divendres, 20 de març de 2009

El centaure accidental


Aquest és de William Blake

“El PAÍS” d’abans d’ahir es feia ressò de les raonables reticències dels amics de Jaime Gil de Biedma davant de l’anunci de la filmació per part del director Sigfrid Monleón d’un biopic sobre el poeta difunt amb el tremend títol de “El cónsul de Sodoma”.

D’entrada les vides dels poetes (com les dels arquitectes i les dels cobradors del gas) no donen tan de si com per omplir una pel·lícula, per molt que algú s’empenyi en escriure guions dramàtics al voltant de gent com Gaudí o T. S. Elliot. La brillantor intel·lectual —que era un dels trets característics de Gil de Biedma— sense més, no fa de bon retratar en una pantalla. El fet que a la història hi apareguin nombrosos cognoms il·lustres (Marsé, Barral, Vila-Matas...), pot oferir el distret joc de les comparacions dels actors amb els seus models, i poca cosa més.

Però, és clar, la vida i la mort de Gil de Biedma presenten un plus de morbo que es pot resumir en dues paraules clau: homosexualitat i sida. I per això no és d’estranyar que els amics es temin el pitjor, que la pel·lícula se centri en els aspectes més sexuals del personatge. Es podria concedir el benefici del dubte a Monleón, però ell mateix parla de “voracitat autodestructiva” i utilitza l’estrany qualificatiu de “centaurisme” per referir-se al poeta. Aquest darrer terme suposo que vol referir-se al costat més bèstia del finat.

Sempre que sento parlar de Jaime Gil de Biedma hi descobreixo la intenció de convertir-lo en una figura tràgicament maleïda i no crec que n’hi hagi per tant. Desconec els detalls del funcionament amatori del poeta, però com a contemporani seu (que no coetani, ep!) puc imaginar-me que les seves sortides nocturnes no devien diferir tant de les meves o de les d’altres milers de gais durant les dècades dels 70 o 80 del segle passat, màgic moment en que les saunes, els quartos foscos i els bars d’ambient es van posar a l’abast de tothom. Si mal no recordo, es bevia el que es podia i es follava el que et permetien, a qualsevol lloc i de qualsevol manera, cosa que entenc que també passa ara.

En definitiva, no barregem els signes compartits d’aquells temps amb l’ànima única de Gil de Biedma. No crec que la vida de les persones tingui un copyright, però si que mereix un respecte. Potser un nom conegut (encara que sigui el d’un poeta) té el seu mercat, però el morbo ven deu vegades més i no sé perquè m’oloro que hi ha molt de sexploitation darrera d’aquest projecte.

2 comentaris:

  1. El títol no promet res de bo...veurem.

    ResponSuprimeix
  2. I per acabar-ho d'adobar, l'actor Jordi Mollà no és precisament conegut per la seva contenció.

    ResponSuprimeix