dimarts, 17 de març de 2009

Regals d'empresa (I)

Amb això de la crisi, que diuen que ha vingut per quedar-se, a la meva empresa el passat Nadal van decidir prescindir del clàssic sopar multitudinari amb ball, obsequi de rellotge i rifa de viatges, i ho van substituir per un lot de tres llibres. Espiritual com sóc, el canvi em va semblar d’allò més bé, encara que de segur jo hauria escollit uns altres títols.

El primer llibre (al cap i a la fi, treballo en una entitat financera) era “El nou paradigma dels mercats financers” de George Soros, que malgrat el palíndrom va anar de cap intacte a la prestatgeria.

El segon títol era "El violonchelista de Sarajevo” de Steven Galloway (El Aleph, però també Empúries, 2008), una mostra d’allò que s’anomena “un best-seller internacional”.

Ens trobem a Sarajevo al principi dels anys 90 del segle passat durant el setge ciutadà més llarg de l’era moderna. Un violoncel·lista mira per la finestra la cua que s’ha format davant d’un forn de pa. De sobte cau una bomba i tot el que queda a la vista és un cràter. El músic decideix llavors que cada dia baixarà al carrer a les quatre de la tarda i tocarà l’adàgio d’Albinoni sobre el clot que ha deixat la bomba; repetirà la cerimònia durant vint-i-dos dies seguits, tants com víctimes de l’explosió.

Aquest principi em desconcertà i, encara que l’autor asseguri a l’epíleg que es basa en un fet real, em va indisposar contra les intencions estètiques del llibre. Al bell mig d’una guerra cruenta, la decisió del cel·lista sembla poc pràctica, es diria que l’han col·locada aquí per fer bonic, com en un videoclip solidari amb Bono & Pavarotti. Queco, kitsch són les paraules que se m’acudeixen, i més tenint en compte que la figura del músic té un paper molt menor en l’argument del llibre.

El parlament en flames.
El protagonisme se’l reparteixen tres personatges que viuen històries paral·leles: l’odissea a la recerca d’aigua d’un jove pare de família; un forner ja gran que té la família a l’exili i una jove franctiradora d’elit (una mica Lara Croft) amb el seu particular codi ètic. No es pot dir que abundin els incidents, si deixem de banda que una ciutat assetjada és un incident per definició, i tot s’explica amb detallisme morós.

En cap moment s’entra en disquisicions polítiques (es parla només dels assetjadors “homes de la muntanya” en contraposició als de la ciutat), i el mèrit principal del llibre és el de posar-nos a la pell d’uns homes i dones que vivien a una bella i civilitzada ciutat, com qui diu a unes passes de casa nostra, i que podríem ser nosaltres mateixos, de sobte immersos en un infern quotidià. La lluita, com deixa molt clar la novel·la, no rau en quin bàndol guanyarà l’última batalla, sinó en el preu que caldrà pagar en degradació humana per sobreviure la guerra. I aquest missatge, que dóna més valor a la dignitat que a les raons polítiques, em sembla prou vàlid com per perdonar-li a l’autor que continuï sonant el masegat adàgio com a música de fons.

No es ningún secreto que hay roces entre los que defienden la ciudad a toda costa y los que consideran que los principios de la misma, las ideas que hicieron que Sarajevo fuera una ciudad por la que merecía la pena luchar, no pueden y no deben abandonarse en la lucha por salvarla. En el centro están los criminales. Cuando la guerra estalló, ellos fueron los únicos que sabían combatir, combatir de verdad, y saltaron a defender la ciudad. Ahora son incontrolables, y esto ha ido tornando más y más difícil para aquellos que no son criminales hacer la vista gorda con la especulación y la ilegalidad y otros abusos. Pero el poder raramente se cede de forma voluntaria. Es una cuestión de quien prevalecerá. Ella sabe que la supervivencia de la ciudad depende tanto de la actitud de los defensores como del éxito en repeler a los atacantes. Una ciudad de fanáticos y criminales no merece ser salvada.

Cap comentari:

Publica un comentari