Ahir parlava d’un disc benèfic dedicat a la lluita contra la Sida i avui casualment li toca el torn a un altre disc benèfic i a una altra tasca igualment digna de recolzament com és la protecció dels infants afectats per les guerres (10 milions a la darrera dècada, segons UNICEF). El disc es titula “War Child Heroes” i parteix d’una curiosa i atractiva premissa conceptual: es tracta que setze artistes clàssics de la música popular escullin setze artistes actuals perquè facin una versió de les seves cançons.
Confessaré que m’atrauen malaltissament els discos de versions, tot i que els resultats sovint queden lluny de la meva satisfacció. El mal de tots ells sol ser una extrema fidelitat als originals, quan el secret d’una bona versió és la irreverència creativa.
Aquí hi trobarem de tots colors, amb la particularitat que la responsabilitat de la versió és en certa manera compartida amb l’autor de la peça original. En el pitjor dels casos podrem escoltar còpies respectuoses de grans cançons, plaer que no és gens menyspreable. És el que passa amb l'Atlantic City de Springsteen a càrrec de The Hold Steady o Victoria de The Kinks fotocopiada per The Kooks.
No estic segur que el barroc decadent de Rufus Wainwright sigui el més adequat pel barroc lluminós de Brian Wilson, en canvi Beck preserva l’esperit del Leopard-skin pill-box hat de Dylan tot posant-lo al dia.
Una nova fornada de fèmines de moda s’ocupa de canviar el sexe dels originals: Lily Allen amb la guitarra de Mick Jones hereta Straight to Hell de The Clash, Estelle fa un respectuós Superstition de Stevie Wonder, Peaches s’encarrega de Search and Destroy d’Iggy Pop i Duffy fa una interessant recreació del Live and let die de Sir Paul McCartney.
També hi són els Franz Ferdinand amb una versió en directe del Call me de Blondie, Elbow amb una lectura somnolenta de Running to stand still de U2 i Yeah Yeah Yeahs amb Sheena is a punk rocker de The Ramones (si triguen una mica més en editar el disc, no haguessin trobat cap membre viu).
Però el preu de l’entrada queda plenament justificat pel quartet de cançons restants. The Like posen canya al You belong to me d’Elvis Costello, mentre que Scissor Sisters petardegen en grau superlatiu amb el Do the Strand de Roxy Music. Hot Chip fa un Transmission de Joy Division de regust kraut i desenvolupament fascinant. I per acabar, TV on the radio revaliden el seu mestratge amb el Heroes de David Bowie, cançó particularment difícil de versionar.
En resum, si sumem la qualitat mitja amb les bones intencions, la col·lecció és absolutament recomanable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada