El pianista plusquamperfecte

Sense haver-m’ho proposat, continuaré amb els dissabtes zappians. Al menys de forma indirecta, ja que va ser a través de Zappa (i una versió de 'Peaches in Regalia' a 'Tinseltown rebellion') que vaig descobrir Conlon Nancarrow, el més improbable dels compositors americans.

Nancarrow va néixer com a fill del batlle de Texarkana, Arkansas, l’any 1912 (per cert, els R.E.M. dediquen una cançó a aquest poble natal, en el que potser és el disc més popular de la seva carrera). Després de tocar la trompeta en una banda de jazz i fer estudis de conservatori, va afiliar-se al Partit Comunista i anà a lluitar a la Guerra Civil espanyola. En retornar als Estats Units i assabentar-se de les dificultats que tenien altres “companys de viatge” per obtenir el passaport, decidí exiliar-se a Mèxic on va viure pràcticament la resta de la seva vida, fins al punt que algunes enciclopèdies el consideren un compositor mexicà (de fet, s'hi va nacionalitzar l'any 1955).

L’any 1981 i degut a la contaminació del D.F. que empitjorava el seu emfisema, intentà retornar als Estats Units. Consultà amb un advocat, que l’informà que per entrar al país caldria que firmés una declaració conforme havia estat “jove i esbojarrat” quan es va fer membre del Partit Comunista. Nancarrow s’hi va negar i continuà vivint al barri de Las Águilas fins a la seva mort el 1997.

Com a compositor, el gran problema que tingué Nancarrow (emmirallat posteriorment en Zappa) fou l’extrema dificultat de la seva música, per la qual no semblava existir un intèrpret humà capaç de reproduir-la. Frank Zappa durant els anys 80 trobà la seva particular solució en els teclats digitals programables, amb els quals obtenia execucions impecables (però mancades d’ànima, escolteu si no “Francesco Zappa” i especialment “Jazz from Hell”). Uns anys abans, Nancarrow havia trobat una via més “orgànica” amb els vells pianos mecànics, les pianoles de cafè que funcionaven amb bobines de paper perforat. Amb un parell d’aquestes andròmines, prèviament “preparades” amb un recobriment metàl·lic i un altre de cuir pels martells, aconseguí fer audibles les composicions que li rondaven pel cap.

Es tracta de peces sovint frenètiques, de vegades esgotadores, gairebé gamelàniques, de velocitats impossibles i compassos inhumans que juguen amb constants matemàtiques com e i π; però són al mateix temps seductores, fascinants i diferents a tot el que heu escoltat. A la memòria auditiva hi acudeixen el ragtime, el boogie-woogie, el flamenco, el bolero i el tango, almenys. Però el resultat no deixa de ser completament original.

Nancarrow visqué bona part de la seva vida com un geni desconegut i solitari i no fou fins els anys 80 en que va començar a rebre un cert reconeixement (Lygeti, per exemple, el considerà el compositor més important de la segona meitat del segle XX). L'any 1988 el segell alemany Wergo enregistrà la totalitat dels seus estudis, interpretats a la casa de Nancarrow amb les seves pròpies pianoles. Possiblement no ha existit mai un compositor que hagi obtingut una versió tan acurada i canònica de les seves pròpies obres.

Sigui com sigui, són d'aquells discos (o d'aquelles músiques) que us poden eixamplar la vida. Us en deixo un tast en aquest vídeo, on se'l relaciona amb l'important pintor i arquitecte Juan O'Gorman que va dissenyar l'estudi del compositor.