Llom a la planxa

Després d’escriure sobre el llom dels llibres, vaig decidir continuar tirant del fil i em vaig preguntar que succeïa amb els CDs. Els resultats són curiosos, encara que no tan sucosos com els dels llibres.

La primera qüestió que m’he plantejat és quina és la posició natural d’un CD quan està arxivat. Al mercat hi ha diverses andròmines fantasioses que permeten col·locar-los en totes les posicions possibles, però assumiré que qui té una bona col·lecció els arranja en prestatges, com fa amb els llibres, drets i amb el llom a la vista. I, atenció, aquí anomeno llom al costat de la capseta on estan les frontisses que permeten obrir-la i tancar-la.

Doncs bé, potser perquè la caixa del CD té un format molt més estàndard que el del llibre, en aquest cas el text s’escriu gairebé de forma universal de dalt a baix (a l’anglesa) independentment d’on estigui editat el disc. Curiosament, en la majoria de casos si es col·loca la caixeta d’esquena (de manera que la portada quedi a l’esquerra), el text s’orienta oposadament, de baix a dalt.

La germànica ECM, que edita Jarrett, se salta l'estàndard quan fica els discs en una capsa de cartró. Mirant la foto he descobert que el disc de la dreta el tenia cap per avall.
Les excepcions més notòries són els discos que venen embolicats en formats menys estàndard, sovint de cartró i de vegades imitant un llibret. Per aquests sembla que s’aplica la norma francesa, de baix a dalt, de forma generalitzada.

Aquí se salten la norma el blanc de Laurie Anderson, el beige d'Arcade Fire, el d'Australian Blonde i el d'Aute, tots en formats anòmals.

I no patiu, els DVD us els deixo per a vosaltres!