Llibrets de llom

Un afer menor, però certament curiós, que afecta el disseny dels llibres i revela de retruc l’esperit de les nacions, és el de la direcció del text escrit al llom dels llibres. [Per simplificar, en aquest micro-assaig em cenyiré als llenguatges que es llegeixen d’esquerra a dreta.]

Pocs llibres són tan gruixuts i pocs autors i títols tan breus com per permetre que les referències escrites al llom es mostrin en horitzontal, quan el volum es troba dret en el prestatge. Ergonòmicament, aquesta seria la solució ideal, ja que facilita una lectura en la qual el cap es pot mantenir en posició vertical; però, com s’ha dit (ho acabo de dir jo mateix), és inaplicable en la majoria dels casos.

Com a mal menor, la millor solució és la d’escriure el text vertical començant per baix. Si tenim en compte que els llibres s’ordenen a les prestatgeries alfabèticament i d’esquerra a dreta, és suficient inclinar el cap vers l’esquerra per obtenir una visió conjunta molt similar al que ofereix la lectura d’una pàgina. Així, tant els francesos com els alemanys semblen haver adoptat aquesta opció.

L'eficàcia alemanya (els tres de l'esquerra) i el cartesianisme francès en tot el seu esplendor.
L’opció oposada, amb el text escrit de dalt a baix, obliga a inclinar el cap vers la dreta i també permet una lectura continuada, tot i que en aquest cas la “pàgina” obtinguda s’ha de llegir començant pel rengle inferior i anar pujant, en contra del que estem acostumats. Aquest és el camí escollit pels angloparlants dels dos costats de l'Atlàntic.

Típica excentricitat britànica.
Històricament aquesta solució és més antiga, perquè en una època en que no abundaven encara els llibres ni, per tant, la necessitat d’emmagatzemar-los racionalment en un moble, es donava prioritat a la visió que es tenia del llom quan el llibre estava col·locat pla sobre una taula i amb la portada a la vista. Però en l’actualitat, la funció natural del llom s’ha de buscar en la verticalitat de les prestatgeries.

No tinc prou dades empíriques sobre la llengua italiana (a la meva biblioteca només compto amb un Buzzati, un Sciascia i un Tabucchi en V.O.), però en Josep em confirma que tots els seus Camilleri també segueixen el model anglòfil. Potser Marieta, des del seu marc privilegiat, podrà dir-nos el darrer mot.

I així arribem a les llengües ibèriques on, a falta de constància sobre els gallecs i bascos, la resta fa el que li dóna la gana. A la propera il·lustració podeu contemplar com els dos únics llibres que tinc en portuguès (a l'esquerra) s'encaren malcarats, sense saber que han estat escrits pel mateix autor; mentre que els dos de Vicenç Pagès es donen l'esquena. No és d'estranyar que Terenci s'amorri a un autor de tan bon veure com Amos Oz. Més intrigant és la postura de Màrius Serra (que em sembla bé que intenti arrambar l'api a "Mort de Dama"), però el tenia per més seriós en qüestions bibliogràfiques.

El desordre del teu nom o Anarchy in the EU.
I així, aquesta entrada, que l’he començada com si res, se m’ha començat a inflar, tot plantejant-me noves preguntes: i si amunteguéssim els llibres horitzontalment sobre els prestatges? I si col·loquéssim tots els lloms en el mateix sentit de lectura, sense que importés si en posàvem algun cap per avall? I si en lloc d’escriure els lloms d’esquerra a dreta ho féssim de dalt a baix?

Igual que amb la bellesa, que rau als ulls de qui la mira, ja es veu que no hi ha qüestions menors, sinó gent que no s’hi fixa.