hare, està produït per dos il·lustres difunts, Anthony Minghella i Sidney Pollack, i la fotografia és de dos pesos pesats com Chris Menges i Roger Deakins. El cert és que la pel·lícula té un embolcall impecable (si exceptuem el treball de la maquilladora, quan toca envellir Kate Winslet), ideal per a un diumenge a la tarda.

La primera part de la pel·lícula, que narra la iniciació sexual a finals dels anys 50 de l’adolescent Michael Berg (David Kross) a mans de Hanna Schmitz (Kate Winslet), una dona eixuta propera a la quarentena, és una delícia de veracitat i tempo. La Winslet, enlletgida i carregant amb un paper esquerp, i el jove actor alemany David Kross, que mereix molt més reconeixement de l’obtingut, retraten de forma vívida una experiència que la majoria d’homes (no goso parlar en nom de les dones) hem compartit.

En acabar aquest episodi el film canvia de to i s’ensopeix una mica, les orelles del llop nazi traspunten sobre la trama: som als anys 60 enmig d’un judici, Michael és ara un estudiant de dret i Hanna, una antiga guardiana de camp de concentració acusada de deixar morir 300 persones a un incendi. Pocs detalls més podré desvelar, si no vull rebentar les sorpreses del guió.

Part de la crítica, especialment americana, s’ha indignat pel fet que la pel·lícula intenti fer-nos sentir empatia per un personatge tan condemnable com el que representa (modèlicament) Kate Winslet. Jo no estic segur que aquesta sigui la seva pretensió, ni que les seqüeles del nazisme en siguin el tema central. Dins d’un film que es presenta carregat de “temes”, la història recent d’Alemanya es pot utilitzar com una excusa on penjar-los. Aquí la visió protagonista és la de Michael, en la versió adulta de Ralph Fiennes, amb la seva col·lisió entre sentiments i ètica. La seva sensibilitat cauteritzada no es fondrà fins l’encontre final amb una de les víctimes de Hanna (una Lena Olin a la que ja trobàvem a faltar).

Però el fil més seductor del film és el que parla de la capacitat de la literatura per fer-nos una mica millors, fins i tot als éssers més primitius i execrables. Jo, que tinc el lacrimal en pertinent i pertinaç sequera, no he pogut reprimir-me quan Hanna comença a aprendre de lletra amb “La dama del gosset” de Txekhov i sobretot quan Michael, com a lector titular i epònim, proporciona emocions diferents però equiparables amb una barreja d’Homer, Huckleberry Finn i “Les 7 boles de cristall”. Haddock, Twain i “L’Odissea”, beneït triumvirat!

Cap comentari:

Publica un comentari