dilluns, 16 de març de 2009

De com van acabar els Wheeler

Ens havien passat el tràiler unes quinze vegades i sempre havia pensat que no m’atreia particularment veure una enèsima història d’il·lusions perdudes. Després, quan la van estrenar, vam trobar sempre l’excusa per postergar-la davant d’ofertes més llamineres. Encara abans d’ahir vam escollir el cinema equivocat, on ja no la projectaven, com si en el fons ens resistíssim a haver-la de veure. Per fi ahir, vam veure “Revolutionary road”.

La pel·lícula de Sam Mendes està basada en la novel·la homònima de Richard Yates, que narra la lenta destrucció dels somnis d’una jove parella durant els afluents anys 50 a les afores de Nova York. Com ja he dit, res excessivament original, que no s’hagi explicat infinitat de vegades: les (inevitables?) concessions a les que ens aboca la recerca de la seguretat econòmica, el poder castrador que implica la creació d’una família, com el potencial de la joventut esdevé gradualment la constatació de la mediocritat... Tot i això, el tema és universal i ens afecta tant ara com cinquanta anys enrere. Per tant, tot dependrà de la forma en que se’ns expliqui la coneguda història.

Afortunadament l’execució de la partitura és magistral i, si utilitzo una metàfora extreta del món de la música, és perquè el film funciona com a tal. Mendes juga amb els ritmes de les escenes amb una precisió coreogràfica. Després d’una seqüència introductòria en la qual els protagonistes es coneixen, passem sense solució de continuïtat al bell mig del desastre i per uns moments sembla que el projeccionista s’hagi confós de bobina. Però no, tot està ben mil·limetrat: les el·lipsis, els muntatges paral·lels, els mínims flash-backs, l’estirament o compressió del temps, tot té un sentit i és utilitzat amb extrema saviesa.

La música és un element molt important de la narració i no em refereixo només a les potents composicions de Thomas Newman, sinó també a la imaginativa utilització de cançons de l’època per unir escenes allunyades en el temps, o al joc amb els silencis (fins i tot en una escena de ball). Menció especial per l’hiperrealisme irònic de la fotografia de Roger Deakins.

Però, es clar, la pel·lícula seria ben poca cosa sense els seus intèrprets i aquí Leonardo di Caprio torna a convèncer, però és Kate Winslet qui ens ha deixat bocabadats. A “The Reader” estava molt bé, però aquí te molta més tela per tallar i el seu treball és senzillament sublim (en què estarien pensant aquells enzes dels Oscar?). La resta del repartiment és també impecable, amb menció especial per la sempre eficaç Kathy Bates i sobretot per a Michael Shannon com a lúcid alienat.

En resum, la millor pel·lícula que he vist en mesos: llàgrimes als ulls de pura emoció estètica.

2 comentaris:

  1. Ja veus que jo et diria que hi vagis corrent, tot i que també n'he llegit crítiques adverses (que parlen massa, que la novel·la és millor (je!), que és superficial...)

    Si la vas a veure i no t'agrada, no em vulguis mal. Almenys ja sabràs quines recomanacions evitar a partir d'ara.

    ResponSuprimeix