En blanc i negre

Silent Screen

La part més agredolça de l’abonament del Liceu són les sessions de dansa que s’intercalen dins del programa de la temporada. No és un art que m’atragui especialment, sobretot quan intenta explicar una història; em passa com amb la mímica, trobo que són ganes de complicar-se la vida, quan fent teatre tradicional tot resultaria infinitament més comprensible.

Per fortuna la companyia Nederlands Dans Theater I (existeixen també la II i la III) s’ocupa de la dansa contemporània, que sol ser abstracta i no és necessari entendre l’argument, en el cas que hi sigui.

A partir d’aquí, com que no sóc expert i no vull ficar la pota, em limitaré a detallar fets objectius de la funció d’anit.

A la primera part, “Silent Screen” (pantalla silenciosa), amb coreografia de Paul Lightfoot (peu lleuger!) i Sol León, durada de 45 minuts, música de Philip Glass extreta de Glassworks i de la banda sonora de “Les hores”. L’escena presidida per un tríptic de pantalles que mostren en film un mar, un bosc, una cambra, el cel estrellat, tot en blanc i negre. També dins del món de la pantalla hi ha un home que s’allunya cap al mar i una nena que s’apropa amb un abric taronja. En primer terme, els ballarins, tots vestits de blanc o de negre (i una dona vermella).

Moviments continguts, austers, m’ensopeixo. El programa diu que la peça parla de la mort. Als deu minuts les pantalles s’enretiren cap al fons de l’escenari per deixar espai als deu ballarins.

La vella que seu darrera meu (una de les tres repatànies de les que un dia hauré de parlar en detall), en acabar un dels paroxismes de la música de Glass, sospira “Quin desastre!”.

Cap al final de la peça, les pantalles tornen a primer terme i projecten una versió inversa i escurçada de les imatges de l’inici.
—Què, li ha agradat?­—, pregunta una de les carcamals a l’altra.
­—Ai, nena, estic taquicàrdica.
­—Jo aquest matí he anat a un enterrament i m’ho he passat millor, t’ho dic de debò.

A les funcions de dansa s’hi veuen moltes nenes entre el públic, potser estudien ballet en horari extraescolar. Solen portar-se millor que els abonats habituals.

A la segona part, “Tar and feathers” (quitrà i plomes), coreografia de Jiří Kylián, durada de 25 minuts. Les veïnes del meu clatell se les prometen més felices perquè la música es basa en l’andantino del concert Jeunehomme de Mozart i es queden amb un pam de nassos perquè es tracta d’una versió improvisada en directe, amb esgarips, alteracions electròniques i la veu de Kylián recitant a Samuel Beckett.

L’escenari està dividit en dues parts; a l’esquerra és negre (el quitrà), la pianista enfilada a un piano de cua amb potes de tres metres, com un elefant dalinià; a la dreta domina el blanc (les plomes), hi ha un turonet de plàstic rebregat il·luminat des de dins. El conjunt que formen l’escenografia, la música i els desballestats moviments dels ballarins configuren un paisatge d’una alienació fascinant. Màgic efecte del silenci trencat quan una dansarina camina lentament sobre un plàstic amb bombolles d’aire.

Són les deu de la nit i el Trio Calaveras se’n va horroritzat cap a casa.