Sherezade del Raval

En poc més de sis mesos a Maruja Torres se li van morir prematurament dos dels seus millors amics i còmplices, reputats escriptors i compatriotes del Raval: Terenci Moix i Manolo Vázquez-Montalbán. La pèrdua va sumir-la en un estat depressiu, desarrelat i un punt alcohòlic que ha trigat cinc anys en superar, gràcies en part a l’escriptura de la novel·la “Esperadme en el cielo” amb la qual, de passada, ha guanyat el Premi Nadal aquest any.

La novel·la explica la trobada en el més enllà de l’autora amb els seus estimats difunts i els diàlegs i peripècies que viuen per recuperar la memòria comuna i les ganes de viure. Llibre lleuger, per no dir inconseqüent, entre l’arbitrarietat i la improvisació, amb una mica d’humor i alguna llagrimeta. Poca cosa més.

Per superar les penes de la mort no existeix manual d’instruccions i cadascú gestiona el seu dol com bonament pot. Tot i això, mentre llegia la teràpia de la senyora Torres, no podia evitar un sentiment de pudor traït i de vergonya aliena: era necessari fer-nos partícips d’aquest cerimonial pueril? El llenguatge de l’amor, i per tant el de l’amistat, no admet orelles alienes si no vol resultar ridícul. Hauria estat millor si tot hagués quedat en la intimitat dels tres implicats.

[Propòsit d'esmena: a partir d'avui no llegiré indiscriminadament qualsevol text que em caigui a les mans; que la vida és breu i la gent escrivim massa.]