dijous, 19 de març de 2009

Vermell Almodóvar


“Los abrazos rotos”, l’Almodóvar d’aquesta temporada, és un melodrama que parla d'històries interrompudes, de narracions que no han arribat encara al seu final, però també de pares i mares i fills condemnats a repetir-se/redimir-se. En el seu centre hi ha tres històries d’amor que el director qualifica de “fou”, però que mai traspuen la passió pretesa: en el fons és una pel·lícula superficial que no cal prendre's al peu de la lletra, i en aquest cas no ho dic com un demèrit, sinó com una constatació.
Possiblement sigui “Los abrazos rotos” el film més visualment bell d’Almodóvar. La nítida fotografia de Rodrigo Prieto, amb una paleta de colors primaris i llampants, on no hi falta mai una taca de vermell per centrar la imatge, contribueixen a l’hiperrealisme característic del director. Retrobem la mirada frontal, els punts de vista insòlits i els tràvelings laterals propis del cineasta, als que s’hi afegeix tot un catàleg de textures visuals mediatitzades pels ulls de la càmera de vídeo, la moviola o el DVD.
A més de l’excel·lent partitura de l’habitual Alberto Iglesias, aquest cop amb un bell contrast entre la corda i els instruments africans, la banda sonora juga imaginativament amb el so de les paraules i la seva representació cinematogràfica, tot integrant-les a l’estructura dramàtica. Donada la centralitat del personatge del director de cinema cec, és lògic que es potencii tant la visualitat com la resta de sentits, resultant-ne un film d'allò més sensual.

Del quartet protagonista, Lluís Homar, José Luis Gómez i Blanca Portillo demostren la seva gran categoria actoral, mentre que Penélope Cruz, a qui li toca el paper més passiu de la història, es veu obligada a fer de guinda del pastís i ho fa admirablement. Carmen Machi té una escena desopilant i essencial per cloure l’arc dramàtic de la pel·lícula. La resta del repartiment, plena de vells coneguts almodovarians, funciona molt bé potser amb l’excepció de Tamar Novas (els mascles joves solen ser el punt més feble dels càstings del director).

Els engranatges del guió, sobretot al principi, són una mica rudimentaris, i algunes peripècies no tenen més justificació que la purament estètica (les fotos trencades), però s’obliden fàcilment davant de la fascinació dels acabats.

Exercici d’estil amb molt d’estil, narració empesa pel pur plaer de narrar, la cinta és una declaració d’amor al cinema; es nota que Almodóvar s’ho ha passat molt bé rodant-la, una sensació que s’encomana a l’espectador i el deixa amb un regust refrescant i feliç a la boca.

Cap comentari:

Publica un comentari