divendres, 6 de març de 2009

Fent els deures


Em queda menys d’un mes per familiaritzar-me amb “Els mestres cantaires de Nuremberg”, la propera òpera de l’abonament al Liceu, i tinc tota la feina per fer. És l’única obra de Wagner que no he vist mai en escena i només conec d’ella la seva cèlebre obertura que sembla predestinada per una cerimònia de lliurament de diplomes.
Encara que passa per ser la peça més ‘lleugera’ de l’autor, costa de creure-s’ho quan la versió que tinc és una botifarra de 4 hores 27 minuts i 10 segons, amb un tercer acte que és més llarg que “L’or del Rhin” complet. La trama va d’un concurs de bards, com ja passava a “Tannhäuser”, però més d’estar per casa (no hi surten ni Venus ni el Papa) i sembla que, si es fa bé, pot ser fins i tot divertida.

L’obra, malgrat ser de les més accessibles i lluminoses de Wagner, no és de les més representades fora del territori germànic, en part per la seva durada, que a l’època del Twitter resulta una anomalia ofensiva, però també per raons històriques i extramusicals. “Die Meistersinger”, apart de ser un ego trip de Wagner, en el qual s’identifica amb el Walther von Stolzing en el seu paper de músic revolucionari destinat a salvar la tradició nacional, és també una exaltació de les virtuts artístiques del poble alemany. Per aquest motiu fou l’òpera favorita del Tercer Reich, que a Bayreth s’entusiasmava amb el parlament final de Hans Sachs, quan diu que “encara que el Sacre Imperi Romà es dissolgui en la boira, per nosaltres sobreviurà un Art Sagrat Alemany”. Afegim-hi que en el dolent de la funció, el pixatintes de l’ajuntament que és l’únic mestre cantaire que no s’ocupa d’honestes feines manuals, s’ha volgut veure la personificació de les idees antisemites de l’autor.

De totes maneres, en una primera audició completa he trobat nombrosos motius de goig i ara només cal (ai!) que la direcció escènica li faci justícia. A continuació, ho confesso, m'he injectat una dosi de sacarina pop de The Lightning Seeds.

3 comentaris:

  1. Moi aussi, mon ami. Però encara no he fet els deures i la versió en cd que vaig firar encara té la cel·lofana embolicant-la... Però espero haver-la escoltada almenys una vegada abans d'anar-la a veure.

    I l'any vinent, Tristany i Isolda... la primera (i única) vegada que la vaig veure (va ser la meva segona òpera en directe i la primera d'un amic que encara em parla), vaig adormir-me i tot... encara que només van ser cinc minuts (de rellotge, puc jurar-ho!).

    ResponSuprimeix
  2. Doncs apa, sigues valent, que l'esforç et farà apreciar molt més la representació; no cal que te l'escoltis tota seguida i de debò que té trossos molt bonics.

    De la teva primera experiència amb el Tristany, la xarxa en va plena. ;-)

    Gustos apart (i a mi m'agrada molt), crec que és una òpera imprescindible dins del canon; però d'això ja en parlarem quan toqui.

    ResponSuprimeix
  3. És que em va traumatitzar, aquella experiència! Però va, prometo no parlar-ne més, que ja em faig pesat :-P

    ResponSuprimeix