Maurice Jarre (1924 - 2009)

Aquest cap de setmana moria a Los Angeles als 84 anys el compositor lionès Maurice Jarre després d'una vida dedicada a posar música a desenes de pel·lícules, algunes molt populars. La seva col·laboracio amb el director britànic David Lean li va reportar 3 Òscar per "Lawrence of Aràbia", "Doctor Zhivago" i "Passage to India"; del mateix director també va musicar "Ryan's daughter".

La seva llarga associació amb l'australià Peter Weir, de caire més experimental i amb incursions a l'electrònica, es reflecteix en títols memorables com "The year of living dangerously", "Witness", "The mosquito coast" o "Dead poets society".

Va escriure per directors mítics com Alfred Hitchcock ("Topaz"), John Huston ("The life and times of Judge Roy Bean", "The Mackintosh man", "The man who would be king"), William Wyler ("The Collector") o Luchino Visconti ("La caduta degli dei"), a més del més proper Luis García Berlanga ("Tamaño natural"). També va participar en indubtables èxits comercials com "Grand Prix", "Paris, brûle-t'il?", "Cocktail", "Mad Max beyond the Thunderdome", "Fatal Attraction" o "Ghost".

Era el pare del dubtós Jean-Michel Jarre i, per tant, va ser sogre de la indubtable Charlotte Rampling.

Us deixo aquí la solemne construcció del graner amish a "Witness".

Week end à Rome

Aquesta cançó fa dies que em ronda pel cap i no sé perquè. És invenció del senyor Etienne Daho. Millor abocar-la aquí que al divà del psiquiatra.

El vídeo és horrorós, no ho puc negar; però no he sabut com ensenyar-vos la vibrant interpretació en viu que trobareu a la pàgina de l'autor. La notte, la notte!

Consell per blocaires novells

A penes fa sis mesos que em passejo per aquesta catosfera dels nostres pecats, però ja he descobert una veritat incontestable: el grup “Manel” és un esquer irresistible per atraure navegants imprevisibles. Dels visitants que he rebut darrerament a través dels buscadors (o sigui que parlo de gent que no sabia on aniria a parar), un 30% buscava la lletra de la cançó “Pla quinquennal”. Ja sé que hi ha qui se’n fot perquè encara compro CDs (oi Rasoir?), però prefereixo això que navegar desesperadament a la recerca de base textual per les teves descàrregues.

Aquestes visites, per descomptat, són flors d’un dia. I tanmateix, de vegades sento la temptació de convertir-me en servei públic i bloc monogràfic, i satisfer així les necessitats de tants centeuristes com corren per la xarxa.

Ecos del passat

Els vellacos com jo ja ho diem que en música està tot inventat i que la “sopa d’all” que descobreix ara el jovent era moneda d’us comú fa 30 anys. Però, com molts dels artistes que ens encantaven en aquella època llunyana són morts, repapiegen o viuen de la renda, no molesta trobar èmuls (que no e-mules) que ens ofereixen música fresca per descobrir.

Parlo de “The Decemberists”, un grup liderat per Colin Meloy, un xicot força articulat procedent de Montana, que cultiven un look molt segle XIX i que han venut la seva ànima al folk-rock britànic dels 70. O sigui que, qui trobi a faltar els Fairport Convention, Steeleye Span, Jethro Tull o The Incredible String Band, que pari l’orella.

El seu darrer invent té un títol que sembla inspirat per Marivaux: “The Hazards of Love”. Consisteix en una llarga suite de cançons encadenades que expliquen la història d’uns tals William i Margaret en un entorn de boscos, reines i altres anacronismes. No m’he molestat en comprendre l’argument (potser algun dia ho faci), però m’he deixat entabanar per la barreja perfecta de folk sofisticat amb algunes intrusions de guitarres progressives i angèliques veus femenines que contrasten perfectament amb l’agror vocal de Meloy.

De moment, el meu punt culminant és el valset desballestat “The Hazards of Love 3 (Revenge!)” on un trio de veus infantils plana sobre una orquestra en descomposició. No, no és música de club, però es pot ballar: tot és qüestió de mantenir l’esperit sempre vell!

Com que aquesta gent són una mica rudimentaris, ni tan sols han muntat encara el vídeo promocional. Us haureu de conformar amb aquesta interpretació de Colin Meloy en solitari, cantant el hit del disc (amb contratemps inclosos).

Cuina francesa

Era un dia desconcertant, un diumenge escurçat per canviar l’horari, i potser no el més adequat per veure “Un conte de Noel” d’Arnaud Desplechin, ara que tot just estem estrenant primavera. Desplechin és un valor emergent a França, força apreciat per crítica i públic. Aquest Conte és el seu setè film i el primer que mostren aquí. Pel que a mi respecta, no crec que vulgui repetir l’experiència.

La història se centra en una reunió familiar durant les festes de Nadal amb la particularitat que la matriarca (una Catherine Deneuve amb permanent cara de fàstic) pateix una malaltia degenerativa i cal trobar un donant de medul·la compatible entre la nombrosa parentela (formada, en gran part, per primeres figures de la cinematografia gal·la). Com sol passar en aquest tipus de narratives, hi ha molts conflictes no resolts i els moments d’harmonia s’alternen amb moments de tensió. El que no és tan freqüent és que ni un sol entre aquesta colla de politoxicòmans desvetlli la més mínima simpatia: freds, pedants, capaços de dir les coses més incomprensibles entre cites de Nietzsche o d’Emerson i de fer disquisicions inacabables sobre l’amor i els sentiments, semblen una antologia il·lustrada dels pitjors defectes de la cultura francesa.

I és llàstima que els personatges no enganxin, perquè Desplenchin apunta maneres d’autor en la forma de desplegar la narrativa amb un continu contrast d’escenes curtes de to i estètica molt diferents. Tampoc li fa por la teatralització: actors adreçant-se a l’espectador, episodis narrats amb ombres xinesques, rètols explicatius... I és indubtable el seu gust musical on Duke Ellington, Mendelsohn, el Gershwin de “Lullaby”, les ragues indies o Scarlatti es combinen sense estridències.

Mathieu Amalric i Catherine Deneuve a la Missa del Gall
Però, per molt atractiu que sigui l’embolcall, 150 minuts és massa temps per aguantar les peripècies de gent a la que no li saps trobar l’ànima.

Zappafrank que ets als cels...

Si el passat dissabte zappià va estar dedicat a diverses bestioles batejades en honor de l’il·lustre compositor de Baltimore, avui parlarem de matèries més elevades.

John V. Scialli, un psiquiatra forense de Phoenix (Arizona), que devia estar tan boig com ho acostumem a estar els seguidors de Frank, va encaparrar-se en nomenar algun objecte celeste amb el nom del músic. Després d’intentar debades adjudicar-li un dels planetes que giren al voltant del púlsar de la constel·lació de Virgo, va girar els ulls cap als asteroides.

Els asteroides són objectes del Sistema Solar, massa petits per ser considerats planetes, però massa grans per menysprear-los com mers meteoroides. Les seves dimensions abasten doncs des dels 950 quilòmetres de diàmetre de Ceres fins als 10 metres dels exemplars més petits de la família. Encara que es troben pertot arreu dins del Sistema Solar, la majoria s’apleguen entre Mart i Júpiter on formen un veritable cinturó. Però la major virtut dels asteroides és que n’hi ha per donar i per vendre.

Per tant semblaria que Scialli ho tenia fàcil per trobar un candidat entre tanta oferta. Va iniciar una campanya per internet (aparentment la primera petició online de la història) que va involucrar a fans de 22 països i que, segons la Unió Astronòmica Internacional (IAU), ha estat la sol·licitud més massiva que mai han rebut. A principis de 1994 Scialli va trobar l’inesperat suport del Dr. Brian Marsden, astrònom que participava en les reunions de la Unió Astronòmica Internacional dedicades a posar nom als cossos celests. Marsden ja havia tingut la mateixa pensada ran de la mort recent del músic.

Un problema era trobar el nom adequat per l’asteroide (els astrònoms són gent pulcra que no es conformen amb un simple “Paula” o “Oriol”). Existia ja un roc anomenat 2813 Zappalà, en memòria de l’astrònom Vincenzo Zappalà. També n’hi havia d’altres que començaven per Frank: 982 Franklina i 1925 Franklin-Adams (per l’astrònom amateur britànic John Franklin-Adams); 2824 Franke (un biofísic americà); i 2845 Franklinken (un astrònom americà). Posteriorment hi hagut un 9662 Frankhubbard en honor d’un fabricant de clavecins i 4546 Franck pel famós compositor belga César Franck. Per l’ocasió es va optar per l’eufònic apel·latiu de Zappafrank.

El comitè de la IAU que fa de padrí en aquests casos va decidir que l’asteroide 3834 era l’adequat per rebre el nom. Havia estat descobert pel txec Ladislav Brožek l’any 1980 i, donada la relació idíl·lica entre el pensament anticomunista de Zappa i tots els opositors que hi havia hagut darrera del teló d’acer, semblava el que els anglesos anomenen “a marriage made in Heaven”. Així que des de la sessió de la IAU del 22 de juliol de 1994 hi ha un 3834 Zappafrank per sobre dels nostres caps.

Per si algú té interès: 3834 Zappafrank triga 4,08 anys dels nostres en girar al voltant del sol. Té una òrbita el·líptica, com totes, que en el seu moment més proper al Sol manté una distància de 309,2 milions de quilòmetres i en el més llunyà és de 454,9 milions de quilòmetres. Francament (no pun intended), no és un dels asteroides més interessants, ni tan sols es coneixen les seves veritables dimensions, que podrien estar entre els 5 i els 11 quilòmetres de diàmetre.

Però està dedicat a Frank i mereix un respecte.

El cel segons Zappa (canalitzat per Cal Schenkel). A la dreta, tallada, l'estrella Markspitsus.

Sherezade de nou

El Marroc és només a setze quilòmetres d’Espanya, però em vaig quedar estupefacta en comprovar, quan vaig creuar l’estret de Gibraltar per primera vegada, que, a l’altre costat, Sherezade era considerada com una bella cortesana una mica ximpleta que explica històries inofensives i que es vesteix meravellosament. A la nostra part del món es percep com una heroïna coratjosa, una de les nostres rares figures mítiques de dones que tenen poder per canviar els éssers i el món. Fina estratega, extraordinàriament intel·ligent, gràcies als seus coneixements de la psicologia i la natura humanes, aconsegueix capgirar els equilibris de poder. Com Saladí i Simbad, Sherezade ens fa ser més audaces, més segures de nosaltres mateixes i de la nostra capacitat d’analitzar situacions desavantatjoses, d’elaborar estratègies que multipliquen les nostres possibilitats de felicitat. (Fatima Mernissi, "Dreams of trespass")

Amb seguretat, un dels més bells llegats que ens han deixat les cultures de l’Orient Mitjà és el mite de Sherezade, l’astuta narradora d’històries salvífiques, santa patrona de tots aquells que creiem que la ficció és part essencial de la vida. No, és clar, la ficció autoritària i interessada del discurs polític o religiós, sinó la ficció que poua en els nostres desitjos i somnis més profunds i que desplega veles impensades per omplir-nos d’energia i de futur.

L’hem imaginada sempre bellíssima; però seria magnífic que el seu físic no fos gran cosa (al cap i a la fi fou la penúltima verge a disposició del sanguinari califa) i que tot el seu atractiu l’hagués bastit paraula a paraula durant el dia que precedia a la darrera nit. O així m’agrada pensar-la.

3 Gràcies

Un abonament al Liceu t’assegura assistir a les funcions envoltat de vells coneguts. A la meva dreta seu el meu germà Santi, davant s’obre l’abisme del quart pis i a l’esquerra, després d’uns anys de comptar amb la companyia d’un parell de noies, ara hi ha una gent a la que encara no he arribat identificar.

Però jo volia parlar de les meves veïnes del darrera que, com les filles d’Elena, “tres eran tres y ninguna era buena”. Es tracta de tres senyores d’edat més que considerable i d’una notable complexió, molt similar a la que gastava Mary Santpere. Les tres es guarneixen d’allò més quan toca funció, amb rasos i petits detalls de pedreria que, donades les dimensions dels seus cossos, fan un efecte literalment enlluernador. Els minúsculs bolsos que cal dur en aquestes ocasions esdevenen invisibles al costat del seu embalum. Una d’elles porta una melena llarga i canosa i sol vestir de randes i cintes, és clavada a Bette Davies a “What ever happened to Baby Jane?”, però en indescriptible.

Crec que només hem parlat amb elles un parell de vegades, primer quan s’interessaren pels nostres binoculars i després quan ens demanaren ajuda per fer “funcionar” els que s'acabaven de comprar (els estaven utilitzant pel cantó que no toca).

Com a bones contemporànies de Puccini, xalen amb el repertori més tradicional i remuguen audiblement quan és el torn de Janacek o Monteverdi. També xerren pels descosits més enllà dels entreactes i tant el meu germà com jo ens hem hagut de girar en censura silent més d’una i de deu vegades per fer-les callar. Una altra de les seves especialitats és deixar caure els bastons, amb els que s’ajuden a caminar, en els moments més inoportuns de la representació.

Però allà on veritablement excel·leixen és en matèria de caramels. Les tres (o potser és sempre la mateixa, que no tinc ulls al clatell), quan les ataca una picoreta a la gola o un accés de tos, són adeptes a prendre un caramel. Llavors, amb una parsimònia infinita comencen a fer lliscar la cremallera dels seus moneders. L’enervant procediment pot allargar-se un minut sencer de manera que es pot anar comptant l’avanç dent a dent. A més, no sé per quins capricis del destí, aquest delicat martiri no coincideix mai amb la sorollosa obertura o amb el massiu cor de cossacs en peu de guerra, sinó amb els moments més delicats d’alguna ària de la comtessa d’Almaviva o similars.

I això no s’acaba aquí, perquè un cop obert el moneder, cal localitzar a les palpentes la bossa de llaminadures que, pels sorolls que sentim, deu estar envoltada de quincalla. A continuació s’ha de procedir a desembolicar el caramel. Cal dir que l’embolcall és fet de la cel·lofana més sorollosa del mercat? I que la cerimònia d’apertura es prolonga encara un minut més? Intueixo que, a sobre, són persones molt endreçades que, un cop tenen el dolç a la boca, procedeixen a plegar l’embolcall en quatre i el fiquen a la bossa, la qual tornen a tancar amb la maleïda cremallera.

Com que sóc persona pacífica i respectuós amb la gent d’edat i com que al Liceu no deixen entrar amb kalashnikovs, he pensat que a la propera sessió els regalaré a cadascuna un d’aquells distribuïdors de dragees PEZ amb un cap de la rateta Minnie que segur que els agrada.

Homofòbies transalpines

No tinc cap intenció de pispar-li a Marieta la seva excel·lent corresponsalia romana, però ahir se’m va acudir entrar a Dos Manzanas i em vaig topar amb un seguit de notícies sobre homofòbies italianes que em van omplir una vegada més de perplexitat. Cap a on va aquest país?, em vaig preguntar retòricament, com acostumo a fer dia sí, dia també.

La notícia més recent parla de l’agressió comesa a Sardenya contra un cuiner homosexual de 30 anys, al qual tres encaputxats van atacar amb insults i guitzes quan es disposava a entrar a casa seva. Per la forma com està redactada la crònica, sembla que el que més els crida l’atenció és que la víctima gosés fer una denúncia per agressió homòfoba davant dels carabinieri. Intueixo que deu ser un fet del tot inusual.

La següent notícia parla de l’autobiografia que ha escrit Nicola Legrottaglie, defensor del Juventus de sòlides conviccions catòliques, capaç de vestir durant els partits una samarreta on diu ‘Gesù vive’ sota de l’uniforme oficial o d’interpel·lar Déu davant la possibilitat de ser fitxat per un equip d’Istambul: «Signore, ma perché proprio dai musulmani mi vuoi mandare?». Tal com estan les coses en aquest món, de segur que el personatge és considerat una veu autoritzada com a model a seguir. Per això dol que, tot i que els gais som part del seu proïsme i per tant ens estimi, opini que “això és una moda, una manera com una altra d’anar a la contra” i ens aconselli llegir la Bíblia, que de més verdes en maduren. Tot plegat em recorda les declaracions d’un altre il·lustre intel·lectual, l’etern Al Bano, que ran del Festival de San Remo ens recomanava a l'edició italiana de "Vanity Fair" que féssim les nostres "coses" en la intimitat, per no ofendre els "normals" (sic) com ell.

La tercera notícia reincideix en la violència, en aquest cas a Pordenone, en el civilitzat nord, amb l’agreujant que la víctima era un homosexual amb minusvàlues psíquiques i que l’agressió va tenir lloc a les 21:30 a una plaça cèntrica de la ciutat i amb nombrosos testimonis que no van gosar intervenir. Per fer-ho tot encara més patètic, l'agredit no va gosar fer cap denúncia, però va romandre a la plaça tot esperant un familiar que l'havia de venir a recollir (i va haver de ser el propietari d'un bar qui avisés la policia). El trio agressor sembla que s'avorria a casa i havia sortit de gresca amb la intenció explícita de donar una lliçó a "i froci" amb la pobra excusa que havien sentit dir que corria un pederasta per la zona. Molts hi veuen darrera d'aquest desgraciat fet una conseqüència dels sometents emparats des del mateix govern. No seré jo qui els contradigui.

Prou sé que no vivim al millor país del món (si es que tal cosa existeix) i que pertot arreu couen faves (o llenties), però sembla que a la península italiana tot succeeix amb més impunitat i beneplàcit social. I no puc creure que la raó sigui que allà tenen el Vaticà mentre que aquí campa el meu poderós “lobby rosa”, perquè tot això ve de lluny i té arrels molt profundes.

Us deixo amb dos testimonis il·lustratius i esfereïdors que fan un parell d’italians als comentaris de les notícies de Dos Manzanas:

vincenzo dice:llevo mas de 12 años en España que considero ya mi verdadera patria, verguenza ajena me da ser italiano todavia (espero casarme pronto con mi chico para cojer nacionalidad española) pero os digo tambien ke se jodan los gays italiano… Eso le esta bien para querer ser lo mas de lo mas, los mas glamourosos, los mas artificiales pero lo mas cobarde de toda europa. Ellos ablan otra cosas no hacen ablan pero nunca pasan a la accion, mis amigos me reprochan el vivir aqui, per ellos no saben la lucha de los gays españoles, ellos no saben hace 30 años con el regime franquista como estaban aqui… Ellos ablan si saber… y de tanto ablar se quedan sin un puto derecho y ademas siguiendo votando a Berlusconi… Pero si ellos son son lo mas de lo mas…. Pues si queridos italiano lo mas de lo mas vergonzosos. Gracias España

maura dice:Hola soy italiana y escribo para decir gracias.Gracias de poner noticias como esta..en Italia nadie quiere (o puede) decir nada. Arcigay (associacion mas importante que defiende los derechos lgbt) intenta cada dia conseguir resultados, ma todo esta muy difficil. Soy lesbiana y non puedo ir en un bar y hacer caricias a la mujer que amo desde tres anos..esto es un exemplo para decir que NEcessitamos AIUDAS en Italia..un abrazosmi espanol esta muy feo, pero espero que nos entendemos!!!

De famílies felices

‘All happy families are more or less dissimilar; all
unhappy ones are more or less alike’ (Vladimir Nabokov, Ada)

Un primer pas per poder aspirar a un cert grau de felicitat és assumir que la “normalitat” és molt menys freqüent del que alguns ens volen fer creure. Quina més quina menys, totes les famílies (per parlar de la institució on l’església dels bisbes projecta la seva idea del que ha de ser i del que no) són anomalies que s’escapen a la definició i entendre-ho així és la via per adquirir una coneixença privilegiada del nostre lloc en el món.

Tots aquest pensaments, que voregen perillosament l’autoajuda, em venien al cap tot llegint “MARIA i jo” de Miguel i Maria Gallardo, un llibret que, com ja feia Màrius Serra a “Quiet”, ens apropa al dia a dia del fet de conviure amb un nen especial. Aquí el problema, l’autisme, és més freqüent que en el cas de Serra i s’aborda amb menys profunditat però amb igual quantitat d’afecte.

“MARIA i jo”, amb l’ajuda de breus textos i de dibuixos, ens explica unes vacances del pare i la filla a Gran Canaria en un resort ple d’alemanys. Dins de les seves pàgines no trobarem res de molt extraordinari, només les repeticions programades que es porten a terme en aquesta mena d’establiments i que tanta seguretat deuen oferir a la nena (em pregunto si els alemanys amb la seva inamovible previsibilitat no seran la companyia ideal pels autistes).

El llibret és una delícia en el detall i les il·lustracions demostren que Miguel Gallardo (i que Makoki em perdoni) és un tio d’allò més fi i civilitzat. En acabar la lectura m’he preguntat si no tenim tots un vessant autista més o menys reprimit que ens prové de la infantesa i que caldria que rescatéssim el dia que ens trobem algú com la Maria.

Miguel Gallardo i el Paco Roca de "Arrugas" ironitzen de les crítiques rebudes.

Regals d'empresa (i II)

En el lot nadalenc de l’empresa hi havia un tercer llibre i, com si haguessin endevinat la tírria que li tinc, es tractava de “El viatge de l’elefant” de José Saramago. Com que, al cap i a la fi, respecto l’escriptor i la novel·la és primeta, me l’he llegida.

Es basa en un fet històric: al segle XVI el rei Joan III de Portugal va regalar a l’arxiduc Maximilià d’Àustria un elefant amb motiu del seu casament. El llibre narra la passejada que va fer el proboscidi de Lisboa fins a Viena.

Malgrat el pes del seu protagonista, un elefant indi de nom Salomó, es comprendrà que es tracta d’una obra lleugera d’intenció més aviat humorística, plena de sornegueria, anacronismes i algun punt de tendresa. Saramago ho relativitza tot, començant per la puntuació amb la que escriu, i ens ve a dir que les coses passaren així com podien haver passat de qualsevol altra manera. Aquesta absència de certituds, on el caprici sembla ser l’únic motor, a mi m’ha acabat produint alguns brots de fatiga i d’indiferència. Per sort és un llibre breu i sempre hi ha moments amb una certa gràcia, o sigui que sense arribar a reconciliar-me amb Saramago, estic disposat a perdonar-li la vida una estona més.

La deprimida Susi

Com a dany col·lateral de la novel·la, Saramago (que, com jo, no pot estar-se d’opinar sobre qualsevol cosa) s’ha convertit en un expert oficial en paquiderms i s’ha afegit a la campanya per alliberar Susi, l’elefanta del zoo de Barcelona, deprimida des de l’any passat per la mort de la seva única companya.

Thing-fish

Un artista tan inclassificable com Frank Zappa és de justícia que compti entre els seus seguidors gent tan inclassificable com ell, especialment dins de la comunitat científica. Ja l’any 1968 el paleontòleg Leo P. Plas jr. va identificar a Nevada un mol·lusc extint que va anomenar Amaurotoma zappa.

Els anys 80 Ed Murdy va descobrir a Nova Guinea un nou gènere de peix dins de la família dels gobis que va batejar com a Zappa confluentus. Els motius?
1. Li agradava la seva música (la de Frank, no la del peix).
2. Li agradaven els seus principis (especialment la seva defensa de la llibertat d’expressió).
3. El nom era curt i fàcil de pronunciar.

El biòleg genovès Fernando Boero va donar el nom de Phialella Zappai a una medusa californiana l’any 1987. En el seu cas va actuar amb premeditació, ja que era un fan de la seva música i va buscar-se un camp d’investigació en el que pogués trobar una espècie nova per dedicar-la al músic. Zappa quedà encantat i desenvolupà una relació amical amb el biòleg que va durar fins la seva mort. Bona prova d’això és la versió de “Lonesome Cowboy Burt” que li va dedicar en un concert a Gènova, rebatejada per l’ocasió “Lonesome Cowboy Nando”, i amb la lletra totalment adaptada (es pot sentir a You Can't Do That On Stage Any More, Vol.6.).

Els entomòlegs belgues Robert Bosmans i Jan Bosselaers identificaren l’any 1994 una nova espècie d’aranya camerunesa a la que anomenaren Pachygnata Zappa a causa de la taca ventral grisa que presenten les femelles.

Més a prop del seu Baltimore natal, el microbiòleg Bob Belas de la Universitat de Maryland el 1995 va posar el nom de ZapA a un gene de la bactèria Proteus Mirabilis que produeix infeccions del tracte urinari (Why does it hurts when I pee?).

Deixaré per un altre dia la interessant història de l’ascensió de Zappa als cels.

En blanc i negre

Silent Screen

La part més agredolça de l’abonament del Liceu són les sessions de dansa que s’intercalen dins del programa de la temporada. No és un art que m’atragui especialment, sobretot quan intenta explicar una història; em passa com amb la mímica, trobo que són ganes de complicar-se la vida, quan fent teatre tradicional tot resultaria infinitament més comprensible.

Per fortuna la companyia Nederlands Dans Theater I (existeixen també la II i la III) s’ocupa de la dansa contemporània, que sol ser abstracta i no és necessari entendre l’argument, en el cas que hi sigui.

A partir d’aquí, com que no sóc expert i no vull ficar la pota, em limitaré a detallar fets objectius de la funció d’anit.

A la primera part, “Silent Screen” (pantalla silenciosa), amb coreografia de Paul Lightfoot (peu lleuger!) i Sol León, durada de 45 minuts, música de Philip Glass extreta de Glassworks i de la banda sonora de “Les hores”. L’escena presidida per un tríptic de pantalles que mostren en film un mar, un bosc, una cambra, el cel estrellat, tot en blanc i negre. També dins del món de la pantalla hi ha un home que s’allunya cap al mar i una nena que s’apropa amb un abric taronja. En primer terme, els ballarins, tots vestits de blanc o de negre (i una dona vermella).

Moviments continguts, austers, m’ensopeixo. El programa diu que la peça parla de la mort. Als deu minuts les pantalles s’enretiren cap al fons de l’escenari per deixar espai als deu ballarins.

La vella que seu darrera meu (una de les tres repatànies de les que un dia hauré de parlar en detall), en acabar un dels paroxismes de la música de Glass, sospira “Quin desastre!”.

Cap al final de la peça, les pantalles tornen a primer terme i projecten una versió inversa i escurçada de les imatges de l’inici.
—Què, li ha agradat?­—, pregunta una de les carcamals a l’altra.
­—Ai, nena, estic taquicàrdica.
­—Jo aquest matí he anat a un enterrament i m’ho he passat millor, t’ho dic de debò.

A les funcions de dansa s’hi veuen moltes nenes entre el públic, potser estudien ballet en horari extraescolar. Solen portar-se millor que els abonats habituals.

A la segona part, “Tar and feathers” (quitrà i plomes), coreografia de Jiří Kylián, durada de 25 minuts. Les veïnes del meu clatell se les prometen més felices perquè la música es basa en l’andantino del concert Jeunehomme de Mozart i es queden amb un pam de nassos perquè es tracta d’una versió improvisada en directe, amb esgarips, alteracions electròniques i la veu de Kylián recitant a Samuel Beckett.

L’escenari està dividit en dues parts; a l’esquerra és negre (el quitrà), la pianista enfilada a un piano de cua amb potes de tres metres, com un elefant dalinià; a la dreta domina el blanc (les plomes), hi ha un turonet de plàstic rebregat il·luminat des de dins. El conjunt que formen l’escenografia, la música i els desballestats moviments dels ballarins configuren un paisatge d’una alienació fascinant. Màgic efecte del silenci trencat quan una dansarina camina lentament sobre un plàstic amb bombolles d’aire.

Són les deu de la nit i el Trio Calaveras se’n va horroritzat cap a casa.

El centaure accidental

Aquest és de William Blake

“El PAÍS” d’abans d’ahir es feia ressò de les raonables reticències dels amics de Jaime Gil de Biedma davant de l’anunci de la filmació per part del director Sigfrid Monleón d’un biopic sobre el poeta difunt amb el tremend títol de “El cónsul de Sodoma”.

D’entrada les vides dels poetes (com les dels arquitectes i les dels cobradors del gas) no donen tan de si com per omplir una pel·lícula, per molt que algú s’empenyi en escriure guions dramàtics al voltant de gent com Gaudí o T. S. Elliot. La brillantor intel·lectual —que era un dels trets característics de Gil de Biedma— sense més, no fa de bon retratar en una pantalla. El fet que a la història hi apareguin nombrosos cognoms il·lustres (Marsé, Barral, Vila-Matas...), pot oferir el distret joc de les comparacions dels actors amb els seus models, i poca cosa més.

Però, és clar, la vida i la mort de Gil de Biedma presenten un plus de morbo que es pot resumir en dues paraules clau: homosexualitat i sida. I per això no és d’estranyar que els amics es temin el pitjor, que la pel·lícula se centri en els aspectes més sexuals del personatge. Es podria concedir el benefici del dubte a Monleón, però ell mateix parla de “voracitat autodestructiva” i utilitza l’estrany qualificatiu de “centaurisme” per referir-se al poeta. Aquest darrer terme suposo que vol referir-se al costat més bèstia del finat.

Sempre que sento parlar de Jaime Gil de Biedma hi descobreixo la intenció de convertir-lo en una figura tràgicament maleïda i no crec que n’hi hagi per tant. Desconec els detalls del funcionament amatori del poeta, però com a contemporani seu (que no coetani, ep!) puc imaginar-me que les seves sortides nocturnes no devien diferir tant de les meves o de les d’altres milers de gais durant les dècades dels 70 o 80 del segle passat, màgic moment en que les saunes, els quartos foscos i els bars d’ambient es van posar a l’abast de tothom. Si mal no recordo, es bevia el que es podia i es follava el que et permetien, a qualsevol lloc i de qualsevol manera, cosa que entenc que també passa ara.

En definitiva, no barregem els signes compartits d’aquells temps amb l’ànima única de Gil de Biedma. No crec que la vida de les persones tingui un copyright, però si que mereix un respecte. Potser un nom conegut (encara que sigui el d’un poeta) té el seu mercat, però el morbo ven deu vegades més i no sé perquè m’oloro que hi ha molt de sexploitation darrera d’aquest projecte.

Cacauets

Foto A Gude

Posats discretament al racó d’una taula, en un platet sobre la barra d’un bar, menjats sense adonar-te’n, un o dos o un grapat, menuts, breus, agradables i oblidables, mastegats distretament mentre el cap s’ocupa d’altres pensaments sense importància, desapareguts sense rastre ni història ni memòria d’un gust, fruits de l’oblit sense reminiscències, entrades d’un bloc.

Vermell Almodóvar

“Los abrazos rotos”, l’Almodóvar d’aquesta temporada, és un melodrama que parla d'històries interrompudes, de narracions que no han arribat encara al seu final, però també de pares i mares i fills condemnats a repetir-se/redimir-se. En el seu centre hi ha tres històries d’amor que el director qualifica de “fou”, però que mai traspuen la passió pretesa: en el fons és una pel·lícula superficial que no cal prendre's al peu de la lletra, i en aquest cas no ho dic com un demèrit, sinó com una constatació.

Possiblement sigui “Los abrazos rotos” el film més visualment bell d’Almodóvar. La nítida fotografia de Rodrigo Prieto, amb una paleta de colors primaris i llampants, on no hi falta mai una taca de vermell per centrar la imatge, contribueixen a l’hiperrealisme característic del director. Retrobem la mirada frontal, els punts de vista insòlits i els tràvelings laterals propis del cineasta, als que s’hi afegeix tot un catàleg de textures visuals mediatitzades pels ulls de la càmera de vídeo, la moviola o el DVD.

A més de l’excel·lent partitura de l’habitual Alberto Iglesias, aquest cop amb un bell contrast entre la corda i els instruments africans, la banda sonora juga imaginativament amb el so de les paraules i la seva representació cinematogràfica, tot integrant-les a l’estructura dramàtica. Donada la centralitat del personatge del director de cinema cec, és lògic que es potencii tant la visualitat com la resta de sentits, resultant-ne un film d'allò més sensual.

Del quartet protagonista, Lluís Homar, José Luis Gómez i Blanca Portillo demostren la seva gran categoria actoral, mentre que Penélope Cruz, a qui li toca el paper més passiu de la història, es veu obligada a fer de guinda del pastís i ho fa admirablement. Carmen Machi té una escena desopilant i essencial per cloure l’arc dramàtic de la pel·lícula. La resta del repartiment, plena de vells coneguts almodovarians, funciona molt bé potser amb l’excepció de Tamar Novas (els mascles joves solen ser el punt més feble dels càstings del director).

Els engranatges del guió, sobretot al principi, són una mica rudimentaris, i algunes peripècies no tenen més justificació que la purament estètica (les fotos trencades), però s’obliden fàcilment davant de la fascinació dels acabats.

Exercici d’estil amb molt d’estil, narració empesa pel pur plaer de narrar, la cinta és una declaració d’amor al cinema; es nota que Almodóvar s’ho ha passat molt bé rodant-la, una sensació que s’encomana a l’espectador i el deixa amb un regust refrescant i feliç a la boca.

El bard de Verbàlia

El nostre idil·li amb Andrew Bird continua. Els últims dies hem ampliat la col·lecció amb els anteriors “Armchair apocrypha” i “The mysterious production of eggs”, dos bells discos que encara no superen l’irrepetible bon rotllo de “Noble beast”.

A l’entrada anterior vaig comentar que les lletres de Bird eren el seu taló d’Aquil·les, i ara me n’hauré de desdir, perquè (tot i que la intenció dels textos és de gènere més aviat incomprensible) hi he anat descobrint un genuí malabarista dels mots que, literalment no deixa pedra per aixecar.

És clar que al noi li agrada la natura i tota mena de bestioles, com ja anuncia a “Noble bèstia”, potser predestinat pel seu nom d’ocell (Bird). Per això deu identificar-se amb ‘la misteriosa producció dels ous’ o retratar-se d’esquena, tot comparant el seu clatell amb el de diverses aus.

Qui té humor per jugar amb el propi nom, serà capaç de jugar amb qualsevol altre nom, titular una cançó amb un palíndrom primitiu (‘ouo’), començar un disc amb la cançó ‘Oh No’ i acabar-lo amb el seu emmirallament ‘On Ho’, o començar un altre disc amb ‘Master Sigh’ (sospir mestre) i concloure’l amb ‘Sigh Master’ (mestre dels sospirs).

També li agraden les paraules maletí, com ara ‘Plasticities’ (plastic/cities) o ‘Imitosis’ (I/imitate/mitosis), i algú que fa servir la paraula ‘mitosi’ no farà escarafalls per parlar de sociòpates, coprofàgia, radiolaris o dermèstids. No està de més tenir un diccionari a mà.

A la cançó “Tenuousness” (tenuïtat), juga amb les homofonies del títol (Ten you us ness less seven comes to three/Them you us plus eleven) i escriu la perversa al·literació “From proto-Sanskrit Minoans to porto-centric Lisboans”.

I a la fabulosa “Anonanimal”, que podria parlar d’un animal anònim, descobrim que es tracta d’un anòmal, “a non-animal” amb “the tenderest tendrils” (els més tendres circells (los más tiernos zarcillos)) o potser una anemone marina (“I see a sea anemone”).

Per tot el que antecedeix i per molt més, em permeto sol·licitar-li a Màrius Serra que concedeixi a Andrew Bird la ciutadania honorífica de Verbàlia, gràcia que espero obtenir... etcètera.

Però, per a que ningú no s'espanti, us deixo amb "Fitz & the dizzyspells", una cançó ideal per llevar-se del llit cada dia amb un somriure renovat. Es tracta del vídeo oficial, però no es correspon amb la versió en estudi: aquí acompanyen Bird uns sonats (mai millor dit) de nom Mucca Pazza. Dedicada a Josep.

Els dos cel·listes de Sarajevo

Parlava ahir de la novel·la “El violoncel·lista de Sarajevo” de Steven Galloway i del fet que la figura epònima estava basada en un personatge real. Aquest cel·lista es deia, i es diu, Vedran Smailović i sembla ser que no està gens content per haver estat utilitzat com a inspiració literària sense el seu permís.

Vedran Smailović (1956) era el cel·lista del Quartet de Corda de Sarajevo i també fou membre de l’Orquestra Filharmònica de Sarajevo, de l’Orquestra de la Radiotelevisió i de la del Teatre Nacional entre d’altres. A partir de l’any 1992 va patir, igual que els seus conciutadans, les dures condicions del setge: el fred, l’absència d’aliments i d’aigua, les bombes, les bales dels franctiradors... Malgrat el perill que això representava, se sap que va tocar el seu violoncel en diversos funerals durant el setge. Finalment va aconseguir escapar de la ciutat a finals de l’any 1993. En l’actualitat viu a Warrenpoint, Irlanda del Nord on s’ocupa de diversos projectes musicals com a intèrpret, director o compositor.

Efectivament Smailović, vestit en “roba de treball” i assegut en una cadira recremada (i per això va ser conegut internacionalment), va interpretar l’adàgio d’Albinoni 22 vegades en memòria de les víctimes assassinades mentre feien cua per comprar el pa. Aquesta suggestiva imatge va donar la volta al món i va impactar diversos compositors que crearen obres inspirades en ell.

Steven Galloway (Vancouver, 1975), sense encomanar-se a ningú, utilitzà aquest mateix punt de partida, i si bé és cert que en cap moment dóna nom al violoncel·lista, es va utilitzar la seva imatge per il·lustrar la portada de l’edició canadenca de la novel·la.

L’enfrontament entre els dos artistes és potser un fet menor, però no deixa de ser interessant per les qüestions que suscita. Pel que he entès, Smailović (que finalment és qui ha de suportar sobre les seves espatlles el trauma de la guerra) es queixa que algú hagi fet literatura a partir del seu dolor. Diu, molt raonablement, que ell no va tocar només durant 22 dies, sinó que va tocar cada dia mentre visqué a Sarajevo, abans i durant el setge, i que mai no va cometre l’estupidesa de tocar cada dia a la mateixa hora, com si volgués atraure les bales dels franctiradors. Que mai no va pretendre erigir-se en símbol del pacifisme i que ara vol gaudir del seu retir i que només participa en aquest tipus d’actes de forma voluntària. Amenaça que, si no rep una compensació per part de la justícia, anirà a Sarajevo i cremarà el seu violoncel.

Per la seva banda, el jove Galloway, de qui ningú no posa en dubte les bones intencions, intenta un paper conciliador, mentre en un no tan discret segon terme els engranatges de Hollywood ja en preparen la versió cinematogràfica.

I jo, des del primer moment em pregunto si calia que un escriptor canadenc busqués com a font d’inspiració una experiència tan allunyada. Per descomptat, en tenia tot el dret; però potser la seva empatia estava més impregnada de “bonisme” que de veritable coneixement. No sé, quan un dels personatges fantasieja sobre unes hipotètiques vacances en autoestop amb els companys d’institut a l’Espanya dels anys 60, em costa creure que sigui versemblant amb la Iugoslàvia de l’època [Igual que passa, marginalment, amb la feina de la traductora, en general excel·lent, però que parla d’un edifici Marshall Tito, com si es tractés d’un híbrid amb el famós pla d’ajuda americà. En fi, coses de la (poca) edat.]

Ai!, de vegades els “grans temes universals” ens poden venir una mica grans, si els comparem amb la grandària d’una vida qualsevol.

Mal dia per tornar a llegir "La Vanguardia"

Regals d'empresa (I)

Amb això de la crisi, que diuen que ha vingut per quedar-se, a la meva empresa el passat Nadal van decidir prescindir del clàssic sopar multitudinari amb ball, obsequi de rellotge i rifa de viatges, i ho van substituir per un lot de tres llibres. Espiritual com sóc, el canvi em va semblar d’allò més bé, encara que de segur jo hauria escollit uns altres títols.

El primer llibre (al cap i a la fi, treballo en una entitat financera) era “El nou paradigma dels mercats financers” de George Soros, que malgrat el palíndrom va anar de cap intacte a la prestatgeria.

El segon títol era "El violonchelista de Sarajevo” de Steven Galloway (El Aleph, però també Empúries, 2008), una mostra d’allò que s’anomena “un best-seller internacional”.

Ens trobem a Sarajevo al principi dels anys 90 del segle passat durant el setge ciutadà més llarg de l’era moderna. Un violoncel·lista mira per la finestra la cua que s’ha format davant d’un forn de pa. De sobte cau una bomba i tot el que queda a la vista és un cràter. El músic decideix llavors que cada dia baixarà al carrer a les quatre de la tarda i tocarà l’adàgio d’Albinoni sobre el clot que ha deixat la bomba; repetirà la cerimònia durant vint-i-dos dies seguits, tants com víctimes de l’explosió.

Aquest principi em desconcertà i, encara que l’autor asseguri a l’epíleg que es basa en un fet real, em va indisposar contra les intencions estètiques del llibre. Al bell mig d’una guerra cruenta, la decisió del cel·lista sembla poc pràctica, es diria que l’han col·locada aquí per fer bonic, com en un videoclip solidari amb Bono & Pavarotti. Queco, kitsch són les paraules que se m’acudeixen, i més tenint en compte que la figura del músic té un paper molt menor en l’argument del llibre.

El parlament en flames.
El protagonisme se’l reparteixen tres personatges que viuen històries paral·leles: l’odissea a la recerca d’aigua d’un jove pare de família; un forner ja gran que té la família a l’exili i una jove franctiradora d’elit (una mica Lara Croft) amb el seu particular codi ètic. No es pot dir que abundin els incidents, si deixem de banda que una ciutat assetjada és un incident per definició, i tot s’explica amb detallisme morós.

En cap moment s’entra en disquisicions polítiques (es parla només dels assetjadors “homes de la muntanya” en contraposició als de la ciutat), i el mèrit principal del llibre és el de posar-nos a la pell d’uns homes i dones que vivien a una bella i civilitzada ciutat, com qui diu a unes passes de casa nostra, i que podríem ser nosaltres mateixos, de sobte immersos en un infern quotidià. La lluita, com deixa molt clar la novel·la, no rau en quin bàndol guanyarà l’última batalla, sinó en el preu que caldrà pagar en degradació humana per sobreviure la guerra. I aquest missatge, que dóna més valor a la dignitat que a les raons polítiques, em sembla prou vàlid com per perdonar-li a l’autor que continuï sonant el masegat adàgio com a música de fons.

No es ningún secreto que hay roces entre los que defienden la ciudad a toda costa y los que consideran que los principios de la misma, las ideas que hicieron que Sarajevo fuera una ciudad por la que merecía la pena luchar, no pueden y no deben abandonarse en la lucha por salvarla. En el centro están los criminales. Cuando la guerra estalló, ellos fueron los únicos que sabían combatir, combatir de verdad, y saltaron a defender la ciudad. Ahora son incontrolables, y esto ha ido tornando más y más difícil para aquellos que no son criminales hacer la vista gorda con la especulación y la ilegalidad y otros abusos. Pero el poder raramente se cede de forma voluntaria. Es una cuestión de quien prevalecerá. Ella sabe que la supervivencia de la ciudad depende tanto de la actitud de los defensores como del éxito en repeler a los atacantes. Una ciudad de fanáticos y criminales no merece ser salvada.

Titolars de portada

Amb la criminal col·laboració del Bloc de Lletres

Temptat estic de deixar de llegir la premsa escrita. Vull dir la premsa escrita sobre paper i, més en concret, la premsa que s’escriu des de Madrid. Darrerament tinc la sensació que cada dia llegeixo la mateixa portada: una única notícia s’eternitza un dia rere l’altre amb petites modificacions administrades amb comptagotes. Enlloc d’esperar a tenir una exclusiva llustrosa i arrodonida, ens alimenten amb un degotall de rumors, declaracions contradictòries i d’inanitats

Està clar que els diaris d’aquella capital estan embrancats en una guerra d’interessos partidistes on els lectors som utilitzats com a peons de pagament. No sembla que les acusacions que disparen uns i altres treguin la son dels imputats; tampoc es percep que tinguin grans repercussions judicials. I a aquestes altures, tan me fa la trama d’espionatges que ningú no entén, ni els cotxes tunejats de la meitat de la fauna política autonòmica, ni el fons d’armari digne de Mortadelo del president Camps.

La desaparició del periodisme en paper és un vaticini que des de fa temps es va repetint fatigosament, tot i que jo encara li auguro un gran futur, sempre que continuïn proporcionant-nos plats i olles i pilotes de platja. De moment, no tiraré encara la tovallola i provaré amb “La Vanguardia”, al menys estic segur que m’avisaran del dia que s’acabin les refotudes obres del meu carrer...

De com van acabar els Wheeler

Ens havien passat el tràiler unes quinze vegades i sempre havia pensat que no m’atreia particularment veure una enèsima història d’il·lusions perdudes. Després, quan la van estrenar, vam trobar sempre l’excusa per postergar-la davant d’ofertes més llamineres. Encara abans d’ahir vam escollir el cinema equivocat, on ja no la projectaven, com si en el fons ens resistíssim a haver-la de veure. Per fi ahir, vam veure “Revolutionary road”.

La pel·lícula de Sam Mendes està basada en la novel·la homònima de Richard Yates, que narra la lenta destrucció dels somnis d’una jove parella durant els afluents anys 50 a les afores de Nova York. Com ja he dit, res excessivament original, que no s’hagi explicat infinitat de vegades: les (inevitables?) concessions a les que ens aboca la recerca de la seguretat econòmica, el poder castrador que implica la creació d’una família, com el potencial de la joventut esdevé gradualment la constatació de la mediocritat... Tot i això, el tema és universal i ens afecta tant ara com cinquanta anys enrere. Per tant, tot dependrà de la forma en que se’ns expliqui la coneguda història.

Afortunadament l’execució de la partitura és magistral i, si utilitzo una metàfora extreta del món de la música, és perquè el film funciona com a tal. Mendes juga amb els ritmes de les escenes amb una precisió coreogràfica. Després d’una seqüència introductòria en la qual els protagonistes es coneixen, passem sense solució de continuïtat al bell mig del desastre i per uns moments sembla que el projeccionista s’hagi confós de bobina. Però no, tot està ben mil·limetrat: les el·lipsis, els muntatges paral·lels, els mínims flash-backs, l’estirament o compressió del temps, tot té un sentit i és utilitzat amb extrema saviesa.

La música és un element molt important de la narració i no em refereixo només a les potents composicions de Thomas Newman, sinó també a la imaginativa utilització de cançons de l’època per unir escenes allunyades en el temps, o al joc amb els silencis (fins i tot en una escena de ball). Menció especial per l’hiperrealisme irònic de la fotografia de Roger Deakins.

Però, es clar, la pel·lícula seria ben poca cosa sense els seus intèrprets i aquí Leonardo di Caprio torna a convèncer, però és Kate Winslet qui ens ha deixat bocabadats. A “The Reader” estava molt bé, però aquí te molta més tela per tallar i el seu treball és senzillament sublim (en què estarien pensant aquells enzes dels Oscar?). La resta del repartiment és també impecable, amb menció especial per la sempre eficaç Kathy Bates i sobretot per a Michael Shannon com a lúcid alienat.

En resum, la millor pel·lícula que he vist en mesos: llàgrimes als ulls de pura emoció estètica.

Operitiu

Ja fa setmanes que coneixem un avanç del contingut de la propera temporada del Liceu, però aquest cap de setmana me n’ha arribat el llibret on se’n donen tots els detalls. Ha estat el moment de comprovar quines obres entren exactament al meu abonament i m’he dut alguna sorpresa, no sempre bona.

D’entrada estava molt il·lusionat, perquè es programaran tres obres bàsiques del repertori que encara no he vist mai sobre un escenari. Sí, podré veure per fi aquesta fastuosa òpera crepuscular que és “El cavaller de la rosa” de Richard Strauss i la tan parodiada com popular “Il trovatore” de Verdi; però, ai!, em quedo sense “El rapte del serrall”, que era l’únic Mozart major que em faltava. La veritat és que no ho entenc, perquè se’n faran nou funcions, una d’elles fora d’abonament. Bé, caldrà comprar les entrades apart.

"L'arbore di Diana" o "Escala en Hi-fi"?
La resta de les òperes que em toquen són força atractives. Potser “La dama de piques” de Txaikovski (per a quan un nou “Oneguin”?) i “Tristany i Isolda” de Richard Wagner ja les hem vistes recentment, però són sempre un plaer revisitar-les. “La fille du regiment” de Donizetti és diversió en estat pur i de “L’arbore di Diana” de Martín i Soler amb llibret de Da Ponte, se’n pot esperar molt. Per últim hi ha l’estrena a Espanya de “Król Roger” de Karol Szymanowski que aportarà una benvinguda novetat.

Per sort, de ballet només ens toca un i no és de tutú: l’English National Ballet homenatjarà als Ballets Russes. I per arrodonir, un concert d’obres vocals de Vivaldi i un recital de Felicity Lott amb un repertori lleuger propi de les sessions golfes.

La dignitat d'un mutis

Ja sol passar que pensaves anar a veure una pel·lícula i acabes veient-ne una de diferent; per això ahir vam acabar empassant-nos “Gran Torino”, la darrera de Clint Eastwood. Fa quatres dies, de fet 3 mesos, que vam veure el seu film anterior i ja vaig dir llavors que Eastwood no m’entusiasma, però que garanteix un parell d’hores d’entreteniment del que ningú no se’n pot avergonyir.

Es tracta d’una cinta econòmicament menys ambiciosa que “The Changelling”, però moralment molt més arriscada. Eastwood interpreta un vidu amargat, racista i tan políticament incorrecte com ho permet el Middle West (fins i tot fuma!). Aquest ésser solitari, deixat de banda per la seva pròpia nissaga, que es creu autosuficient, però que (com qualsevol altre individu sota el Sol) també té cor i aprecia l’afecte genuí allà on el troba, veurà la seva vida trastornada per una família d’incomprensibles immigrants asiàtics que li han tocat com a veïns.

El frec amb aquesta dimensió desconeguda, canviarà (per bé) la vida del protagonista: és la mena de coses que cal esperar d’un guió ben escrit, tot i que juga amb cartes visiblement marcades. En aquest procés de conversió hi ha moments tendres i moments còmics, s’agraeix sempre la contenció amb el que estan explicats.

El problema, almenys per a mi, és que en el fons (i l’arrel del film) hi ha una història que podríem qualificar “de venjança”: uns éssers execrables cometen barbaritats de les quals són víctimes persones amb les que ens podem identificar. La reacció visceral que tots sentim davant d’això és la de desitjar una resposta punitiva i letal. Com que sóc persona pacífica, m’enutja que el cinema m’inciti a la violència reprimida.

Cal dir que Eastwood se’n surt força bé. Segons ha declarat, és el seu darrer paper davant de la càmera i, per tant, reprèn la seva màscara de “Dirty Harry” per donar-nos un sorprenent missatge de saviesa final que demostra que tots podem aprendre, fins i tot els casos més desesperats.

Desitjo que Eastwood continuï filmant pel·lícules molts més anys, fins a convertir-se en el Manoel d’Oliveira oficial a l'altra banda de l'Atlàntic, però com a actor crec que amb aquest film ha aconseguit una magistral i definitiva sortida d’escena.

El pianista plusquamperfecte

Sense haver-m’ho proposat, continuaré amb els dissabtes zappians. Al menys de forma indirecta, ja que va ser a través de Zappa (i una versió de 'Peaches in Regalia' a 'Tinseltown rebellion') que vaig descobrir Conlon Nancarrow, el més improbable dels compositors americans.

Nancarrow va néixer com a fill del batlle de Texarkana, Arkansas, l’any 1912 (per cert, els R.E.M. dediquen una cançó a aquest poble natal, en el que potser és el disc més popular de la seva carrera). Després de tocar la trompeta en una banda de jazz i fer estudis de conservatori, va afiliar-se al Partit Comunista i anà a lluitar a la Guerra Civil espanyola. En retornar als Estats Units i assabentar-se de les dificultats que tenien altres “companys de viatge” per obtenir el passaport, decidí exiliar-se a Mèxic on va viure pràcticament la resta de la seva vida, fins al punt que algunes enciclopèdies el consideren un compositor mexicà (de fet, s'hi va nacionalitzar l'any 1955).

L’any 1981 i degut a la contaminació del D.F. que empitjorava el seu emfisema, intentà retornar als Estats Units. Consultà amb un advocat, que l’informà que per entrar al país caldria que firmés una declaració conforme havia estat “jove i esbojarrat” quan es va fer membre del Partit Comunista. Nancarrow s’hi va negar i continuà vivint al barri de Las Águilas fins a la seva mort el 1997.

Com a compositor, el gran problema que tingué Nancarrow (emmirallat posteriorment en Zappa) fou l’extrema dificultat de la seva música, per la qual no semblava existir un intèrpret humà capaç de reproduir-la. Frank Zappa durant els anys 80 trobà la seva particular solució en els teclats digitals programables, amb els quals obtenia execucions impecables (però mancades d’ànima, escolteu si no “Francesco Zappa” i especialment “Jazz from Hell”). Uns anys abans, Nancarrow havia trobat una via més “orgànica” amb els vells pianos mecànics, les pianoles de cafè que funcionaven amb bobines de paper perforat. Amb un parell d’aquestes andròmines, prèviament “preparades” amb un recobriment metàl·lic i un altre de cuir pels martells, aconseguí fer audibles les composicions que li rondaven pel cap.

Es tracta de peces sovint frenètiques, de vegades esgotadores, gairebé gamelàniques, de velocitats impossibles i compassos inhumans que juguen amb constants matemàtiques com e i π; però són al mateix temps seductores, fascinants i diferents a tot el que heu escoltat. A la memòria auditiva hi acudeixen el ragtime, el boogie-woogie, el flamenco, el bolero i el tango, almenys. Però el resultat no deixa de ser completament original.

Nancarrow visqué bona part de la seva vida com un geni desconegut i solitari i no fou fins els anys 80 en que va començar a rebre un cert reconeixement (Lygeti, per exemple, el considerà el compositor més important de la segona meitat del segle XX). L'any 1988 el segell alemany Wergo enregistrà la totalitat dels seus estudis, interpretats a la casa de Nancarrow amb les seves pròpies pianoles. Possiblement no ha existit mai un compositor que hagi obtingut una versió tan acurada i canònica de les seves pròpies obres.

Sigui com sigui, són d'aquells discos (o d'aquelles músiques) que us poden eixamplar la vida. Us en deixo un tast en aquest vídeo, on se'l relaciona amb l'important pintor i arquitecte Juan O'Gorman que va dissenyar l'estudi del compositor.

Mallorquí però universal

Una cosa porta a l’altra i, quan vaig llegir a “Lo piano vermell” sobre l’existència de Fortunio Bonanova, vaig pensar que era un nom massa bo per ser real. No m’equivocava, perquè el seu veritable nom era Josep Lluís Moll, tot i que sí va néixer al barri de la Bonanova de Ciutat de Mallorca l’any 1895.

De professió telegrafista, va estudiar música a Madrid i París. Debutà com a baríton el 1921 al teatre Principal de Palma cantant un fragment de Tannhäuser. Aquest mateix any va firmar amb Jorge Luis Borges i alguns intel·lectuals mallorquins el ‘Manifiesto del Ultra’ que, sota aquest nom tan alarmant només amaga un manifest poètic. També el 1921 interpreta la seva primera pel·lícula, fent de protagonista al “Don Juan Tenorio” dels germans Baños, que està considerat com tot un clàssic. El 1924 dirigeix la seva única pel·lícula, també un “Don Juan”.

En aquesta època creua l’Atlàntic i comença a treballar a Hollywood. També canta a Nova York, òpera i sobretot sarsuela: La Canción del Olvido, Los Gavilanes... Amb l’arribada del cinema sonor participa en la filmació de les versions en castellà d’alguns èxits de Hollywood, costum molt estesa a l’època.

Al cinema va interpretar tota mena de papers secundaris i protagonistes, bàsicament de “latino para todo”, de vegades a pel·lícules tan cèlebres com “Five graves to Cairo” (1943) i “Double indemnity” (1944) de Billy Wilder, “For whom the bell tolls” (1943) de Sam Wood o “An affair to remember” (1957) de Leo McCarey. També va intervenir en algunes sèries de l’inici de la televisió, com ara l’emblemàtica “I love Lucy”.

Poques vegades va treballar en aquest costat de l’Atlàntic, encara que cal destacar “The running man” (1963) de Carol Reed, filmada parcialment a Espanya i on també intervingueren Fernando Rey i Juanjo Menéndez. El 1964 aparegué a “La muerte silbaba un blues” de Jesús Franco, títol que promet ser sucós encara que només sigui pel seu repartiment: Xan das Bolas, Agustín González, Manolo Alexandre (as Julius Smith) o Conrado San Martín (com a ‘agente 069’).

Però el paper pel que serà eternament recordat és el del desesperat signor Matiste, mestre de cant de la segona esposa de Charles Foster Kane a “Citizen Kane” (1941) d’Orson Welles.

Morí el 1969 i està enterrat al Holy Cross Cemetery de Culver City, Los Angeles.

Lo ball del feisbuck

Aquesta gent de Facebook em farà parar boig. Cada vegada que hi entro em fa més pànic. De vegades em fa l'efecte que acabo d'interromple els asilats de Charenton en plena crisi maniaco-agressiva; d'altres em sento com la mestra de parvulari que, mentre neteja unes caques, li ha d'explicar a un xicotet què són l'Acròpolis, Carles Riba i el format CD.

El monstre del pantà sorgeix del nebulós passat i em reclama una amistat que mai no vam compartir quan érem despreocupats paramecis. Cal dir-li que sí, per absurdes qüestions de netiquette.

El veí de dalt, a qui amb prou feines saludo a l'ascensor, demana la meva adhesió per erigir un monument a Gustavo Re als jardins de Miramar. Ja són 37 membres. Cal dir-li que sí. També.

L'amiga guapa comenta la teva foto. Bé, només diu "ha! ha! ha!" Com el Pare Noel. I l'amiga de l'amiga guapa planta un polze verd cap amunt, que vol dir "m'agrada" i se'n va a buscar emocions més fresques.

Un mig conegut opina en una enquesta pública que vaig bastant mal follat i, per saber si un company de feina té ganes que li faci un strip-tease (que, juro que no ho vull saber), he d'apuntar-me a no sé quin altre grup, cedir-los les meves dades personals, l'ànima i una gota de sang.

Mai com ara has sentit una temptació tan gran de massacrar els teus amics.

Llom a la planxa

Després d’escriure sobre el llom dels llibres, vaig decidir continuar tirant del fil i em vaig preguntar que succeïa amb els CDs. Els resultats són curiosos, encara que no tan sucosos com els dels llibres.

La primera qüestió que m’he plantejat és quina és la posició natural d’un CD quan està arxivat. Al mercat hi ha diverses andròmines fantasioses que permeten col·locar-los en totes les posicions possibles, però assumiré que qui té una bona col·lecció els arranja en prestatges, com fa amb els llibres, drets i amb el llom a la vista. I, atenció, aquí anomeno llom al costat de la capseta on estan les frontisses que permeten obrir-la i tancar-la.

Doncs bé, potser perquè la caixa del CD té un format molt més estàndard que el del llibre, en aquest cas el text s’escriu gairebé de forma universal de dalt a baix (a l’anglesa) independentment d’on estigui editat el disc. Curiosament, en la majoria de casos si es col·loca la caixeta d’esquena (de manera que la portada quedi a l’esquerra), el text s’orienta oposadament, de baix a dalt.

La germànica ECM, que edita Jarrett, se salta l'estàndard quan fica els discs en una capsa de cartró. Mirant la foto he descobert que el disc de la dreta el tenia cap per avall.
Les excepcions més notòries són els discos que venen embolicats en formats menys estàndard, sovint de cartró i de vegades imitant un llibret. Per aquests sembla que s’aplica la norma francesa, de baix a dalt, de forma generalitzada.

Aquí se salten la norma el blanc de Laurie Anderson, el beige d'Arcade Fire, el d'Australian Blonde i el d'Aute, tots en formats anòmals.

I no patiu, els DVD us els deixo per a vosaltres!

Un cri de coeur

Fa un any i mig que tenim a casa una planteta curiosa en forma de cor. Durant els primers mesos no vam observar cap canvi en ella, immutable com si estigués feta de plàstic. Però més endavant vaig observar que li creixia una tija pel darrera i que de la tija en sortia una fulleta. Als dos o tres dies, la fulleta caigué. Més tard brotà una segona fulla que acabà com la primera, i així successivament...

Darrerament, però, la fulla progressa adequadament i sembla que ha vingut per quedar-se. Ja ha adquirit unes dimensions considerables i em sabria greu que es malmetés.

Algun dels amables lectors té coneixements botànics i em podria donar consells per preservar el cor d’aquesta llar? O si més no alguna pista per identificar el nom de la planta i jo ja m’espavilaria amb el Google.

Llibrets de llom

Un afer menor, però certament curiós, que afecta el disseny dels llibres i revela de retruc l’esperit de les nacions, és el de la direcció del text escrit al llom dels llibres. [Per simplificar, en aquest micro-assaig em cenyiré als llenguatges que es llegeixen d’esquerra a dreta.]

Pocs llibres són tan gruixuts i pocs autors i títols tan breus com per permetre que les referències escrites al llom es mostrin en horitzontal, quan el volum es troba dret en el prestatge. Ergonòmicament, aquesta seria la solució ideal, ja que facilita una lectura en la qual el cap es pot mantenir en posició vertical; però, com s’ha dit (ho acabo de dir jo mateix), és inaplicable en la majoria dels casos.

Com a mal menor, la millor solució és la d’escriure el text vertical començant per baix. Si tenim en compte que els llibres s’ordenen a les prestatgeries alfabèticament i d’esquerra a dreta, és suficient inclinar el cap vers l’esquerra per obtenir una visió conjunta molt similar al que ofereix la lectura d’una pàgina. Així, tant els francesos com els alemanys semblen haver adoptat aquesta opció.

L'eficàcia alemanya (els tres de l'esquerra) i el cartesianisme francès en tot el seu esplendor.
L’opció oposada, amb el text escrit de dalt a baix, obliga a inclinar el cap vers la dreta i també permet una lectura continuada, tot i que en aquest cas la “pàgina” obtinguda s’ha de llegir començant pel rengle inferior i anar pujant, en contra del que estem acostumats. Aquest és el camí escollit pels angloparlants dels dos costats de l'Atlàntic.

Típica excentricitat britànica.
Històricament aquesta solució és més antiga, perquè en una època en que no abundaven encara els llibres ni, per tant, la necessitat d’emmagatzemar-los racionalment en un moble, es donava prioritat a la visió que es tenia del llom quan el llibre estava col·locat pla sobre una taula i amb la portada a la vista. Però en l’actualitat, la funció natural del llom s’ha de buscar en la verticalitat de les prestatgeries.

No tinc prou dades empíriques sobre la llengua italiana (a la meva biblioteca només compto amb un Buzzati, un Sciascia i un Tabucchi en V.O.), però en Josep em confirma que tots els seus Camilleri també segueixen el model anglòfil. Potser Marieta, des del seu marc privilegiat, podrà dir-nos el darrer mot.

I així arribem a les llengües ibèriques on, a falta de constància sobre els gallecs i bascos, la resta fa el que li dóna la gana. A la propera il·lustració podeu contemplar com els dos únics llibres que tinc en portuguès (a l'esquerra) s'encaren malcarats, sense saber que han estat escrits pel mateix autor; mentre que els dos de Vicenç Pagès es donen l'esquena. No és d'estranyar que Terenci s'amorri a un autor de tan bon veure com Amos Oz. Més intrigant és la postura de Màrius Serra (que em sembla bé que intenti arrambar l'api a "Mort de Dama"), però el tenia per més seriós en qüestions bibliogràfiques.

El desordre del teu nom o Anarchy in the EU.
I així, aquesta entrada, que l’he començada com si res, se m’ha començat a inflar, tot plantejant-me noves preguntes: i si amunteguéssim els llibres horitzontalment sobre els prestatges? I si col·loquéssim tots els lloms en el mateix sentit de lectura, sense que importés si en posàvem algun cap per avall? I si en lloc d’escriure els lloms d’esquerra a dreta ho féssim de dalt a baix?

Igual que amb la bellesa, que rau als ulls de qui la mira, ja es veu que no hi ha qüestions menors, sinó gent que no s’hi fixa.